El cineasta Agustí Villaronga s’estrena al teatre amb Testamento de María, un monòleg on Blanca Portillo reviu el patiment d’una Verge Maria humanitzada. Un viatge pel dolor més profund que l’irlandès Colm Tóibín va escriure per Meryl Streep.
Com us sentiríeu si el vostre fill tornés després de passar un temps fora de casa convertit en un líder que no només mou masses, sinó que assegura que és fill de Déu i que gairebé ni us reconeix? Què faríeu si, a més, cada cop fos més evident que el mataran a ell i als qui el segueixen? Això és el que fa Blanca Portillo cada nit al Teatre Lliure, posar-se a la pell d’una dona que pateix la pèrdua més gran de la seva vida, la del seu fill.
Maria de Natzaret, la Verge Maria, és un personatge de la iconografia universal del que fins i tot en tenim una imatge d’estampa, però el cineasta Agustí Villaronga l’ha baixat del cel per convertir-la en una dona carregada de desconcert, por i impotència. Colm Tóibín dóna veu a una dona que fins ara no havia pogut parlar, explica Blanca Portillo, que considera que el gran valor de l’obra és que “permet donar la paraula als silenciosos, als protagonistes de la història, aquells qui gairebé mai poden explicar-la”. Testamento de María ficciona també aquells passatges que no s’expliquen a uns Evangelis que, recorda l’actriu, no van ser escrits per aquells qui els van viure, sinó per aquells qui uns anys després van dir que era paraula de Déu. Portillo també ha destacat que l’obra porta implícita una reflexió sobre si és just defensar una ideologia a costa de la vida d’altra gent. “Els conflictes es repeteixen all llarg de la història i moltes de les coses que passen a l’obra, surten encara avui als diaris”. Al cap i a la fi, segueix, “aquí no deixem de parlar d’una mare que sent por, ràbia, impotència i un dolor infinit per la pèrdua d’un fill que vol salvar la humanitat, però que arrossega molta gent cap a la mort”.
L’espectacle, que ja es va estrenar durant el Festival Grec, és un viatge a les profunditats del dolor i tot un repte per l’actriu, que per primer cop en 30 anys de trajectòria s’enfronta a un monòleg i també per al cineasta, que s’estrena fora de la gran pantalla. “Villaronga té la generositat i la puresa d’aquell que fa teatre per primer cop, però també la saviesa d’algú que ja sap com treballar les històries i com cuidar els actors”. L’artista Frederic Amat ha estat l’encarregat de construir una escenografia que pogués dialogar amb tot allò que passa a escena, construint “un retaule” que acompanya Maria pels seus flashbacks i l’ajuda a reviure la seva versió de la història, el dolor, la impotència i la desesperació.
Text: Mercè Rubià / Foto: Josep Aznar
