Fer por al teatre és, per a molts, una missió impossible. Sergi Belbel ho sap i, precisament per això, ho torna a intentar després d’experiències com Turisme rural. El dramaturg i director estrena al Teatre Gaudí El casalot, una peça de terror psicològic protagonitzada per Anna Carreño i Gemma Deusedas, que es podrà veure fins al 22 de febrer. L’obra situa l’espectador al centre d’un univers asfixiant, marcat per la violència emocional, la fragilitat de la identitat i una amenaça constant, tant interior com exterior.
“És impossible fer por al teatre, però com que a mi m’agraden les pel·lícules de terror, ho vull tornar a provar”, declara Belbel, que defineix El casalot com “un exercici delirant sobre allò impossible”. La peça arrenca en una nit de tempesta, un clàssic del gènere, i situa l’acció en una casa antiga, fosca i aïllada del món, on dues dones conviuen atrapades en una relació marcada pel joc víctima-botxí i per una amenaça que sembla venir de fora.
Sense voler revelar detalls clau de la trama, el director avança que es tracta de “dues dones tancades en una casa tenebrosa” i que l’obra articula dues capes de terror: una violència íntima, que es desplega en la relació entre les protagonistes, i una violència exterior que funciona com a metàfora del moment actual. “Només cal veure les notícies per adonar-te que no hi ha res segur i que qualsevol cosa és possible”, apunta.
Gemma Deusedas
Un dels elements centrals del muntatge és el joc d’identitats fragmentades: els personatges canvien de nom, de personalitat i fins i tot de records cada vegada que entren i surten d’un espai que sembla tenir vida pròpia. Aquesta intensitat constant converteix El casalot en un repte interpretatiu exigent. “Existeix una gran intensitat des del principi que es manté durant tota l’obra”, assenyala Deusedas, mentre que Carreño destaca el desgast vocal i físic que implica la peça: “És un gran repte vocal, perquè has de parlar, cridar i plorar al 100%”.
Una experiència immersiva
La posada en escena aposta per un format que “trenca les regles” i converteix la funció en una experiència de 360 graus. L’escenari se situa al centre de la sala, envoltat per quatre graderies, i s’hi afegeix una fila zero que permet a alguns espectadors viure l’obra des del mateix saló de la casa. Tot i això, Belbel ho deixa clar: “Això no és Horroland ni el tren de la bruixa. No toquem ningú ni fem participar ningú; només tens percepcions”.
Anna Carreño
Tot i que El casalot és la primera incursió directa de Belbel en el terror teatral, l’interès pel gènere ve de lluny. El projecte neix fa més de vint anys com un homenatge a ¿Qué fue de Baby Jane?, i s’ha anat reprenent en diferents etapes fins a prendre forma definitiva durant la pandèmia. A més del clàssic protagonitzat per Bette Davis i Joan Crawford, l’obra dialoga amb referents com Psicosis, La niebla, El resplandor o El exorcista, sempre des d’una mirada centrada en el terror psicològic. “El terror és sobretot mental, però també hi ha una mica de sang i fetge”, adverteix el director.
“És una reflexió sobre l’horror en tots els àmbits, també en les relacions humanes”
Amb aquesta proposta Sergi Belbel assumeix el repte de fer tremolar el públic des de la proximitat, sense artificis gratuïts, i d’explorar per què el terror —i especialment el terror femení— continua sent un territori ple de preguntes incòmodes: “És una reflexió sobre l’horror en tots els àmbits, també en les relacions humanes”.
Més informació, imatges i entrades:
