Quan va publicar Qui va matar el meu pare, amb vint-i-cinc-anys, poc esperava que se’n fessin una desena d’adaptacions teatrals arreu del món. Dos dels directors més reconeguts de l’escena internacional, Ivo Van Hove i Thomas Ostermeier, han fet les seves versions d’aquesta història de perdó i redempció familiar i venjança contra el sistema. L’actor Dafnis Balduz n’ha impulsat una nova adaptació sota la direcció de Pau Roca i el paraigua de la companyia Sixto Paz. “Havia llegit els llibres anteriors de Louis, però aquesta peça em va tornar boig. És una història mastodòntica, bèstia i descarnada, però té moments molt lluminosos”, explica.
Dafnis Balduz
Qui va matar el meu pare parteix del moment en què l’autor visita al seu pare, després d’anys sense contacte. Malalt, alcoholitzat i postrat en una cadira de rodes després d’un accident laboral, s’ha decidit a disculpar-se per haver-lo discriminat per ser homosexual, i a expressar-li l’orgull que sent pel triomf de la seva carrera. La reconciliació durarà poc: el pare mor. I aquest serà el detonant amb què l’autor carrega contra el sistema que ha empitjorat la vida del progenitor, i de tantes altres persones de classe treballadora. “Es dirigeix al pare, però també al món”, raona Balduz. “Incita a fer una reivindicació enèrgica contra les injustícies. No surts derrotat: el pare va fer les coses tan bé com va saber. No tenia una intenció destructiva, va fer el que considerava millor per al seu fill i tampoc tenia eines per fer-ho diferent”, explica.
“Tots ens equivoquem. Tots som víctimes i botxins. Però hi ha ciutadans que tenen més oportunitats per desenvolupar-se, qüestionar els seus actes i millorar”. Aquesta combativa consciència de classe és una de les claus amb què el jove autor francès s’ha fet un lloc a la literatura europea. La trilogia de novel·les que conclou Qui va matar el meu pare, inspirades en la seva pròpia vida, carrega amb contundència contra la família, però també contra els elements del sistema que permeten abusos com l’assetjament escolar, l’homofòbia, les agressions sexuals, el racisme. L’autor no s’està de posar en el punt de mira un estament polític que ha permès, fins i tot incentivat, que això passi.
“Lliurem batalles que no ens deixen que s’acabin mai”
El que va empènyer Balduz a voler representar aquesta història és que narra d’una manera molt acurada “com és créixer com a homosexual en un ambient absolutament proletari, amb molta incultura, poques possibilitats de prosperar i cruel cap a la diferència”. Les històries amb temàtica LGTBIQ+ són una constant carrera del vilanoví, “una casualitat” que li ha valgut el reconeixement de la crítica i el públic. “De vegades hi arribo per càsting, com a L’oreneta, però sovint faig d’enredaire. Amb Qui va matar el meu pare i Pols de diamant n’he sigut instigador perquè veia dues històries amb un artefacte teatral molt potent” que parlen de conflictes humans sense convertir-se en un “míting ideològic”. Amb compromís però també exposant-ne contradiccions. “Sembla que insistim a plantejar debats que haurien d’estar superats, però només cal obrir el diari per veure que lliurem batalles que no ens deixen que s’acabin mai”.
Més informació,imatges i entrades:
