Poseu-vos sota la pell de la Irene, la protagonista de la magistral novel·la curta publicada el 1920 amb el títol d’Angst, que, més d’un segle després, continua sent un extraordinari relat amb quelcom d’angoixós i ben profund, un “thriller” psicològic. La Irene, tot just iniciar-se la història, acaba de sortir del pis del seu amant, el pianista de rostre melancòlic amb qui manté una aventura, més derivada del desig de trencar amb l’absència de perills i l’excés de seguretats de la seva molt burgesa existència que de la veritable passió.
I, de cop, ha estat abordada per una furiosa noia que ho sap tot sobre el seu adulteri (la Irene està casada amb un molt respectable magistrat vienès i és la mare de dos fills) i que amenaça amb convertir-se en un malson xantatgista sense fi. Poseu-vos, doncs, en el lloc d’aquesta dona que, atacada alhora per la culpa, ha estat posseïda per un paralitzant sentiment de por que creix i creix cada cop més. Això, amb plena consciència que cada nou pagament no farà altra cosa que donar-li a l’agonia una petita treva abans que arribi l’irremeiable final.
Potser aquest marit, tan acostumat a tractar amb culpables als tribunals, té raó quan afirma que la por és quelcom molt pitjor que el càstig; el càstig, encara que sembli amarg, pot resultar un veritable alleujament. I el músic, dramaturg, director i actor Andreu Rifé, que, un cop va començar a endinsar-se en la lectura del relat, va començar també a sentir tot seguit el desig de convertir-lo en espectacle teatral, no pot estar més d’acord amb aquesta afirmació. Aplicant-la al seu mateix ofici, té molt clar que els porucs fantasmes que li van sortint al pas a un autor mentre es troba en ple procés creatiu sempre són pitjors que el veredicte final del públic.
Però a Rifé la por i el desacord l’atacaren de ple quan va arribar al sorprenent gir que pren el relat en un tram final que no s’ajusta a les seves pròpies posicions ètiques. Què cal fer, en un cas així? Perquè també fa molta por posar-se a canviar finals i ficar-se de ple en el molt actual debat sobre com cal apropar-se a les obres del passat amb la mirada del present.
Doncs, per tal de ser fidel a l’original marcant alhora distàncies i visualitzant també les diferents perspectives amb les quals es pot abordar el tema, Rifé arribà a la conclusió que calia situar a l’escenari dues accions que corren paral·lelament. D’una banda, el muntatge va seguint pas a pas l’infern en el qual s’endinsa una Irene a qui la confessió dels pecats, per molt alliberadora que sigui, li continua semblant un escull impossible de superar. I, per l’altra, tindrem el creador que, tot carregat amb el sac de les pròpies pors, manté una animada discussió, no exempta de tocs d’humor, amb el productor del muntatge, encarnat per Raül Perales. Mentrestant, Raúl Juan aporta les seves pròpies notes a la partitura musical de l’espectacle. I Àfrica Fanlo el guarneix amb unes il·lustracions que ens ajudaran encara més a identificar el neguit que rosega per dins la Irene i que ocupa ja tots els racons de la seva existència.
Més informació, imatges i entrades:
