ÒPERA

Turandot: el Puccini més èpic… i freudià!

El Gran Teatre del Liceu recupera, a partir del 26 de novembre, la mítica producció de Núria Espert que va inaugurar el Liceu després de l'incendi del 1994

Jordi Vilaró Berdusan

En un Pequín intemporal i en un ambient de conte de fades, la cruel princesa Turandot només acceptarà casar-se amb qui superi tres endevinalles que ella mateixa proposa; ara bé, aquell que no les superi serà immediatament executat. Dels molts pretendents que ho intenten, no ho aconsegueix cap fins que arriba a la ciutat Calaf, fill del vell rei tàrtar Timur. Calaf s’enamora de Turandot només de veure-la i davant de l’angoixa de la dolça Liù, serventa del vell rei i enamorada en secret de Calaf, decideix presentar-se a les proves amb una sort diferent dels que l’han precedit, fet que provocarà un autèntic terrabastall a la cort. Aquest és el fil argumental de Turandot (1926), l’última òpera que va compondre Giacomo Puccini i que va deixar inacabada en morir abans de completar-la (la va acabar Franco Alfano).

Turandot representa el cim de la producció pucciniana, tant des d’un punt de vista argumental com musical. Temàticament, aquesta obra mostra unes clares ressonàncies freudianes a l’hora de reflectir la misàndria de la princesa Turandot, que anirà obsessionant-se més i més amb Calaf des del moment que aquest superi les proves. Aquesta obsessió farà que Puccini connecti hàbilment l’odi i l’amor i l’amor amb la mort en una voràgine de passions desfermades i destructores enmig de les quals fluctuaran les restes del vell amor romàntic que representa la malaurada Liù. En efecte, el sacrifici de la soferta serventa resultarà redemptor, ja que mostrarà a Turandot el camí de l’amor real. Una modernitat psicològica, la d’aquesta òpera, que corre en paral·lel a les innovacions musicals que Puccini proposa per acostar-se a la música tradicional xinesa (ús del pentatonisme i la bitonalitat), però sempre en combinació amb la línia melòdica clàssica pucciniana, juntament amb un desplegament orquestral espectacular, el més brillant de totes les òperes del compositor. Tant el cor, que té un gran protagonisme (Gira la cote!), com tots els rols principals de l’òpera projecten moments musicals memorables: la bella ària de Liù, Signore, ascolta, la sentida resposta de Calaf, Non piangere Liù, la “justificativa” ària de Turandot, In questa reggia, la celebèrrima Nessun dorma de Calaf, o l’última intervenció de Liù, Tu che di gel sei cinta en són exemples ben representatius i coneguts.

El Liceu recupera el muntatge de Turandot que va dirigir Núria Espert el 1999 amb motiu de la reobertura del teatre després de l’incendi de 1994, una posada en escena sòbria i clàssica amb un final no exempt de polèmica. Alondra de la Parra i Diego García Rodríguez s’alternaran en la direcció de l’orquestra del Liceu; pel que fa a les veus, el muntatge garanteix una indiscutible qualitat en comptar amb cantants tan reconeguts i solvents com el tenor Michael Fabiano (Calaf), les sopranos Elena Pankratova (Turandot) i Maria Agresta (Liù), el baix Marko Mimica (Timur) i fins i tot la presència, encara que menor, del mític tenor wagnerià Siegfried Jerusalem (Emperador).

Més informació, imatges i entrades a:

Escrit per

Doctor internacional en arts escèniques per la Universitat Autònoma de Barcelona i llicenciat en filologia catalana per la Universitat de Barcelona. Professor i investigador acadèmic. Articulista i crític en mitjans digitals culturals com Núvol i la revista Teatre Barcelona.

Articles relacionats
Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari
Enllaç copiat!