Ets actor? Estàs convençut del teu talent, però també estàs ben fart de presentar-te a càstings que no et porten enlloc, de vegades (això, també cal dir-ho), per culpa del teu caràcter un xic massa superbament exigent? Doncs, no hi donis més voltes: compra’t una bona perruca i un vestit que hi combini, posa’t a buscar per dins el teu tarannà més queer i presenta’t a un càsting convocat exclusivament per a actrius. Amb una mica de sort, i encara que sigui fent trampa, allà sí que triomfaràs, i potser fins i tot podràs aconseguir el paper de la teva vida!
Si practiqueu la cinefília, ja sabeu que això és justament el que passava a Dustin Hoffman de Tootsie, la notable comèdia dirigida el 1982 per Sidney Pollack que es va convertir en clàssic instantani d’un gènere que sempre li ha sabut treure molt profit humorístic a això del canvi de gènere. I que, entre somriures i rialles, s’ha pogut permetre alhora jugar amb reveladores ambigüitats i amb transgressions que de vegades tenien vedades altres gèneres teòricament més seriosos.
Doncs ja sabeu com funcionen les coses a Broadway i al West End Londinenc i tot: la tendència dominant en aquests darrers anys marca que qualsevol pel·lícula d’èxit, especialment si es tracta d’una comèdia, té molts números d’acabar convertint-se en un vistós musical. A Tootsie li va arribar l’hora el 2019. I es pot dir que l’espectacle va caure en bones mans. Especialment, pel que fa als seus temes musicals, signats per un dels talents més idiosincràtics d’entre els que corren ara mateix pel musical anglosaxó. Parlo de David Yazbek que ha posat també partitura i lletra a l’striptease d’un grapat d’obrers a l’atur (The Full Monty), a les noies almodovarianes més nervioses (Women on the Verge of a Nervous Breakdown) o a la cara més conciliadora —per alguna cosa els seus orígens són libanesos, israelites i italians— de l’etern conflicte entre àrabs i jueus (The Visit’s Band).
En qualsevol cas, val a dir que quan va arribar la nit dels Tony, els premis més cobejats de l’univers escènic nord-americà, no va ser ell sinó Robert Horn, l’autor del llibret de l’espectacle, qui es va emportar un guardó a casa. Cosa que, més enllà de reconèixer la brillant escriptura del divertiment, no va impedir que algunes veus el qüestionessin també una mica. I la raó és que des del 1982 ha plogut molt. Moltíssim, pel que fa a com es visualitzen en un escenari o en una pantalla els estereotips relacionats amb els gèneres, i a com es representen els personatges que per una raó o altra canvien de gènere.
Però ara tampoc es tracta de posar-nos massa exigents amb aquest Michael Dorsey interpretat a casa nostra per Ivan Labanda, que ha decidit transformar-se en Dorothy Michaels i que, un cop ficat en una embogida sitcom que posarà a prova la seva identitat, ara resulta que s’ha enamorat d’una companyia de treball, la Julie encarnada aquí per Diana Roig (ja veieu que el repartiment en va ple, de noms ben lluïts), que potser tampoc acaba d’entendre del tot de quin pal va la Dorothy. Quin embolic!
Més informació, imatges i entrades a:
