Dir que l’obra de Stephen Sondheim marca l’inici del teatre musical modern no és cap superlativisme gratuït ni cap exageració fruit d’una devoció que, vista de fora, pugui semblar excessivament efusiva.
La figura de Sondheim irromp al Broadway dels anys setanta juntament amb la d’un seguit de nous talents que van desafiar el teatre musical clàssic i van obrir les portes a formats nous, temes nous i un so nou. Creadors com Leonard Bernestein o Jerome Robbins, passant per Bob Fosse, Kander i Ebb, Michael Bennett o Harold Prince van arribar disposats a fer evolucionar i, per què no dir-ho, salvar el teatre musical nord-americà.
I és que la fórmula clàssica de Broadway mostrava símptomes de fatiga i entrava perillosament al terreny de la nostàlgia. I malgrat això, els aires nous que porta Sondheim als escenaris provenen de l’admiració i la profunda estima per tot allò que quedava enrere. El desafiament al teatre musical clàssic és en realitat una transició beneïda pel seu màxim representant, Oscar Hammerstein II, qui va ser mentor personal i professional del mateix Sondheim.
Stephen Sondheim al piano durant els assajos de ‘West Side Story’
Amb Sondheim els musicals de Broadway deixaven enrere aquell realisme idíl·lic, aquella herència del preciosisme europeu i aquells finals feliços. La postmodernitat feia caure la quarta paret i farcia de capes i subcapes els arguments dels espectacles que no necessàriament acabaven bé.
El seu lema? Menys és més, el contingut estableix la forma i Déu es troba en els detalls. Tot plegat sempre al servei de la claredat, sense la qual –afirmava– res té sentit.
L’autor durant els assajos de ‘Company’, al 1970
Aquesta nova era del teatre musical va anar traient el cap a poc a poc amb títols com West Side Story o Cabaret i se’ns presenta plenament definida amb Company com a primer gran títol del teatre musical modern. Aquí, com amb Follies, Sondheim planteja una manera nova d’explicar històries, deixa enrere l’estructura clàssica i permet que el públic miri els personatges des de diverses perspectives.
Primer el personatge, després la cançó
Sondheim ho tenia clar: primer el personatge, després la cançó. Ell mateix assegura que quan ha de compondre una cançó, se submergeix en el personatge talment com ho faria un actor. Per coses com aquesta sovint Sondheim guanya interès fins i tot entre aquells teatreros que no combreguen amb els musicals. Però, ai las, sí amb Sondheim.
Les lletres dels seus temes delaten obsessió pels jocs de paraules, sovint mig amagats, també pel ritme del vers i per trobar aquella rima que ens enganxa per sorpresa i fins i tot ens arrenca una rialla. És en la rima on Sondheim ens revela sovint el seu sentit de l’humor.
Plegats, Stephen Sondheim i el director d’escena Harold Prince van donar a Broadway una segona era daurada del teatre musical nord-americà amb títols com Company, Follies, A little night music, Pacific overtures o Sweeney Todd, introduint llenguatges nous com ara el gran guinyol o el teatre kabuki.
Malgrat tot, Sondheim mai va ser atractiu per al gran públic i la pressió per la taquilla va acabar vencent Merrily we roll along, un dels seus fracassos més sonats. Durant massa anys Sondheim havia posat al límit la capacitat econòmica dels productors i, derrotat, va escapar de les dinàmiques comercials de Broadway, cada cop més agressives.
Cap al final de la seva carrera Sondheim va trobar refugi en els laboratoris de creació del circuit alternatiu de Broadway. Els seus work in progress amb el dramaturg James Lapine van desconcertar força tant la professió com els crítics, però d’aquella nova etapa en van sorgir meravelles com Sunday in the park with George, Into the woods o Passion.
Amb aquests títols Sondheim torna a fer un pas endavant dins de la seva pròpia obra i els jocs de realitat a escena adquireixen una dimensió nova. Gràcies a Sondheim el teatre musical reflexiona sobre el sentit de la creació artística… a través d’una creació artística. Un exercici que esdevé el súmmum de la postmodernitat, dut a terme per un creador que, tot i advertir-nos que “fer art no és pas fàcil”, va elevar el teatre musical a la categoria d’obra d’art.
Més informació, imatges i entrades a:
