Per a tota una generació, Germans de sang forma part d’aquella espurna que va encendre el teatre musical en català als noranta i que avui continua present en l’imaginari dels aficionats al gènere. El clàssic de Willy Russell, referent del musical britànic dels vuitanta i més de vint anys al West End, torna ara al Teatre Condal, el mateix escenari on fa trenta anys es va convertir en mite, i de nou sota el paraigua de la mateixa productora. La nova versió, dirigida per Daniel Anglès, Ariadna Peya i Andreu Gallén, revisita l’obra amb una mirada contemporània i un llenguatge escènic renovat. En aquesta relectura, els bessons separats pel destí són Albert Salazar i Roc Bernadí en una proposta que vol emocionar i reivindicar la vigència d’una història que continua ressonant dècades després.
Quina és la vostra relació amb Germans de sang?
Albert: Sé que per a una generació va ser un musical molt mític i n’havia sentit a parlar. A classe recordo sentir la cançó “No pot ser veritat”, em va quedar molt al cap i després em van dir que era de Germans de sang.
Roc: Mira que des de petit soc de musicals i, a Aules, de la mà del Dani Anglès, en vaig descobrir molts, però Germans de sang sempre em va quedar pendent. Però m’agrada que me’n vingui de nou.
Però imagino que vau escoltar el CD amb l’enregistrament original. Què us va semblar?
Albert: És fort, et transporta a una època superanglesa dels anys setanta.
Roc: Amb un so de saxo que devia ser la novetat, suposo.
I ara arriben el Dani Anglès, l’Ari Peya i l’Andreu Gallén i us diuen: “Oblideu-vos de tot això”.
Albert: Totalment. Oblideu-vos del CD i oblideu-vos de llocs que us han plantejat que esteu treballant.
Roc: En l’àmbit musical és una cosa molt més propera al que se sent ara, un so més urbà, però mantenint molt l’essència del material original. Tant el Dani com l’Andreu s’estimen i respecten molt el material original, sabent que l’hem d’actualitzar.
Albert: Però el material de base ja és boníssim.
Quan anàveu al càsting, anàveu ja per aquest personatge?
Albert: El Dani em va oferir el Miki i vaig dubtar molt, perquè hi ha un respecte vers la professió dels actors de musical que he descobert: són esportistes d’elit. Duen un entrenament increïble, tant vocal com pel que fa a ball. Però vaig dir que sí, perquè el personatge és preciós.
Roc: El gènere del teatre musical, evidentment, existeix. Però crec que és molt important que gent com l’Albert, que són excel·lents intèrprets, pugueu interpretar personatges de teatre musical, i que això no ens converteix en actors de teatre musical o actors de text. Som intèrprets.
Els vostres personatges comencen amb una edat i acaben amb una altra. Fer de nens és un dels grans reptes?
Albert: Era un gran meló abans de posar-nos-hi. Jo, almenys, era una de les grans pors que tenia. Fas de nen sobre un escenari i no caure en la caricatura costa. Però, sorprenentment, crec que són les escenes on millor m’ho passo.
Roc: És l’oportunitat perfecta per perdre la por a la vergonya. Que curiós: estem preocupats per fer de nens quan realment és l’essència de l’actor, que és jugar tota l’estona. Aquests nens el que fan és jugar.
Albert: Crec que la clau és trobar la comèdia en aquests nens.
Una comèdia que contrasta amb el drama… Hi anem a totes amb el drama?
Albert: Totalment. A mi m’està costant no plorar a tots els assajos veient-los a ells. Vull dir que és molt emotiu i molt emocionant.
Hi ha una cosa que sempre treballa molt l’Ariadna Peya, que és l’aspecte físic i el moviment. Com ho porteu?
Albert: És molt contemporani.
Roc: El moviment és un element més per explicar aquesta història, no és un element decoratiu.
Albert: Flueix d’una manera que no t’adones en quin moment ha entrat el número musical i en quin moment comença l’escena. És com si tot empastés perfecte.
Què és el que voleu que li arribi al públic quan vegi aquesta proposta?
Albert: Vull que el públic surti d’allà pensant i sent més conscient que mai de la injustícia que és néixer en un lloc o néixer en un altre.
Roc: Willy Russell fa, bàsicament, teatre social. I el musical té els dos vessants: el més emocionant, en els vincles maternals i entre germans, però alhora també té tota aquesta part més social que no acostumen a tenir gaire els musicals. Espero que demostri que el musical comercial també pot tenir un missatge social i transformador per a la societat.
Més informació, imatges i entrades:
