ENTREVISTA

“Si no expliquem ‘Ragazzo’, la història es sobreescriu i les dades s’esborren”

Lali Álvarez i Oriol Pla acomiaden l'espectacle 'Ragazzo' a La Villarroel

Andrea Garriga

El 20 de juliol de 2001 Gènova estava blindada i dividida en tres zones en funció de la seva accessibilitat: la zona grialla, d’accés restringit, la zona rossa, on no s’hi podia acostar ningú, i la resta de la ciutat. S’hi reunien els membres del G8 i el moviment antiglobalització havia organitzat una contracimera que arribava amb el ressò del primer Fòrum Social Mundial i el famós Un altre món és possible. En una de les manifestacions, i segons la versió oficial, un policia va disparar “en defensa pròpia” contra Carlo Giuliani, un jove de tan sols 23 anys que hi perdria la vida.

Lali Álvarez es basa en la seva història per construir un monòleg interpretat per Oriol PlaRagazzo, que explica en poc més d’una hora extremadament intensa i d’una manera ficcionada els darrers tres dies del jove. El públic l’acompanya en el seu dia a dia, des de l’esmorzar a les manifestacions i els concerts que es van organitzar aquells dies. I, sobretot, comparteix la sensació de control i bloqueig de la ciutat, patrullada per milers de policies i militars. 7 anys després de la seva estrena i d’un reconegut èxit aclaparador per tot el país l’espectacle s’acomiada dels escenaris a la cartellera a de La Villarroel.

Oriol Pla i Lali Álvarez. Imatge: Ismael Velázquez (Ara)

Oriol Pla: Ragazzo per mi va ser un despertar teatral, artístic, personal. Aquest espectacle m’ha canviat la vida. Bé, més que l’espectacle, la Lali Álvarez. Aquest espectacle va néixer perquè conversant amb la Lali parlàvem sobre esdeveniments històrics que ens havien marcat i la Lali va comentar allò de Gènova, el Moviment Antiglobalització, Els Zapatistes… I li vaig contestar que ni idea. Em va obrir tot un món de sensibilitat, d’il·lusió, d’entusiasme per fer teatre amb molt de cor i sentit, moltes ganes de crear com a comunitat i, de sobte, tenia molt de sentit fer teatre i explicar una història que havia passat de debò! Ho vam muntar amb els mobles de la Lali, amb la roba de la Lali i meva, amb la meva mare a la il·luminació… I va ser l’hòstia! Érem un secret de domini públic, l’evolució del projecte va ser una cosa súper màgica. Quan estàs sol a escena t’emportes el millor i el pitjor. És horrorós i meravellós alhora. És molt emocionant. Aquest projecte és un amor de joventut.

Lali Álvarez: Sí, va ser un despertar teatral molt clar. Per mi va ser un aprenentatge brutal i em vaig adonar que és possible, que es pot fer teatre de la manera com nosaltres volem fer-ho, que no hi ha necessitat de «passar pels tubs». Veure com una paraula es pot convertir en acció i emoció va ser un aprenentatge brutal.

Graffiti de Carlo Giuliani a la Plaça Vetra (Milan)

Per posar-nos en antecedents, qui va ser Carlo Giuliani?

L.A: Carlo Giuliani era un ragazzo, un xaval. Un xaval que vivia a la ciutat de Gènova, a Itàlia, durant les protestes que hi va haver durant la quimera del G8, que és el G7 i Rússia. Ell va decidir formar part d’aquestes protestes sortint al carrer i participant a les manifestacions que hi va haver. Va ser assassinat. Aquest assassinat va marcar tota una generació. És un personatge que ha estat molt injuriat per la premsa, per la política, se n’ha parlat com un radical. Nosaltres vam voler tirar més enllà i veure què hi podia haver darrere de les versions oficials i mirar el personatge a la cara.

L’obra va passar d’anomenar-se Carlo Vive en els seus primers esborranys a anomenar-se Ragazzo. Parla’ns sobre aquesta transició.

L.A: Quan el que estàs posant en escena són fets reals, és molt important partir d’un respecte a la veritat. Nosaltres no podem explicar la veritat sobre Carlo Giuliani perquè no ho hem conegut personalment. Aquest va ser un dels motius del canvi. No podíem parlar-ne, havíem de parlar d’algú a qui passava el mateix. Per altra banda, la història de Carlo ens parla de moltes històries. Hi ha molts Ragazzos al món. Hi ha hagut moltes persones que han passat per històries semblants d’abusos policials, de ser assassinats per les forces de seguretat… D’alguna manera, traient-li el nom, oferíem una representació simbòlica a totes aquelles persones que han tingut aquestes experiències. A més, és el retrat duna generació, no és el retrat d’una persona. D’alguna manera necessitàvem, per ser justos, treure-li el nom.

El muntatge es va estrenar fa gairebé 7 anys, per quin motiu heu decidit tornar a donar-li recorregut?

O.P: És una cosa que teníem ganes de fer de nou. Vam parar la gira per temes d’agenda i es va acabar deixant una mica de banda. Aquest projecte va ser un viatge molt especial per a tots i volíem acabar bé, sense acomiadar-nos del projecte com vam haver d’acomiadar-nos en el seu moment. Hi ha una voluntat de retrobar-nos, de tornar a explicar aquesta història, de tancar aquesta etapa.

L.A: Sí, per nosaltres aquesta història podríem explicar-la sempre, perquè és una història que no caduca, que ens parla d’uns fets històrics que, si als joves d’avui ja els parles del 15-M i no saben què és, encara menys saben el que és el Moviment Antiglobalització. L’estaríem representant sempre i des que la vàrem fer hem viscut coses molt fortes. Hem estat a Gènova, hem conegut la mare de Carlo Giuliani i hem estat als millors teatres de la nostra ciutat. Hem guanyat premis, compartit molts viatges junts fent la gira i necessitàvem donar-li un final amb magnificència.

Oriol Pla protagonitza ‘Ragazzo’

“És un muntatge que toca a persones amb visions polítiques totalment contràries a les nostres i comprenen aquest jove que vol canviar el món”.

O.P: Sempre ha despertat molta curiositat i és un muntatge on el post funció és molt interessant. És una obra que ens ha aportat molt a nivell vital, parles amb la gent, amb els joves, amb gent més gran i et trobes moltes opinions i punts de vista diferents.

L.A: Aquesta obra té una cosa que no passa sempre i és que toca gent molt diferent. Amb aquesta obra vam guanyar un premi de teatre jove, però en cap moment havíem pensat que fos una obra per a joves. És un muntatge que toca molta gent, fins i tot persones amb visions polítiques totalment contràries a les nostres que vénen i comprenen aquest jove que vol canviar el món.

Oriol, com ha estat tornar a encarnar el personatge i el procés d’assajos? Heu descobert coses noves?

O.P: Hi ha una part emocional i personal que és molt emotiva perquè jo vaig conèixer la Lali amb 19 anys i tornar a Ragazzo és com tornar als 20-21 anys. És molt interessant tornar a reprendre un text anys més tard perquè tu també has crescut d’alguna manera a nivell artístic i personal. També és una obra que interactua molt amb el públic i és en aquest diàleg que cobra vida el personatge. Serà una cosa molt nostàlgica i molt bonica.

L.A: Ha estat molt curiós a l’hora de rellegir el text junts i adonar-nos que la joventut del Ragazzo no està només en la seva edat sinó també en la seva manera de veure el món. Crec que ara podem trobar els ressons d’aquesta innocència en un personatge que ja té un idealisme més format, més sustentat, amb arrels més fortes. A veure què passa!

A la imatge la posada en escena de ‘Ragazzo’

Què va suposar per a vosaltres tant personalment com creativament conèixer la família de Carlo i visitar el lloc dels fets?

O.P: Recordo que abans de representar-la al Teatre Lliure li vaig dir a la Lali que volia anar a Gènova a visitar aquests llocs i la Lali va dir: “Espera un moment! ¡Si anem, anem tots!”. Vam agafar el cotxe i vam marxar des de Barcelona, Lali, Pau, ma mare, jo… (riu). I vam viure moltes coses: vam passar fronteres,ens va parar la policia per saber d’on veníem, vam visitar els llocs clau, vam veure com era la ciutat (la recordo molt laberíntica), vam veure el mateix lloc que surt al vídeo, vam entrar a l’escola, vam veure el mar que tant li agradava a ell… Va ser extraordinari. Conèixer la mare de Carlo, estar a casa seva, veure la seva habitació, a nivell personal va ser una passada. A nivell artístic en va donar una riquesa i un respecte a la història terrible.

L.A: Per mi a nivell artístic també va ser molt fort a l’hora d’escriure el text, perquè d’entrada havia escrit un diàleg entre Carlo Giuliani i Mario Placanica, que se suposa que va ser el Carabinieri que li va disparar, o això diu a la versió oficial. Un noi de 21 anys, dos anys més jove que Carlos Giuliani. Aquesta era l’obra que teníem, un diàleg entre tots dos. Em vaig adonar que estava parlant d’una cosa que no sabia i que havia de contactar amb la família de Carlo. Vaig contactar amb la seva mare i vam tenir un Skype. Va ser molt xocant. Li vaig explicar el que estava fent i ella em va parar i em va dir: “Per què vols posar Maria Placanica a l’escenari?”. Li vaig dir “perquè és qui el va disparar” i em va contestar: “Això no ho tenim clar”. Parlar amb ella em va fer veure que la veritat i la versió oficial no necessàriament són el mateix. Vam haver de fer tota una feina més intensa de documentació per aconseguir acostar-nos una mica més a la veritat fugint de les versions oficials sovint, que són les versions que s’escriuen per explicar les històries com vol el poder que siguin explicades. A nivell artístic ho va canviar tot, va passar a ser un monòleg. Vaig entendre que havia de parlar més de la joventut i no tant de Carlo, que els referents podien obrir-se i que podíem parlar de tota una generació.

En el viatge a Gènova em vaig adonar que, la història, si no l’expliques, s’esborra. Aquella ciutat que visitem era una ciutat normal, amb la seva quotidianitat. A l’escola on havien estat els periodistes i on hi va haver un atac policial, hi regnava la normalitat, a l’estadi la gent estava fent esport. I em vaig adonar que valia la pena que en parléssim, perquè si no expliquem Ragazzo la història s’escriu sobre si mateixa i les dades s’esborren.

A la imatge el personatge inspirat per Carlo Giuliani.

A hores d’ara, heu trobat respostes en tornar a treballar Ragazzo o, al contrari, us ha generat fins i tot més preguntes?

O.P: A mi m’ha generat molta més atenció i consciència, així com la capacitat de reconèixer més clarament certes accions, certs moments. Després de veure com va tractar la premsa i el govern el cas de Gènova i de Carlo, estàs guarit d’espants. Poses en dubte una mica més tot… Em va canviar veure on t’informes, d’on treus la informació. Però em continua generant més preguntes que respostes.

L.A: Sobretot al principi de fer l’obra em quedava a la sortida i escoltava el públic comentar-ne la funció. Molta gent es preguntava: “i ara què?”. Com dient: “D’acord, ens heu explicat una història, ens heu posat d’alguna manera davant d’un mirall però, i ara què?”. I jo sempre pensava: “És que això no us ho puc dir jo. Tampoc no ho sé”. I avui dia segueixo sense saber-ho, fins i tot menys encara. En tot aquest periple m’he fet gran, ara tinc 41 anys, he estat mare. D’alguna manera tinc una tristesa interior d’haver sucumbit a ser adult i formar part del sistema d’alguna manera. Per això reprendre Ragazzo, tornar-la a sentir, tornar-la a llegir, tornar-la a escoltar em recorda una mica qui volia ser jo. No qui sóc, perquè qui sóc no ho sé ni ho sabré mai i m’estic escrivint a cada moment, però sí em remet qui volia ser jo. No vull que les coses que no em passen a mi em donin igual i no m’afectin. M’agrada pensar en el poema de John Donne que diu una cosa així com: “Per qui toquen les les campanes? No preguntis per qui toquen les campanes, les campanes toquen per tu”.

Més informació, imatges i entrades:

Articles relacionats

Joan Pera: “Necessito ser jo mateix a l’escenari'”

Joan Pera, nascut a Mataró el setembre del 1948, és un dels actors més estimats dels escenaris catalans. Don Joan, La extraña pareja, La jaula de la locas, No et vesteixis per sopar, Matar al presidente, […]

Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari
Enllaç copiat!