Acabes de fer vint-i-set anys. En fa sis que treballes a jornada completa, amb feines que et duren entre un any i mig i dos anys i que sempre acabes deixant per ofertes “una mica millors”. No ens enganyem: tot i ser millor, cap supera els 1.300 euros el mes. Dels vint-i-un als vint-i-cinc anys vas compartir pis amb els teus amics, que ara han marxat a viure amb les seves parelles, fet que t’ha obligat a tornar a casa els pares perquè, evidentment, amb un sou com el que tens no pots pagar-te un lloguer i, a l’edat que tens, ja no et ve de gust compartir pis com un estudiant universitari. Tornar a casa els pares pot estar bé en certs moments: et permet estalviar, les tasques de la casa queden molt més repartides, sempre sol haver-hi menjar bo a la nevera i sempre, sempre, sempre (fins i tot quan no ho vols) tens companyia.
Més d’una vegada has pensat si, potser, marxar ben lluny durant una temporada és el millor, per això dels “i si” que ens pressionen en tantes ocasions quan ens apropem a la trentena. Quan et decideixes a fer el pas, els teus pares et cusen amb tot de preguntes: “Vols dir?”, “I què faràs, tan lluny?”, “Ja t’ho has pensat bé?”, “I de què viuràs?”, “Per què necessites marxar tan lluny, per organitzar-te la vida?”, “Que no estàs bé, aquí, amb nosaltres?”. Cada pregunta és ganivet esmolat que et punxa i se’t clava a diferents parts del cos. Cada pregunta és una estrebada que fa trontollar la corda fluixa per on camines i que, en qualsevol moment, pot fer-te caure. “TINC VINT-I-SET ANYS, PER QUÈ NO EM DEIXEU EN PAU AMB LA MEVA P*** VIDA?”, t’agradaria cridar-los, però hauran de fer-te algunes estrebades més abans no t’atreveixis a fer-ho.
Aquesta és una situació de merda i, tot i així, quants de nosaltres no l’hem viscut de més o menys a prop? Si bé fa només vint, trenta o quaranta anys era ben estrany viure a casa els pares passats els vint-i-cinc, ara és una escena habitual fruit d’una crisi econòmica i de l’habitatge que sacseja tota la societat. Especialment el jovent, sí, però: com gestionen, els pares, el fet d’haver de viure amb els seus fills ja adults i, per tant, indomables? Com gestionen, els pares, que el futur que havien pensat i somiat per als seus fills es vegi cada vegada més difús i inaccessible? Com gestionen, els pares, la frustració de no poder dir als fills el que han de fer? De limitar-se a donar el consell, a acompanyar tan bé com puguin, per què encara que no estiguin d’acord amb els seus fills, ells tenen tot el dret a fer el que vulguin?
Ramon Madaula, pare de tres filles ja grans, ha viscut aquesta situació de ben a prop. “Sempre et diuen que l’època de l’adolescència és la pitjor, però ningú t’adverteix que, si els fills viuen a casa quan ja són adults, és una etapa realment difícil. Què li has de dir, a una persona de vint-i-tants anys?”. Fruit d’aquesta dificultat de convivència i comunicació Madaula ha creat Loop, un espectacle molt allunyat de l’autoficció, però que sí que beu d’una certa experiència personal. És un text que cavalca entre la comèdia i el drama que interpreta ell mateix al costat de la Júlia Genís sota la direcció de Mònica Bofill. Una obra que aconsegueix retratar amb precisió i sense judicis morals el context actual, que farà estremir i adonar-se que, alhora, pares i fills podem cometre els mateixos errors i, sobretot, que ningú no ens ha ensenyat a conviure plegats quan ja som adults.
Més informació, imatges i entrades:
