Roser Batalla i Víctor Gómez ens expliquen els secrets d’El despertar de la primavera

Redacció

Per Iván F. Mula / @ivanfmula

El despertar de la primavera ha tornat al Teatre Victòria. Després de l’èxit de l’any passat, ha iniciat així la tercera temporada d’aquest personal projecte musical iniciat el 2016 al Teatre Gaudí. L’actriu Roser Batalla ha format part de l’espectacle des de l’inici, mentre que Víctor Gómez és una de les més recents incorporacions al repartiment. Hem parlat amb ells perquè ens expliquin en detall la seva experiència.

ROSER BATALLA: No imaginava que seria un viatge tan gran perquè això aquí és molt difícil. Ho esperava i ho desitjava perquè, com aquest muntatge, també n’he vist altres de molt baix pressupost accedir al circuit de grans teatres de Barcelona. Però la veritat és que és molt complicat i hi ha molts muntatges que valen la pena que no ho aconsegueixen.

Per quin motiu vas acceptar entrar en aquest projecte?

ROSER BATALLA: Definitivament, perquè tenia alguna cosa que em cridava l’atenció. El fet de ser un musical inspirat en El despertar de la primavera, un clàssic que va estar prohibit en el seu temps, em va semblar molt interessant. És atractiu pel públic adolescent però també pels grans perquè tots hem passat per aquesta edat i hem tingut les mateixes inquietuds, pors i dubtes. A més, trobo molt important fer que els joves pensin. Aquest musical va, principalment, de donar eines perquè la gent pugui pensar per ella mateixa. Malauradament, vivim en una societat on es tendeix a tot el contrari.

Com has viscut la teva incorporació, Víctor?

VÍCTOR GÓMEZ: Jo havia vist aquest musical a Londres la primera vegada que es va fer i vaig al·lucinar. Tenia 18 o 19 anys i vaig notar que allò era una cosa diferent. També vaig veure la versió que es va fer al Teatre Gaudí i em va encantar. Vaig quedar captivat en veure tota aquella energia a l’escenari. Per això, poder estar ara fent-lo és tot un luxe perquè és una funció meravellosa.

Gairebé la meitat de la companyia són noves incorporacions, aquesta vegada. Com ha afectat això al procés d’assajos?

VÍCTOR GÓMEZ: Ha sigut una oportunitat per redescobrir l’obra. L’equip directiu (Marc Vilavella, Gustavo Llull i Ariadna Peya) s’han replantejat moltes coses que ja hi havia fetes. No s’han centrat només en muntar el que tenien sinó en investigar amb nosaltres i intentar que aportéssim la nostra part personal. Hi ha noves coreografies, noves posades en escena i nous perfils a petits detalls que abans estaven marcats d’una altra manera.

Quina importància tenen les coreografies en l’espectacle?

VÍCTOR GÓMEZ: En aquest muntatge, les coreografies van molt lligades a la interpretació i a la història. Estàs explicant coses en cada moviment que fas. Això és el que més m’agrada i també el més exigent. L’Ariadna Peya, la coreògrafa, té una capacitat de treballar el moviment i l’escena impressionant. A més, molt d’aquestes coreografies és creació nostra. L’Ariadna ens ha donat uns temes com la masturbació, la soledat o les pors per fer-nos improvisar i, després, ho ha ordenat tot. Partint d’un tipus de treball com aquest, és lògic que hagin canviat tantes coses. Senzillament, perquè el recorregut que fa cadascú és la coreografia que ha creat i treballat.

ROSER BATALLA: Es tracta d’unes coreografies que no cal ser ballarí expert per poder fer-les però, al mateix temps, són molt efectives. Si haguéssim tingut un coreògraf més usual, potser el resultat no lluiria ni impactaria tant. Són un tipus de coreografies més gestuals, que neixen de les emocions i la interpretació.

Per què l’espectacle agrada tant al públic jove?

ROSER BATALLA: Pel tema. Perquè els protagonistes són adolescents. I crec que també pel tipus de música. És un pop rock amb tocs clàssics que li donen amplitud i profunditat. D’això venim i és una cosa que traspassa cap a la memòria col·lectiva universal, ho vulguis o no ho vulguis. Crec que això els atrapa moltíssim. I les coreografies que, com ja hem dit, són espectaculars. I també les interpretacions.

VÍCTOR GÓMEZ: Hi ha molta oferta de sèries o pel·lícules juvenils però, a nivell teatral, hi ha molta menys. Si els joves s’enganxen a una ficció audiovisual perquè parla de les coses que a ells els hi passen, és normal que també els hi passi quan ho troben al teatre. Moltes vegades, els més joves associen el teatre a una cosa molt infantil o clàssics antics molt allunyats d’allò que els interessa. Llavors, trobar-se amb una obra que parla dels seus problemes i sense embuts els resulta impactant. La reacció que tenen cada vegada que acabem una cançó és de concert de rock.

L’obra parla, entre altres temes, dels conflictes generacionals. Com us porteu les dues generacions d’artistes dins del projecte? Quina visió teniu els uns dels altres?

ROSER BATALLA: Jo els veig com a una colla de cracks. Els joves d’ara estan molt més preparats que els d’abans. Quan jo vaig estudiar a l’Institut del Teatre, pràcticament, no hi havia escoles d’art dramàtic. I a l’Institut fèiem cant i dansa d’una manera molt secundària. Ara estan molt més ben formats i tenen moltes inquietuds. En 30 anys, han canviat moltes coses.

VÍCTOR GÓMEZ: Per mi, és un luxe treballar amb ells. Aprens molt d’observar i compartir. Però la veritat és que no s’ha notat, en cap moment, una diferència entre veterans i joves. Som una companyia. A vegades, algun d’ells ens dóna un consell, els escoltes i prens nota. Però, a part d’això, estem tot el dia junts, som un equip i anem tots a una. El que sí podem dir és que als actors més joves de tots se’ls veu molt il·lusionats. Alguns tenen 18 anys i és la seva primera vegada que participan a una obra tan gran. I aquest és un musical que parla de les primeres vegades. Això fa que l’energia que es transmet sigui encara més especial.

Com veieu l’actual moment dels musicals a la ciutat de Barcelona?

ROSER BATALLA: D’entrada, no sé per què es diferencia entre musicals i teatre. Potser perquè hi ha un públic que només és de musicals i, si és així, vol dir que va al teatre dos cops l’any perquè, pels preus de les entrades, la butxaca no dóna per més. A Barcelona falta públic però no només als musicals: a tot arreu. Crec que el panorama s’ha ressentit una miqueta per com estem socialment. Tot i que no ho hauríem de permetre. No hauríem de tenir aquest aire de derrota. Hauria de ser al contrari. Hauríem de sortir i socialitzar-nos més encara dins dels teatres i dels musicals. Jo veig que públic n’hi ha d’haver. I diners també. Crec que, de mica en mica, això s’anirà equilibrant. El fet que hi hagi més musicals va a temporades. És la casualitat. Es programen tres musicals grans en una ciutat que potser, si haguessin arribat un cada temporada, haurien omplert sempre. Però, com que són tres, s’ho han hagut de repartir perquè no hi ha prou gent que hi vagi a veure’ls tots.

VÍCTOR GÓMEZ: A vegades, crec que pequem d’optimisme. Hi ha set musicals a Barcelona i ja surten mitjans comparant-nos amb Broadway. Després, de tots aquests, només triomfen un parell. Va oscil·lant. És veritat que Barcelona sempre ha estat abanderada dels musicals de creació, en comparació amb Madrid, on triomfa moltíssim un tipus de musical més comercial. Jo també crec que falta públic. I també penso que falta implicació per part de les institucions de la ciutat a l’hora de potenciar tot això. A Madrid, en aquest sentit, s’està potenciant molt la Gran Via i, així, s’està fent indústria.

ROSER BATALLA: Culturalment, sempre costa que les institucions facin un desemborsament real i efectiu. De vegades, ho fan de manera puntual però no és suficient. Falta una mica de perspectiva.

Escrit per
Redacció
Articles relacionats
Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari
Enllaç copiat!