“Aquest és el LP negre de Joan Manuel Serrat. Tot negre, amb una foto de Miguel Hernández al centre”, així recorda la meva mare la compra d’aquest àlbum del noi del Poble Sec, que va posar música als poemes del poeta oriolà. Era 1972, i “també recordo un altre, el vermell, dedicat a Antonio Machado. Em vaig comprar tots els que van sortir”. A la dècada dels 70, la Trinidad tenia vint anys, l’edat que ara té Daniel Ibáñez, protagonista de Para la libertad en la seva temporada a Madrid i que s’instal·larà al Teatre Borràs de Barcelona del 15 al 27 de juliol amb un nou repartiment. Dues generacions en hem assegut a la butaca per gaudir d’aquesta obra, que recorre la vida del poeta des d’Oriola, passant per Madrid, Rússia i París, fins a la seva tràgica mort a la presó, lluny de la seva dona i el seu segon fill, al qual va dedicar un dels poemes més commovedors de la història, Nanas de la cebolla.
Daniel Ibáñez
Si als anys 70 aquell LP va servir per rescatar els versos de Hernández de l’oblit, tot i viure en una dictadura, avui, el nostre objectiu és que la paraula guanyi les guerres, els feixismes i la censura. Això és el que pretenem. Per aconseguir-ho, la proposta compta amb la direcció de Gabriel Fuentes i la direcció escènica de Daniel Molina. I per conèixer-la millor, prenem un cafè amb David Ibáñez, el protagonista que comparteix escenari amb Eva Rubio i Pablo Sevilla, un trio que aconsegueix portar al públic la vida d’una altra època, en un moment en què mirar enrere ens pot ajudar a evitar repetir els errors del passat.
Teatre Barcelona: Com arribes a aquest projecte? D’on parteixes?
David Ibáñez: Tot comença amb la idea de José Velasco, d’Okapi produccions, que em va oferir el paper i Serrat va decidir apadrinar-nos. Des d’aquesta petita bogeria inicial, tot es va anar desenvolupant i vaig decidir submergir-me en el projecte. Partíem dels textos de Miguel Hernández i la biografia de José Luis Ferris, que ens ha servit de guia en alguns moments. Hem intentat crear una prosa poètica i, com si fos un 8½ de Fellini, hem entrellaçat diferents episodis de la seva vida, potenciats per les cançons de Serrat.
Com és aquest viatge cada nit?
És fascinant, la veritat, però molt difícil de descriure, com intentar explicar un somni que queda envoltat de boira i no saps com desxifrar-ho, perquè són només sensacions. Treballar amb Eva Rubio i Pablo Sevilla és un plaer, un orgull i un honor. I, per descomptat, Daniel Molina aconsegueix fer alguna cosa molt complicada per a mi: de tant en tant, aconseguir que el públic s’oblidi de Serrat i s’endinsi en aquest viatge de forma independent. Gabriel Fuentes volia, sobretot, que la història tingués molta llum i que no es limités només al destí inevitable del poeta.
Tinc molt clara la meva història amb Serrat i Miguel Hernández gràcies a la meva mare, quina és la teva connexió?
Potser hi ha certa similitud amb la teva història. La meva comença en un cotxe, de camí al cine d’estiu amb els meus pares. Tenia uns 10 anys, potser menys. De sobte, sona una veu aguda molt característica, i em vaig adonar que era aquest disc de Miguel Hernández. Concretament, sona Para la libertad. Potser ja havia escoltat Mediterráneo abans, però no la recordava tant. Va ser la primera vegada que em va quedar gravada la música de Serrat. I tenir-lo davant fa poc va ser una experiència molt especial, d’aquelles que no passen sovint a la vida. Fins i tot em tremolaven les cames. Va ser molt càlid i ens va acollir molt bé.
Què comparteixes amb Miguel Hernández: l’esperança o la por?
L’esperança, sens dubte.
Quan comentava que anava a veure aquesta obra, la gent em deia que era una obra d’esquerres. Creus que aquest espectacle té una etiqueta política?
Crec que la política és part de la vida de tothom, perquè la política és vida. Però m’agradaria que no es posés una etiqueta a aquesta obra, ja que el que volem transmetre és una història d’esperança, tenacitat i llum, valors que ens afecten a tots, independentment de la ideologia. El que és important és mantenir la teva identitat i el que creus, tot i les circumstàncies. Aquesta obra parla d’un home que va resistir perquè creia en la bellesa, en una època en què se’l considerava boig. Era una persona rebel, i en aquell moment no es podia ser un defensor de la bellesa, de la poesia i de l’amor. I per a mi, això va més enllà de qualsevol ideologia. Aquesta obra ens mostra un home que va defensar la bellesa per sobre de tot.
“Si ens fa mal pensar fins a on podria haver arribat Amy Winehouse, també ens ha de fer mal pensar fins on podria haver arribat Miguel Hernández”
Amb cançons tan presents a la memòria col·lectiva, creus que la imatge o la informació sobre Miguel Hernández ha canviat amb el temps?
Sé com em va arribar a mi; d’una manera bastant puntual i breu, i pel que sé de generacions anteriors, a ells els hi va arribar de manera més dispersa. Crec que és un poeta que, tot i no ser menor, de vegades s’ha tractat com a tal. Ha estat un silenci que ha passat de generació en generació, ja que en el seu moment van intentar silenciar-lo, sent un dels més grans poetes de la nostra literatura, al mateix nivell que Federico García Lorca, que ja té el seu lloc. Serrat va ser qui el va rescatar de l’oblit i el va portar de nou a la memòria col·lectiva, permetent-nos veure que estem davant d’un tità, un gegant de la poesia, que va tenir molt menys temps i moltes menys oportunitats que els seus coetanis. I això té un valor, perquè, si ens fa mal pensar fins a on podria haver arribat Amy Winehouse, també ens ha de fer mal pensar fins on podria haver arribat Miguel Hernández i tot el que va aconseguir, tot i morir als 32 anys. Va ser un corredor de fons dins l’art. Em sorprèn com algú va poder fer un viatge vital tan intens en tan poc temps. Va fer un viatge existencial molt profund i propi d’una ment brillant, en la meva opinió.
Què va ser el més complicat del procés d’assaig?
Tots tres ja ens coneixíem i havíem fet un treball previ. És cert que Eva i Pablo tenen molt talent, i quan tens això, tot sembla més fàcil. El més difícil és no quedar-se admirat mirant-los treballar, cosa que em passa sovint. El que més ens ha costat ha estat concebre una història una mica complexa, amb molts elements. No és un musical, sinó una obra de teatre amb cançons, i el repte era no quedar-se només amb els aspectes biogràfics, sinó veure com tirar endavant la trama. Eva, entre altres personatges, fa de Josefina, qui va preservar l’herència de Miguel, i sense ella probablement no el coneixeria ningú. Va ser la que va tenir la tenacitat de dir “no, això no us ho emporteu, és nostre. Serà per als fills dels nostres fills”, i això és quelcom que m’agrada destacar.
Dèies que estem davant d’un “tità, d’un gegant de la poesia”.
En el fons, aquesta obra explica la vida de Miguel Hernández, però també amaga una història universal: un noi de província que vol dedicar-se a la seva passió a la capital i formar una família. No em sembla que estigui tan lluny de nosaltres avui, tot i que ens separi el temps. Les seves aspiracions no eren tan grans. La seva única intenció era “viure en pau amb la pobresa senzilla”. No volia més, i això el va convertir, sense voler-ho, en un símbol polític. Ell defensava valors que avui en dia també podríem defensar, com la recerca de la bellesa i la pau.
Hi ha alguna cosa d’herència en el muntatge que em crida molt l’atenció. Què creus que podem deixar nosaltres, tu i jo com a generació, què estem construint?
Una anècdota que em va impressionar força quan vaig començar a recollir informació sobre ell és que tothom destaca la seva mirada, una mirada d’assombro. Quan va morir, no se li va poder tancar els ulls. Potser la raó més òbvia era alguna cosa relacionada amb la tiroide, però això va acabar convertint-se en un mite. El que li podem transmetre a les noves generacions és la capacitat d’assombrar-se, que no la perdin mai, i la curiositat. Era un home que va estudiar anglès a la cel·la; no tenia límits, o almenys no se’ls posava ell mateix. Com a Sòcrates, que, a punt de morir per cicuta, li van preguntar per què estava aprenent una nova melodia i va dir que volia aprendre’n una més abans de morir. El saber per saber és quelcom que no podem perdre, perquè sinó ens convertim en autòmats.
“Hauríem d’acostumar-nos a incloure les dones en aquestes històries en què sempre tenim un heroi masculí”
Veient aquesta obra i tantes altres que recuperen figures com la de Lorca, a Una noche sin luna, o la d’Antoni Benaiges a El mestre i el mar, no deixava de pensar que, en algun moment, també s’haurien de recuperar les històries de les dones. Per exemple, crec que en Josefina hi hauria una història molt important i potent a explicar també.
Alberto Conejero va rescatar la figura de Josefina en una obra, i estic completament d’acord amb el que dius. Crec que hauríem d’acostumar-nos a incloure les dones en aquestes històries en què sempre tenim un heroi masculí. La figura femenina és fonamental en aquest àmbit de l’art i la bellesa. No només cal reivindicar-les, sinó crear més històries i investigar més sobre elles. És important i s’ha fet molt poc. Aquest és un moment perfecte per començar a fer-ho i posar-hi el focus.
Com et relaciones tu amb la paraula llibertat? Què et sembla o què significa per a tu?
Per a mi, la llibertat significa que algú tingui temps per plantejar-se què és realment la llibertat. I crec que això és complicat si no tens ni per menjar, com li passava a Miguel en aquella època, o si passes tot el dia treballant sense temps ni per pensar ni per sentir. La llibertat, per a mi, és poder gaudir d’un moment de descans amb els teus amics, poder estimar i elevar l’esperit, més enllà de ser un simple autòmat.
Aquest projecte celebra la vida i l’obra del poeta Miguel Hernández, què t’agradaria celebrar ara tu?
M’agradaria celebrar aquest cant a la bellesa. Ara potser estic en un moment on veig les coses amb un aire més esperançador, i penso que tot entra millor amb un somriure. Quan tot sembla massa greu, em genera desconfiança, perquè crec que, com deia Charles Chaplin, si no mirem les coses amb una certa distància, apareix el perill. Però també crec que cal analitzar les coses amb profunditat, però sempre mantenint un somriure i amb ganes de sorprendre’ns. Això és el que celebraria.
Més informació, imatges i entrades:
