Una Barcelona olímpica, una infància que es trenca i una banda sonora per recordar-ho tot. Tots els nens creixen és el nou musical d’Andreu Gallén, una mirada emotiva a la infància i al pas del temps. El disc ja ha vist la llum, però serà el 14 de juliol al Teatre Condal, dins del Festival Grec, quan l’espectador en descobrirà l’ànima en directe. Parlem amb ell sobre aquest viatge artístic.
Teatre Barcelona: Aquest projecte neix d’una necessitat personal?
Andreu Gallen: Hi ha una cosa que és realment difícil d’escriure teatre musical: pots fer una música boníssima, però si el text o la posada en escena fallen, tot falla. Demana molt de temps, assaig i error. Tenia ganes de fer un projecte sense tenir aquesta pressió. Al Teatre Condal veurem una versió que potser serà definitiva o potser no.
Però la teva meta és anar més enllà?
Sí, que això pogués ser una producció, però he de confessar que si es queda només en un disc i amb el concert, també seré molt feliç. Perquè a mi el que realment em venia de gust era publicar un disc amb aquestes cançons.
Al final és tan difícil crear un nou musical que tant és per on començar?
Una de les coses que té el teatre musical és que demana uns costos de producció elevats, encara que sigui producció mitjana, i això fa que arribar al final sigui molt més difícil.
“Els creadors que volem fer teatre musical, som empresaris de nosaltres mateixos”
És un luxe tenir la llibertat de poder escriure un musical que a tu et vingui de gust?
Els creadors, en gran manera, o almenys els que volem fer teatre musical, som empresaris de nosaltres mateixos. És molt estrany que els projectes es facin per encàrrec. Per sort tinc la faceta de director musical, que em permet fer aquesta doble vida laboral. El disc de Tots els nens creixen el vaig començar a gravar just després d’acabar la gira de Chicago. Estava esgotat, però feliç perquè em fa il·lusió i l’equip que hem creat és supermaco. A banda de treballar amb els meus amics de sempre, l’Ivan Labanda, la Mercè Martínez i el Jordi Vidal, he conegut tres talents espectaculars que són la Berta Rabascall, el Lluís Rubio i l’Ivan Clemente, que els hem trobat a través d’una audició.
Com ha anat la creació al costat del teu germà Martí Gallén al llibret?
Jo vaig tenir la intuïció que volia fer un musical que parlés de la infància. Hi ha una pel·li que m’entusiasma, Compta amb mi (Rob Reiner, 1986), sobre el trencament de la innocència d’uns adolescents. El meu germà i jo hem crescut culturalment mamant el mateix i ell en sap molt de teatre i ha estudiat dramatúrgia i li vaig demanar de crear una història junts.
I tu passaves la música al David Pintó i ell et feia la lletra?
En alguna cançó d’aquest musical ha passat així perquè jo ja tenia material creat que ens ha servit de punt de partida, però és estrany fer-ho d’aquesta manera. Una cosa que m’agrada molt de treballar amb un lletrista és que hi hagi un estira-i-arronsa, que es puguin modificar versos, que no sigui un poema del qual no es pot canviar res. Que caiguin totes les barreres de l’ego. Ser molt lliures per assolir la millor cançó possible.
“Tinc molta curiositat per saber com la gent rep el musical”
Per cert, deixa’m dir que les lletres d’aquest musical són molt adultes.
Tinc molta curiositat per saber com la gent rep el musical perquè tampoc estem gaire acostumats a Catalunya que el públic conegui un musical a través de la música sense conèixer la història i es creï la seva pròpia aventura interior, i ho descobrirà el dia del concert.
Quan no hi havia internet descobríem un musical només a través del disc.
I jo, com a músic, tenia moltes partitures de Broadway i la primera relació que tenia amb molts musicals era amb el piano, musicals que després he acabat veient a escena i pensava: “De què em sona aquesta melodia?”.
Però en el món anglosaxó és més habitual que espectacles neixin primer en forma de concept album.
Sí, sense anar més lluny Hamilton quan va començar la idea de Lin-Manuel Miranda era que fos un concept album, o Andrew Lloyd Webber amb Jesucrist Superstar. Per això volia que, si potser d’aquest musical només en quedarà la música, com a mínim que quedés molt ben gravat i que la gent s’ho pugui emportar per sempre més.
Què té la Barcelona olímpica que l’has col·locat com a teló de fons en aquesta història?
És un dels meus primers records. Jo tenia cinc anys. Recordo molt bé l’energia i el color blanc de les olimpíades, dels canvis de la ciutat… I en voler fer una història actual en paral·lel a una altra història anterior m’agradava aquest marc.
El so del musical desprèn alguna cosa nostàlgica, és així?
Hi ha un punt, però no és volgudament trista. Òbviament, hi ha alguna cosa d’admiració a aquells anys noranta tan ingenus, el procés de descobrir coses (sense internet) era molt bonic.
“Una de les metàfores que utilitzem és el mite de Peter Pan, el nen que no es fa mai gran”
Hi ha un punt de tristesa, doncs?
N’hi ha en el personatge del Pere (Ivan Labanda), que quan era petit (Iván Clemente) va patir un fet traumàtic durant la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona 92. Un fet que, de cop i volta, fa que perdi la innocència. Una de les metàfores que utilitzem és el mite de Peter Pan, el nen que no es fa mai gran.
Quins personatges hi ha?
La història del 1992 té tres amics, entre ells una nena que no es farà gran. La trama avança fins al 2022, on veiem que qui havia estat voluntària dels Jocs Olímpics ara és una vident que es fa dir Nieves (Mercè Martínez), que ajuda a enllaçar els personatges del present i del passat. L’argument se centra en el Pere, tant de jove com d’adult, l’amiga de la infància i la seva filla (Berta Rabascall).
On has trobat inspiració?
És evident que Sondheim sempre hi és, ja no per l’estil de la música, sinó perquè és el millor creador de teatre musical de la història. Tinc una foto seva damunt del piano perquè sempre em digui coses.
Què veurem el dia del concert al Teatre Condal?
Una versió concert d’un musical, sense escenografia ni vestuari, però intentarem fer-ho el més estètic possible perquè s’entengui bé la història. He demanat a l’Ariadna Peya que li posi poesia, que la seva mirada serveixi per organitzar el moviment de les escenes i de les cançons.
Més informació, imatges i entrades:
