ENTREVISTA

Ramon Madaula: “No hauria escrit teatre si no hagués estat 30 anys fent d’actor”

Alba Cuenca Sánchez

Quan amb cinquanta anys Ramon Madaula va començar a escriure teatre, ho feia amb obres petites, de dos personatges i espais reduïts. Res a veure amb la seva nova estrena al Teatre Goya, Conqueridors, amb set actors i una quinzena de personatges on interpreta Jaume I. Parlem amb ell sobre aquesta i sobre les altres dues obres seves que passaran pels teatres barcelonins aquesta temporada: Els buonaparte i El tigre

Ramon Madaula. Imatge: David Ruano

Teatre Barcelona: Conqueridors, l’espectacle més gran que has fet fins ara, se centra en un rodatge televisiu. Per què apostes per retratar aquest món? 

Ramon Madaula: Com a actor m’ha tocat fer unes quantes sèries d’època, i és un món que dona molt per a la comèdia, amb el vestuari, la caracterització… I més quan fas personatges que han existit de veritat. Fent la sèrie Isabel a Madrid, pensava “què pensaria l’autèntica Reina Catòlica d’això que estem fent?”. A les sèries històriques es prenen moltes llicències. Expliquen els fets, però poques s’han preocupat realment d’anar a la psicologia dels personatges.

Fins ara sempre has escrit sobre personatges actuals. És més difícil retratar els històrics?

Per a mi és molt més fàcil, perquè moltíssimes de les coses ja les tens escrites. I sobretot he tingut la gran font, El llibre dels fets, l’autobiografia de Jaume I. Moltes de les coses que diu a l’obra estan copiades del que deia ell. Per escriure personatges que han existit, l’únic que has de fer és documentar-te i triar què poses.

A ‘Conqueridors’, Madaula comparteix escena amb altres intèrprets com Roger Coma

Aquesta temporada també estrenes Els Buonaparte al Teatre Akadèmia, on poses en escena Napoleó i el seu germà.

Llegint llibres de Napoleó, vaig arribar a la relació epistolar que tenia amb el seu germà José des de petits. I quan José va ser rei d’Espanya, que el va posar ell, el conflicte que tenien. Jo no soc monàrquic, però si he de triar un rei, el millor que ha tingut Espanya és José Bonaparte, un paio il·lustrat, culte, que volia modernitzar Espanya, mentre el que Napoleó volia era conquerir-la a la força. Aquest dilema entre dos caps d’estat, però que eren germans i que de petits s’estimaven a mort… em va semblar una història molt potent.

Com tots els teus textos, és una comèdia. Creus que l’humor té límits?

Sí que té límits, però s’han de poder explorar. A Conqueridors es parla molt dels moros, del cristianisme, de Déu… Jaume I es va fer gran perquè va arrasar els sarraïns, gent que vivia pacíficament allà des de feia 500 anys. Era com si fossin bèsties, se’ls venia com a esclaus, se’ls decapitava. Aquest tema el toquem amb ironia, però crec que estem ratllant els límits de l’humor. És un experiment, a veure què passa. I sobretot crec que és molt sa, i això no ho fem prou els catalans, riure’ns de nosaltres mateixos. En aquest cas de la nostra història i de coses de les quals estem tan orgullosos, com els Països Catalans, que van estar fets a sang i fetge. No és per riure, però des de la distància ho pots explicar dins d’una comèdia.

‘Els Buonaparte’, el nou text de Madaula dirigit per Sílvia Munt, al Teatre Akadèmia a partir del 20 de desembre

Deies en una entrevista a RAC1 que vas començar a escriure perquè tot el que t’arribava era “infumable”. Tan malament està la creació escènica catalana?

“Infumable”, vaig dir? Sí que és cert que com a actor, molts projectes que m’oferien, que ara ja no me n’ofereixen tants, jo no m’hi veia. Per exemple, jo crec que abusem una mica dels clàssics, que al final només serveixen per al lluïment de l’equip, però quin sentit té explicar això ara? Abans de posar-me a escriure em vaig fer productor, vaig comprar drets d’obres, però tampoc trobava textos contemporanis que m’agradessin, que fossin possibles… I un matí, com qui fa un sudoku, vaig començar a escriure un diàleg. Jo no tinc vocació d’escriptor, jo no escrivia ni cartes. Però em vaig posar a fer que dos personatges parlessin i alguna cosa es va despertar en mi.

Els últims anys sempre has fet coses teves.

Sí. També he de dir, i amb això la gent no em creu, que jo intento no estar en els meus projectes com a actor. Jo sempre preferiria que ho fes Orella, Homar, Arquillué… El Jaume I no l’havia de fer jo, l’havia de fer un altre actor molt conegut, però després ens va dir que no. Jo si no hi soc, millor, perquè per a mi és un patir. Però ho acabo fent perquè es faci l’obra.

Parlem d’El tigre, que arribarà a l’Espai Texas.

És una producció de Teatre de Guerrilla. El tema d’El tigre és la felicitat. Jo estic molt enganxat a YouTube i a les TED Talks sobre neurociències, psicologia positiva… Durant uns anys vaig fer cas d’aquests gurús, vaig provar el mindfulness, el dejuni intermitent… tot. Però el resultat va ser absolutament el contrari. Llavors segueixes la vida d’alguns d’aquests i veus que són uns pobres desgraciats, que a darrere hi ha un gran negoci, sobretot als Estats Units. Si no tens un habitatge digne, si no tens un bon sou, si estàs sol… és molt difícil ser feliç. El tigre del títol és la por que tenim tots. I no podem fer veure que no hi és, l’hem d’acceptar i gestionar com puguem.

Mercè Martínez i David Olivares, protagonitzen la comèdia ‘El tigre’

El tigre ha passat per alguns municipis catalans i ara arribarà a Barcelona. Pot sobreviure un espectacle que no passa per la capital?

Guerrilla treballa molt bé el territori. Al Texas, que busquen dramatúrgia contemporània, es van interessar, però potser no s’hauria estrenat a Barcelona. Igual que Els Brugarol, és una obra que vam estrenar per fer comarques, i estàvem feliços fins que al Poliorama ens van trucar. Hi ha molta vida fora de Barcelona.

En aquest cas dirigeixes tu.

No m’agrada dirigir, jo no demano mai dirigir les meves obres. A El tigre m’ho van demanar, i com que era una obra senzilla m’hi vaig veure en cor, però em sento molt més còmode escrivint que dirigint.

Quins altres projectes tens després de tot això, escrivint o interpretant?

Tinc una llista potser de 20 coses per escriure, que no tindré temps d’escriure-les totes. També m’he de guanyar la vida, si m’he de llogar com a actor ho faré, però si puc, em vull dedicar cada vegada més a escriure els meus projectes i a intentar aixecar-los. Ara, jo no hauria pogut escriure teatre si no hagués estat trenta anys fent d’actor. Si no m’hagués enfrontat a clàssics, a contemporanis, a coses bones, dolentes… Si no hagués tingut aquest bagatge, potser no hauria pogut escriure ni una línia.

Més informació, imatges i entrades a:



Escrit per
Alba Cuenca Sánchez

Comunicadora cultural i espectadora compulsiva. Coordinadora de diverses activitats a Recomana com el projecte de prescripció jove Novaveu. També col·labora amb l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC) i amb la revista Entreacte.

 

Articles relacionats
Judit Martín: “M’encanta no tenir límit”

Judit Martín: “M’encanta no tenir límit”

Judit Martín és d’aquelles persones que no falla. Sigui quina sigui la seva proposta, l’encertarà, perquè gaudeix dalt de l’escenari i això, per ella, és l’èxit més gran. Ara, juntament […]

Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari
Enllaç copiat!