Per Joaquim Noguero
Jan Fabre duu quatre hores de Belgian Rules (de regles belgues) al Festival Grec, una reflexió crítica sobre la identitat nacional.
Qui té por del belga Jan Fabre? El veterà coreògraf, performer i artista plàstic obre sempre una habitació amb vistes sobre els aspectes més fondos i foscos de l’animal ànima humana. A Catalunya hi ha vingut sovint. Amb obres escèniques al Mercat, al Lliure i a Temporada Alta. O amb escarabats marca de la casa a la Fundació Miró. El 2003 va dur al Grec aquell Je suis sang que tenia tant de ritual. I l’any passat Àlex Rigola el programava a Madrid amb el dionisíac Mount Olympus, 24 hores de tragèdies gregues. Així que… què són ara quatre horetes per fotre’s de Bèlgica? Doncs, res més que un suculent aperitiu per entendre per on va Europa.
Jan Fabre actua aquí com Thomas Bernhard amb Viena, però amb l’impacte visual substituint la metralla de les paraules. L’obra està ordenadíssima. Passa com amb els assassins en sèrie del també belga Georges Simenon: pulcríssimsi metòdics per fora, per amagar l’excés de compulsivitat bruta de dins. Magritte és això mateix. O El Bosco. O els primitius flamencs, Brueghel i Rubens. Per això Fabre recorre a aquests pintors al primer dels tres trams de l’obra. El segon el dedica a la metàfora d’un eriçó belga que parla de teatre i l’últim, a sis danses inspirades en els balls de carnaval del seu país. L’espectacle és coral. Quinze intèrprets, en un aiguabarreig de dansa, teatre i plàstica. La música hipnòtica
hi juga també un paper conductor fonamental. És una obra onírica, surrealista i crítica. Un esprint festiu de quatre hores.
Com passa sempre amb Fabre, el caos bigarrat de fons de Belgian Rules s’ordena en una «exactitud geomètrica» d’enorme precisió. És el que tenen les regles (rules). És clar que la forma és l’instrument, però només és un instrument. Importa sobretot el desconcert que genera, crear malestar i emocions per generar reflexió. El mètode Fabre pica fort: provoca guspires de pensament per mitjà del xoc visual. L’impacte de les imatges en l’espectador és constant i la ironia hi fa de cisell o de burí. Així treballa Fabre la cultura tradicional. Així esculpeix la pedra fòssil dels estereotips. Així escup als clixés. És la forma que té de vacunar-nos contra l’eclosió de l’ou de la serp, per molt que agafi aires populistes joves, renovadors i neoliberals. Sap falsa aquesta ribera, un miratge, cants de sirena, terra de naufragis. Contra el cinisme, que bé que van laironia i la mala llet de Fabre. Ens fem menys mala sang.
