Escena despullada, de proximitat, on els actors i actrius tenen tot el protagonisme. Àlex Rigola fa anys que treballa un tipus de teatre molt personal, primer ubicant companyia i públic en una gran caixa de fusta i, després, a la seva pròpia sala al barri de Sants. En aquests espais ha muntat obres d’Ibsen i Txékhov, però també de Pasolini o de Mamet, estils molt diferents que sota la seva mirada adquireixen un to comú. La seva és una escena subtil i molt emotiva en què la paraula quotidiana emmascara tristesa i melancolia. El director ens retorna a l’essència cultural primitiva, la de la tribu que s’arrauleix al voltant del foc per escoltar una història.
Lluna plena és un conte de flaire oriental, una adaptació de la novel·la de la canadenca d’origen japonès Aki Shimazaki. La vellesa no és un tema gaire recurrent en els nostres escenaris, malgrat ser un dels principals públics de les nostres platees. A l’obra coneixem una parella gran que ha de conviure amb l’Alzheimer, un drama que malgrat tot es presenta des de l’optimisme. La malaltia és vista amb dolor, però també, davant d’un món de tabús, rigidesa i desconfiança, com un alliberament que permet fugir dels estigmes i reescriure una part de la història. Una oportunitat per fer les paus amb els fantasmes del passat.
El director juga a ser gens literal i convida l’espectador a imaginar tot el que no veu ni sent. Pràcticament, no hi ha espai sonor i la música apareix de forma molt puntual. L’escenografia (Patricia Albizu) és un únic arbre de cirerer, símbol imponent que ràpidament ens transporta a una societat tradicionalista on les habitacions se separen per biombos i els matrimonis comencen amb una trobada organitzada pels pares. Els elements nipons envolten el text, però el veritable pes de la peça el porten els actors i actrius, per més que cap d’ells tingui relació amb aquest país. Una vegada més, els intèrprets blancs poden encarnar personatges de qualsevol índole i nacionalitat, una oportunitat que no acostumen a tenir els racialitzats.
Així, Rigola opta per un equip actoral de la seva confiança, amb quatre intèrprets que s’acoblen a la cadència delicada de la peça, com quatre instruments que es compenetren per tocar una melodia en conjunt. Miranda Gas i la seva veu melosa exerceixen de mestres de cerimònies, convidant-nos a deixar enrere el món de fora per submergir-nos en l’atmosfera del silenci i la imaginació. Lluïsa Castell interpreta Fujiko, la dona malalta, i destaca amb poques paraules però amb una mirada i un somriure aguts, convençuda dins de la seva fantasia. En canvi, Andreu Benito es posa a la pell del marit i transmet la preocupació des de la serenor, el dolor invisible de qui estima algú que ja no és qui era. Completarà el repartiment Pep Cruz, que s’incorpora al muntatge substituint a Pep Munné, amb un personatge translúcid, que podria ser ben bé un somni dels protagonistes.
Quan s’acaba l’espectacle despertem relaxats i en pau, contents d’haver acompanyat els personatges en el seu sincerament més profund. Des de la simplicitat, el conte resulta emotiu i esperançador. La vida continua i mai és tard per perdonar(-se).
Més informació, imatges i entrades:
