Hi ha qui espera que la vida canviï sola i hi ha qui força aquest canvi. La còmica Pepi Labrador és el clar exemple que mai és tard per fer un gir de guió a la vida. A punt de fer 64 anys, ha demostrat que els somnis, si es tenen, es lluiten. I com a mostra, el pas endavant que ha fet deixant la seva feina netejant cases i cuidant canalla per dedicar-se al que realment la fa feliç, pujar sobre els escenaris i fer riure. Una decisió valenta i gens habitual entre les dones de la seva generació. En aquesta entrevista, l’artista badalonina ens parla de la seva trajectòria vital i professional, dels obstacles que ha hagut de superar i de com ha convertit la comèdia en una forma de vida.
Pepi Labrador
Amb més de quinze anys de trajectòria, ha passat per programes com La Resistencia (de Movistar+), Got Talent (Telecinco) i actualment forma part d’El club de la comedia a Madrid. Ara trepitja fort presentant el seu espectacle Viviendo a todo gass al Teatreneu, tota una declaració d’intencions de l’energia incansable que té.
Quan vas descobrir que tenies un do per fer riure?
Sempre ho he portat a dins. Quan anava a l’escola de petita, tenia un cercle d’amigues que m’envoltava. Jo era qui organitzava jocs i provocava rialles. De fet, a l’institut em deien la “gallineta”, perquè sempre tenia els pollets rient al voltant.
Tot i tenir-ho clar des de petita, el teu inici professional va ser amb 47 anys. Com vas prendre aquesta decisió?
Sempre havia tingut el somni de ser còmica, però ni el temps ni l’economia de casa permetien arriscar-me d’aquesta manera. Una amiga em va dir: “escolta, hi ha un lloc on fan comèdia, organitzen un concurs de monòlegs, és gratuït i el fan dissabte a la tarda, no tens excusa”. M’hi vaig apuntar i el vaig guanyar. L’organitzador del concurs em va dir que era una artista i aquesta paraula em va arribar molt, però aquella mateixa setmana van detectar al meu marit una malaltia greu. Això em va fer pensar que la vida són quatre dies i que si tenia un somni, era per lluitar-lo. Em negava a mirar enrere i veure que no ho havia intentat.
“Parlo del Tinder, de les dones de mitjana edat, de ser vídua…”
Què ha canviat en tu des d’aquells primers intents?
He guanyat qualitat de vida. Ara em dedico exclusivament a la comèdia. No he sigut conscient fins ara del ritme de vida que portava. M’aixecava aviat per anar a treballar, portava la feina de casa i quan acabava m’havia de prendre un ibuprofèn i un cafè per anar-me’n a un bar de mala mort a fer comèdia perquè era la meva passió. També sento que he guanyat molta seguretat. Al principi tremolava, no podia ni mirar als ulls del públic, ara m’encanta fer-ho.
Com definiries el teu humor?
És un humor quotidià, real, basat en les meves vivències. No m’invento res. Parlo del Tinder, de les dones de mitjana edat, de ser vídua… sempre amb respecte, però amb molta ironia. Tot ho explico des d’una mirada molt femenina, vaja, la meva perspectiva.
És fàcil ser dona en el món de l’humor?
És molt més fàcil ser home. Encara hi ha llocs on no volen dones sobre l’escenari. També hi ha llocs on directament em truquen perquè necessiten omplir quota femenina. “Si un home falla, ha tingut un mal dia; si falla una dona, és dolenta”, aquests comentaris els sento constantment. Espero que arribi el dia que la gent entengui que les còmiques podem ser igual de bones, normals i dolentes que els còmics.
Es pot fer humor de tot?
Jo crec que sí, però amb molt de respecte, tacte i destresa. Tot i això, jo tinc algunes línies vermelles com ara el maltractament, la pederàstia o el càncer.
Què ha significat la comèdia a la teva vida?
Ha estat la meva taula de salvació. No concebo la vida sense fer comèdia. És una manera de canalitzar emocions, de crear, de respirar. M’agrada transformar situacions difícils en comèdia. Sempre que puc intento triar el pitjor camí, perquè sé que és on més riuré. La comèdia ha fet amb mi una manera de viure.
Viviendo a todo gass és el nom del teu nou espectacle. Definiries així el teu moment vital?
Sí, totalment. Visc intensament. Tinc gairebé 64 anys, però continuo en la ment d’una noia de 35 anys. És un problema, perquè el meu cap s’omple de projectes que sé que estan molt bé, però els he de racionalitzar. He après que la vida pot canviar en qualsevol moment, així que visc a tot gas, però dia a dia. Si puc actuar avui, millor que demà. Sempre necessito tenir una pastanaga al davant, un projecte per il·lusionar-me.
“Vull treballar amb Andreu Buenafuente”
I quins projectes t’il·lusionen ara?
Jo sempre penso en gran. No em cansaré de dir que vull treballar amb Andreu Buenafuente. Posats a demanar, seria molt feliç omplint el Teatre Coliseum i que els busos tinguessin publicitat d’aquella funció. Vull fer alguna pel·lícula i també m’agradaria molt fer el meu propi espectacle per a Netflix o qualsevol altra plataforma digital. No em canso de picar portes. Soc incansable.
Més informació, imatges i entrades:
