Hem de posar els ideals per damunt de l’amor o a l’inrevés? Cal deshumanitzar un monstre per reconèixer-lo? Podem ser nosaltres, el monstre? I l’amor, on queda? Aquestes preguntes, entre d’altres, són les que el col·lectiu Cultura i Conflicte planteja a No miris, un thriller basat en fets reals que s’estrena el 9 i 10 de juliol al Grec Festival.
Si alguna cosa tenen en comú els projectes del col·lectiu, més enllà de ser multidisciplinaris, és la incidència en el cos, en qualsevol de les seves formes. No miris va néixer, a poc a poc, de la idea i la recerca al voltant del cos torturat. “Vam trobar casos a Espanya durant la dictadura, a Llatinoamèrica… A tot arreu. Fins que, gràcies al col·lectiu Desobedientes, que agrupa familiars de criminals de guerra, vam anar a parar a la història de la Verònica”, explica Joan Arqué, director de l’obra. “La seva és una història familiar amb unes casuístiques molt bèsties. És allò que la realitat supera la ficció”.
Verónica Estay Stange és filla de represaliats de la dictadura xilena i alhora neboda d’un repressor, Miguel Estay, àlies El Fanta. L’obra segueix el seu viatge personal per omplir els silencis de la seva família i reinterpretar el dolor de la segona generació després d’uns fets traumàtics. “Hem entrevistat gairebé tots els personatges de l’obra durant dos anys”, aclareix Teresa Turiera-Puigbò, periodista i responsable del guió de l’obra. “És una ficció creada a partir de tots aquests testimonis”, afegeix.
Portar tota aquesta feina documental a escena no ha estat gens fàcil, però el procés ha estat molt natural. “Ho hem anat convertint en un diàleg sense que perdi l’interès documental”, diu Arqué. “No miris és una feina que hem fet durant set anys. Nosaltres, a partir de la ficció, revivim aquest viatge i permetem a l’espectador reviure el nostre propi procés de descoberta. Fem que les vivències de les persones entrevistades i les nostres convisquin”, explica.
L’obra parla dels grisos. De les contradiccions doloroses. De l’acceptació de tot allò que ens hauria agradat que fos diferent. Tot allò sense resposta, ni tampoc sentit. L’obra t’ensenya. I t’ho ensenya tot. Inclús allò de què no es parla. No miris ens explica com la societat conviu amb tot allò que no volem veure. “Hem humanitzat tant uns com altres, i aquí és on apareixen els grisos i nosaltres ens col·loquem en un terreny poc amable. Però, alhora, és aquí on tots ens podem reconèixer com a humans”, diu Joan Arqué.
Part del material documental que han generat al llarg del procés l’han convertit en un pòdcast: La mala memòria. Àlbum sonor contra l’oblit. Inclou sis capítols de trenta minuts de durada i, tot i que escoltar-lo és opcional, és un bon recurs per a tots aquells que vulguin aprofundir-hi. A més, al CCCB hi haurà un dispositiu amb auriculars on els assistents podran escoltar les entrevistes originals dels diferents personatges que apareixen a l’obra. “És una història trepidant, plena d’accions, de girs i contragirs que no et deixaran anar. Tot basat en fets reals”, conclou el director.
Més informació, imatges i entrades:
