‘El niño de la tele’ que imitava Pujol, Cruyff i Aznar, a la Flyhard

Redacció

Un monòleg en clau d’humor a la Flyhard protagonitzat pel nen que es passejava pels platós d’Antena 3 als anys 90? Doncs sí, exactament això és El niño de la tele, la nova producció de la petita sala del carrer Alpens dirigida per Marc González de la Varga.

TEATRE_BARCELONA-Ruben-Ramirez-nino_de_la_tele

Rubén Ramírez fa 20 anys que no trepitja platós. En té 30, una carrera, un màster i, com que no trobava feina, ha acabat fent de fuster al negoci familiar amb el seu pare. Tenia vuit anys en la seva primera aparició a la televisió, un ‘cameo’ a la sèrie Farmacia de Guardia. Després vindrien 31 capítols fent d’escolà a Este es mi barrio, uns quants més a Esos locos bajitos, aparicions a Sabor a ti d’Ana Rosa Quintana, a La casa de los líos i en gales de Televisió Espanyola.

Als 12 anys, sense previ avís i malgrat tenir signats alguns contractes per a sèries i pel·lícules, la televisió es va acabar. Aquell nen d’ulleres rodones que imitava Johan Cruyff, Carmen Sevilla, Jordi Pujol o Felipe González i que durant uns anys havia volat constantment a Madrid per passejar-se per diferents platós, aprenia de manera ràpida i fulminant com la fama pot acabar-se d’un dia per l’altre.

El niño de la tele, escrit pel mateix Ramírez i Marc González de la Varga, és un monòleg de 80 minuts on el públic descobrirà com se sentia aquell nen de 12 anys quan les ofertes van parar de ploure. Un nen que va viure en un món d’adults i a qui ara li agradaria recuperar la infantesa que no va gaudir, la d’un artista que busca el seu lloc al món de l’espectacle. En paraules de Ramírez: “L’objectiu d’aquesta obra és tornar a sentir-me artista. Tornar a pensar que valc per a alguna cosa més que pujar armaris per l’escala. Poder llevar les pors que em separen de l’escenari i del públic. Tornar a creure en mi i tenir passió a la vida. Una passió que he perdut amb el pas del temps en sentir-me allunyat de fer allò pel que he nascut: fer riure”.

La companyia Pentateatre recupera així la línia encetada amb El Paco Donald (Pentateatre Atòmic Vol. III), en què Paco Moreno explicava, també partint d’experiència real i a través d’un soliloqui, com pot arribar a ser de dur aconseguir ser actor professional.

Articles relacionats
Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari
Enllaç copiat!