Tot el que necessites per anar al teatre

Nadia Ghulam: “Les ONG pensen només en el burca, però el meu país ha viscut la guerra!”

24 Juliol 2014
e

La Nadia Ghulam va venir de l’Afganistan el 2006 per operar-se les múltiples ferides de l’impacte d’una bomba que, amb només 8 anys, va cremar-li tot el cos i va deixar-la en coma durant dos mesos. Tenia 21 anys, i en feia deu que es feia passar per un noi per poder mantenir la seva família. Quan Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer (La Conquesta del Pol Sud) la van conèixer, van tenir clar que aquella història s’havia de portar al teatre.

TEATREBARCELONA_Nadia_REVISTA1

En parlem amb tots tres, en Carles, l’Ernesto i la Nàdia. Ella és l’última d’arribar. Som a mig matí i és la tercera entrevista que fa, però la seva atenció és absoluta. Parla amb un to suau, però amb fermesa. Es deixa preguntar i respon amb molta tranquil·litat. Diu que la paciència i la perseverança l’ha après de la seva mare, una dona que no sap llegir ni escriure, però que és molt intel·ligent. La persona que quan ningú creia que se’n pogués sortir i sobreviure, va mantenir-se al seu costat.

– Vas començar a fer-te passar per noi, pel teu germà, amb només 11 anys. Aquí Catalunya els nens d’11 anys amb prou feines van sols pel carrer. Tu treballaves, erets la cap de família i posaves en perill la teva vida perquè les dones ni podien treballar ni sortir de casa soles.

Nadia: La guerra ho canvia tot, et fa viure una altra vida. Venint d’un país en guerra per mi els 30 anys de Catalunya encara són l’adolescència! Quan vaig arribar amb 21 anys, vaig poder ser la Nadia petita que no havia pogut ser. El meu primer regal a Catalunya va ser un osset de peluix. Tenia 21 anys, però és el que em feia més il·lusió; jo no havia pogut jugar. Allà era un home que es preocupava pels seus fills [les seves germanes petites, la mare…] i pensava què havia de fer perquè la família tirés endavant.

– Has tingut la infància que no havies pogut tenir.

N: I l’adolescència. Quan estudiava el Grau d’Integració Social, els meus pares adoptius em feien l’entrepà per l’institut. Jo me’l podia fer, és clar, però m’emocionava de veure que me’l feien ells. És increïble aquesta sensació, no puc definir-la. Com ara, que estic a la universitat estudiant Educació Social, i els meus pares em pregunten: “com t’ha anat l’examen?”. A l’Afganistan mai vaig gaudir d’aquesta sensació. Potser hi ha molta gent que no ho valora perquè hi estan acostumats, però per mi és el millor regal del món.

– Vas estar fent-te passar per noi dels 11 als 21 anys, en plena edat de formació de la personalitat. Fins a quin punt vas arribar a interioritzar el comportament i el rol masculí?

N: Vaig assumir el personatge fins al punt que ningú ho va poder descobrir en deu anys, perquè tenia clar que era molt necessari. Quan estàs en un carreró sense sortida, quan has de sobreviure, fas tot el que calgui, t’hi jugues la vida. Molts cops em pregunten: com pot ser que se t’acudís fer-te passar per noi amb 11 anys? Però és que si estàs dintre d’una habitació cremant, no penses si hi ha una porta o no i que has de sortir per allà, trenques la finestra i surts com sigui. Jo tampoc m’ho vaig pensar gaire, vaig prendre aquesta decisió i vaig tirar endavant.

– Has dit que vas ser arribar a ser molt autoritària i dura amb la teva mare i les teves germanes petites.

N: Totalment, però era la forma que teníem de sobreviure. Si tu veus que els teus amics no deixen sortir les seves mares i les seves germanes al carrer sense burca perquè són dones, davant seu tu has de fer igual. A més, perquè no sospitin, encara ho fas més exagerat. Si ells deien a les seves germanes “vés cap a casa, no surtis”, jo li donava una bufetada i li deia “a casa, les dones no poden sortir”. Era un home molt dur, però que veiessin que era molt dur amb les dones a mi m’ajudava a sobreviure.

– Vas viure la invasió americana. Va significar algun canvi real a la teva vida?

N: Això a l’obra ho expliquem molt bé, els canvis que hi ha hagut i com els he viscut. Amb l’arribada de les tropes americanes vam haver d’aprendre anglès, van arribar els periodistes, les ONG i vam haver de relacionar-nos amb ells. Sí que vaig poder començar a estudiar, però no vaig poder deixar la meva identitat masculina. Tant en el règim talibà com després el que he intentat és buscar forats, buscar els camins de llibertat per seguir amb les meves idees, amb la meva llibertat.

– Has estat molt crítica tant amb periodistes com amb ONG.

N: De les ONG no et puc dir que absolutament totes facin malament les coses -jo sóc aquí gràcies a una ONG- però molts cops la nostra ignorància porta a fer coses que no ajuden gens. A mi ara mateix m’agradaria ser a Palestina ajudant, però si no conec la realitat, potser hi aniré pensant que faig una cosa bona i és el contrari. A l’Afganistan molts cops les ONG pensen només en el burca, però el meu país ha viscut la guerra!

TEATRE_BARCELONA-Nadia_0

“ELS SENYORS DE LA GUERRA ENCARA SÓN PRESENTS A L’AFGANISTAN”

“El públic serà conscient d’un viatge escènic, però el viatge humà que hi ha darrere és increïble, som uns privilegiats”, em diuen en Carles i l’Eugenio. I és que a més a més del treball conjunt aquí, han viatjat amb la Nadia a Kabul per conèixer la realitat del país i parlar algunes de les persones que han format part de la seva vida. “No hem pogut parlar amb tothom, perquè per ells és perillós ser vistos amb occidentals. A més, encara no està clar qui mana a cada zona, els senyors de la guerra encara són molt presents a l’Afganistan”. Però han pogut portar prou material per fer un documental escènic, un gènere desconegut que els ha fet fer “tres passes més enllà” en la seva trajectòria i amb el que seguiran investigant. De moment, amb les prèvies i l’estrena a Madrid han despertat molt d’interès, i ja estan parlant amb algunes sales per programar l’obra la temporada que ve. [Finalment ha arribat al Teatre Nacional]

– Com vas viure el viatge a l’Afganistan amb el Carles i l’Eugenio?

N: Amb una responsabilitat molt gran, era un viatge bastant difícil com a dona. I més anant-hi el dia després de les eleccions. Però ha sortit tot molt bé. Jo no esperava que pogués complir amb les seves perspectives i aconseguir les imatges que necessitaven.

– Vas tenir clar des del principi que volies ser dalt de l’escenari.

N: És molt important, perquè en totes les comunicacions quan hi ha diferents mans es perden coses. És molt millor la comunicació directa. Si la meva història passés primer pel Carles, després per l’Eugenio, i després per la persona que la rep i la interpreta seria molt diferent. A més, si tu poses a internet “noia afganesa vestida d’home” trobaràs tantes versions… i jo vull explicar la meva versió.

– Què aporta la dramatúrgia a la teva història?

N: És molt diferent. Tu pots llegir moltes coses sobre mi, però si no em coneixes, si no veus com sóc… A més hi ha llocs on no arriben les paraules, i en canvi hi pot arribar un objecte, una imatge que t’apropa a aquella realitat.

– Com heu triat els fragments de vídeo i de la teva història que surten a l’obra?

Nadia: M’han donat molta llibertat. En una part de l’obra surten els meus animals. Algú podria dir, i a mi què m’importen els seus animals? Però per mi són importants. Estic molt contenta de la tria.

Carles: Patint molt. Però nosaltres el que volem explicar és que a la Nadia el que l’ha salvat és la seva lluita per aprendre, el coneixement, l’educació. Com que sabem això, tot el que ens agrada molt però no acaba d’aportar a aquesta línia, ho hem hagut de deixar de banda. Tot i això, vam arribar a plantejar-nos de posar dues pantalles fora amb tot el material que no hem pogut posar, però que és molt potent.

Eugenio: És que podríem fer una triologia!

– Vau tenir clar des del primer moment que la Nadia seria present a l’escenari, però el format de teatre documental el teníeu clar?

C: En absolut. Vam tenir clar que estaria molt bé que la Nadia estigués a escena i a més, ràpid ens va dir que sí, però només sabíem això. Ara bé, un cop veus que tens la persona protagonista dels fets a escena, ja veus que serà documental. El que no teníem previst era estar nosaltres dos dalt de l’escenari. En principi havia de conviure amb actors, però vam veure que una cosa important a transmetre és com la Nadia s’ha relacionat amb la nostra perspectiva occidental i construir tot el documental escènic a través d’un diàleg.

E: El teatre document és un gran desconegut que sempre ens ha atret i amb aquesta història, amb la Nadia en escena i treballant amb material real ens ha vingut donat. Potser d’una altra manera hauríem tardat més en fer-lo, però és una evolució natural del nostre teatre, tot i que potser hàgim anat tres passes més enllà.

– Com va canviar el projecte i vosaltres mateixos amb el viatge a Kabul amb la Nadia?

E: Tot. Abans de marxar tot el que havíem sentit era a través de la Nadia o dels titulars dels diaris, els dos extrems de la història. Quan ets allà olores, tastes, és una experiència tridimensional i trobes els matisos, allò que ningú havia idealitzat o allò del que no teníem ni la més mínima idea. Sobre el paper tots sabem que és un lloc militaritzat, però quan ho veus, quan veus que allà hi ha gent que està intentant viure i conviure amb una ocupació militar, amb 40 anys de guerra, és una altra història. Un sap el que hi ha, però quan t’ho trobes de cara difícilment pots explicar-ho amb paraules.

C: La sort va ser que teníem els conceptes clars, saber cap on volíem anar. El nostre plantejament és la importància de l’educació i que l’educació et fa lliure. I sort que teníem, aquesta línia clara, perquè sinó haguéssim tornat sense saber cap on tirar. Perquè realment per molts documentals, per moltes imatges que hagis vist de l’Afganistan, un cop ets allà es multiplica per quatre. Quan era allà pensava, però si totes les imatges que he vist són molt més maques que tot això!

– Què aporta la dramatúrgia a la història de la Nadia. Què pot rebre de diferent l’espectador de la història explicada al seu llibre?

C: Aquesta és una pregunta que ens vam fer de manera molt seriosa: què li aporta a la Nadia el llenguatge teatral? El que li aporta és que hi ha llocs en què les paraules, el discurs racional, no hi arriba i fent servir determinades imatges, tant gravades com escèniques, obres portes a llocs que no es poden explicar ben bé amb paraules. Ella mateixa ens ho diu, “m’adono que explicant això d’aquesta manera transmeto molt bé coses que em costaria dir amb paraules”, i això és molt gratificant.

E: No hem posat en escena el llibre. La història hi és perquè la Nadia és la Nadia, però la nostra intenció, el que ens interessava més de bon principi, era l’arribada de la Nadia a Catalunya. Aquest viatge, en què s’ha transformat, on està portant la seva energia un cop superades les seves ferides. La resta ja ho veiem al llibre, als diaris…

– Com heu compaginat les imatges de l’Afganistan amb la seva vida a Catalunya? És una obra lineal en el temps?

C: No, perquè mentre ella explica la història, l’està explicant des de la dona independent que és ara. Quan t’explica com es guanyava la vida a l’Afganistan, que és el que feia, hi ha la mirada d’una dona adulta, independent, la Nadia d’avui. Hauríem pogut dir-li que s’interpretés com era fa uns anys, però, al meu parer, hauria estat un error. D’aquesta manera la perspectiva actual de la Nadia la veus durant tota l’obra, i vas respirant el diàleg entre cultures.

– Com ha estat dirigir la Nadia, una persona que no només no és actriu, sinó que a més a més s’està “interpretant” a ella mateixa? Està tot guionat o la Nadia té certa llibertat per explicar-se com vulgui?

C: Més aviat li hauries de preguntar a la Nadia com ha estat dirigir-nos ella a nosaltres… (riures). El fet de dirigir-la ha estat fàcil perquè ens hem entès a escena. El que ha estat més complicat ha estat fixar recorregut escènic, que ella interioritzés l’ordre de la història. Podríem dir que hem fet un caminet de pedres que s’ha d’anar seguint. De totes maneres de funció a funció no hi ha gaire diferència, pots veure que no s’han dit exactament les mateixes paraules, però la funció és la mateixa. Tot i això, tenim un pacte que tenim amb la Nadia és que si en un determinat moment sent que una cosa no l’ha transmès bé, la torna a explicar o l’explica d’una altra manera.

– A les obres de la Conquesta del Pol Sud la temàtica social sempre hi és present. Què pot aportar el teatre a la transformació social?

E: Quan fa sis o set anys ens van dir: “sou conscients que feu teatre social?”, ens vam quedar una mica sorpresos. No és que pensem, quina obra de teatre social farem ara? És que els textos que tenim damunt l’escriptori i que ens desperten interès són textos contemporanis i amb un alt contingut social.

C: El teatre és un lloc de diàleg. Un 50% de l’espectacle és a l’escenari, l’altre 50% el fa el públic. A nosaltres ens agrada pensar que és un lloc on t’emociones, però també raones i on es produeix un intercanvi d’idees. Les respostes ningú les té, però allò realment interessant del teatre és que et permet plantejar preguntes, perquè les preguntes compartides en col·lectiu tenen una potència molt més gran.

Acaben explicant-me que ja tenen l’obra en català i castellà, però que més endavant també la volen fer en anglès. “La Nadia i l’Eugenio no tenen problema, però jo sí”, em diu en Carles. “Però el millor de tot de fer una obra com aquesta i assumir nous reptes, és que t’obligues a aprendre coses noves”. Em sembla que tots tres són optimistes de mena, com aquesta obra. “La història és dura, però tal i com l’explica la Nadia et porta sempre cap a la llum. Malgrat tot el que ha passat, per ella l’important és allò bo, bonic, les coses positives i te’n vas amb això”.

Text: Mercè Rubià

Uneix-te gratis a Teatre Barcelona
Creant el teu usuari gaudiràs de sortejos i promocions, podràs valorar espectacles i deixar els teus comentaris, accedir al Calendari TB amb tota la programació i rebre el nostre newsletter setmanal amb tota l'activitat teatral de la ciutat de Barcelona.

Información básica sobre protección de datos: Responsable: Escenes i Publics, SL. Finalidad: desarrollar su actividad comercial, cumplir las contrataciones realizadas por los usuarios y remitir comunicaciones comerciales personalizadas en base a un perfilado a los usuarios (en caso que nos autoricen a ello). Legitimación: Consentimiento del interesado. Destinatarios: Escenes i Publics, SL y proveedores legitimados externos. Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos, así como otros derechos como se explica en la información adicional. También se puede instar reclamación ante la agpd.es.

Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari
Cal ser usuari de Teatre Barcelona
Uneix-te, és gratuït! Ja som més de 80.000

Ja estàs registrat?

He oblidat la contrasenya

Crear usuari

Información básica sobre protección de datos: Responsable: Escenes i Publics, SL. Finalidad: desarrollar su actividad comercial, cumplir las contrataciones realizadas por los usuarios y remitir comunicaciones comerciales personalizadas en base a un perfilado a los usuarios (en caso que nos autoricen a ello). Legitimación: Consentimiento del interesado. Destinatarios: Escenes i Publics, SL y proveedores legitimados externos. Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos, así como otros derechos como se explica en la información adicional. También se puede instar reclamación ante la agpd.es.