Hi ha un dia a la vida, potser inesperat, potser revelador, en què per primer cop t’adones que la teva mare no ha de ser l’heroïna que resol tots els teus problemes. Aquella dona que sempre has conegut en el rol de mare, i per a la qual has estat el centre des que vas néixer, és també moltes altres coses que no tenen res a veure amb tu.
Del 22 al 29 d’abril, l’espai Dau al Sec acull NOU, la nova proposta de la dramaturga Dana Carbonell Soler, que posa a escena aquest desplaçament delicat: apartar el focus de l’etiqueta “mare” i retornar-lo a la persona. “M’agradaria que la gent vingués a veure aquesta obra amb la seva mare”, explica. Hi ha moltes possibilitats que, d’una manera o altra, s’hi vegi reflectida.
“Dins del meu cap, jo sempre era el centre de la vida de la meva mare. Mai havia pensat en ella com una persona amb un centre propi”, confessa l’autora. La peça neix d’aquesta presa de consciència. I d’una altra constatació encara més fràgil: arriba un moment en què el rol de maternar canvia de direcció. Quan el fill comença a cuidar. Quan la mare ha d’aprendre a deixar-se cuidar i quan, a vegades a contracor, ha d’admetre que ja no cal ser la forta de la família.
Codirigida per la mateixa Carbonell Soler i per Lluís Victory Cirer, l’obra s’articula en nou escenes que no segueixen cap ordre cronològic, com tampoc no el segueix la memòria emocional. El relat és ficció, tot i que parteix d’un entorn real d’amistats de l’autora, un grup de nou persones que inspira l’estructura del muntatge. A través d’aquest mosaic, NOU observa la transformació i resignificació del vincle mare-fill amb una mirada íntima i generacional.
“M’agradaria que la gent vingués a veure aquesta obra amb la seva mare”
Sense voluntat alliçonadora, però amb la clara intenció d’obrir interrogants, la peça presenta la mare com a cos, com a identitat, com a dona que necessita tornar a posar-se al centre de la seva pròpia vida, fins i tot després d’haver estat mare. Tot i ser una obra de text, la proposta incorpora música electrònica i tecno, evocant l’univers de la festa nocturna: un espai de llibertat i desinhibició. El muntatge crea imatges plàstiques i poètiques que respiren entre la paraula i el moviment, i fins i tot la dansa. “Vull fer-ho així perquè necessito explicar així aquesta història.”
Després de l’èxit de Com cantar “Sobreviviré” sense que m’exploti un pulmó, Carbonell Soler torna amb una peça que no parla només de maternitat, sinó de mirada. De com mirem les mares. I de quan, per primer cop, decidim veure-les com a persones.
Més informació, imatges i entrades:
