La bailaora i coreògrafa sevillana María Pagés és una de les creadores pioneres a l’hora d’investigar els codis del flamenc per convertir-lo en un llenguatge contemporani i viu. Com Antonio Gades, Pagés sempre ha tingut un sentiment arrelat de l’ètica de la cultura. Ella crea per moure i sacsejar les emocions del públic, per transmetre missatges profunds cuits a foc lent a partir de buleries i tarantos. Des del 2011, en l’univers artístic de María Pagés se sumen la mirada, la dramatúrgia i les paraules del poeta i escriptor marroquí El Arbi El Harti. Companys de vida i art, junts han col·laborat en espectacles com Dunas –amb Sidi Larbi Cherkaoui–, Yo, Carmen o Oda al tiempo. Després del seu pas pel Festival Grec presentaran Paraíso de los negros al Teatre Nacional de Catalunya, un solo que ens endinsa en un univers simbòlic complex que ens convida a reflexionar sobre els nostres desitjos, els límits de la nostra llibertat i el nostre cos.
El Arbi El Harti i María Pagés
Conversem amb els dos artistes sobre Paraíso de los negros, i de tant en tant ens desviem per comentar els orígens catalans i eivissencs de María Pagés –es veu que l’àvia, Maria Mestres Pintor, era tot un personatge que té fascinat El Harti–, el projecte Ballena que duen a terme al Centre Coreogràfic María Pagés a Fuenlabrada (Madrid) o com es van conèixer al Marroc i com Pagés (P) va portar El Harti (E) a la seva pàtria, el flamenc.
Com sorgeix Paraíso de los negros?
E: La idea va sorgir fa uns anys quan vam actuar al Festival Cervantino de Guanajuato. La directora artística del festival en aquell moment ens va proposar participar en una edició del Cervantino que es dedicaria a les fronteres, un concepte que encaixa amb qui som.
P: La relació amb el Cervantino no va prosperar perquè van destituir la directora, però el projecte ja havia començat a avançar amb el Grec i la Biennal de Sevilla. Aquest temps ens ha anat molt bé per treballar l’obra amb més profunditat, tant pel tema que teníem entre mans com per la trajectòria i edat que tenim.
E: En ple procés de preparació per a l’espectacle va irrompre la pandèmia, i enmig del confinament, les fronteres les vam començar a viure en la nostra pròpia pell, tancats a casa. Nosaltres ens preguntem si la voluntat depèn de nosaltres, si som lliures realment per decidir. Teníem una vida estupenda, podíem viatjar per tot arreu i, de cop, arriba un virus i ens veiem privats de llibertat.
P: Ara tot trontolla; Paraíso de los negros ho reflecteix simbòlicament.
El títol fa referència a la negritud, i quina relació té amb els referents culturals en els quals us heu inspirat?
E: Ens hem inspirat en Poeta en Nueva York de Lorca, però també en l’obra de Carl Van Vechten, que també es titula Paraíso de los negros (1926). De l’obra de Lorca ens interessa la negritud des del punt de visita metafòric i les referències entre el principi d’autoritat i llibertat –que això és molt lorquià. També ens hem fixat en el cas de Nina Simone i com es va situar al món com a dona afroamericana. Simone volia ser pianista de música clàssica, però la societat racista ho va impedir, es va convertir al blues i al jazz per encaixar. En el seu cas podem veure la tensió entre el desig i l’autoritat.
P: També ens vam inspirar en Jacqueline du Pré, que representa un altre tipus de fronteres o confinament. A aquesta gran violoncel·lista li van diagnosticar esclerosi múltiple amb tan sols 28 anys; als 42 estava completament paralitzada. El seu cos es va convertir en la seva pròpia presó, el que et limita i empresona.
Tractant-se d’un solo, suposo que l’obra també pren el cos de Pagés com a matèria primera.
P: Sí, també tracta de la relació amb el meu cos. Es parla molt poc del dolor que senten les ballarines quan comencen a fer anys. Com el gestionem? Amb l’edat el cos acumula molt de coneixement, de qui ets i com acompanyes el teu cos en decadència. Has de transformar la teva manera de fer i per això Paraíso de los negros és un solo, perquè tracta del que soc jo i de les meves pròpies limitacions, no només internes, sinó també físiques.
Paraíso de los negros és un espectacle ple de referències culturals i literàries, com heu treballat el cant flamenc en aquest context?
P: Per una banda, comptem amb dues veus femenines increïbles, Ana Ramón i Sara Corea, i per l’altra, tots els textos que hi ha amb base dramatúrgica que ha escrit El Arbi han estat adaptats al cant flamenc. De fet, si ara et pregunto si recordes la lletra d’algun cant flamenc, segurament no la podràs recordar, perquè en el flamenc predomina l’aspecte musical de la veu per sobre del significat de la lletra. En canvi, aquí El Arbi (Pagés el mira i se li escapa el riure) ha defensat el seu terreny.
E: El cantaor per tradició defensa la veu, i la paraula passa a segon pla. Ha estat un treball ardu amb les cantaores perquè vocalitzin i s’entengui el que diuen, que es converteixin en autèntiques narradores, que siguin joglars.
El plantejament musical no és gens tradicional, tampoc en el camp dels instruments, oi?
P: Hi ha un treball de convivència entre els instruments de música clàssica i els instruments més flamencs. Tant toquen peces clàssiques com una de Fauré amb tarantos. Tot és sense partitura, que per als clàssics és un repte.
E: Aquesta senyora (assenyalant Pagés) és una gran directora musical. En el món del flamenc hi ha moltes coses que passen però que la gent no coneix. Ella ha treballat molt amb el seu equip musical, des de fa molts anys. Ana Ramón, que és cantaora, hi és des del principi dels temps.
Aquesta convivència entre instruments suposo que us ha permès llançar-vos a la piscina amb algun experiment.
P: Sí, Élégie de Fauré és una obra composta per a piano i violoncel, però nosaltres no podem portar el piano de gira. Per tant, ens vam proposar adaptar aquesta partitura als instruments que tenim a l’abast. Va costar convèncer els músics perquè musicalment era molt difícil fer l’adaptació. Els músics de flamenc toquen d’oïda i tenen molta facilitat d’adaptació, perquè el músic flamenc, cosa que sent, cosa que diu: “Això ho faig”. Vam introduir el violí per ajudar la guitarra i ho hem convertit en un trio de violoncel, violí i guitarra flamenca. És molt difícil, sobretot per a la guitarra, perquè ha d’estar contínuament canviant d’harmonies i això en el flamenc no és habitual.
Del baile, la dansa, en feu una gran amalgama molt rica de disciplines artístiques. Com ha influenciat el teu treball coreogràfic la vostra col·laboració?
P: Des que treballo amb El Arbi hi ha un desenvolupament dramatúrgic. Durant molts anys jo treballava molt en l’abstracte. L’important de la feina que fem junts és que hi ha un enriquiment i un pas més en l’aspecte del moviment dramatúrgic; el pas existeix perquè estem explicant una cosa concreta. En realitat la dansa és molt repetitiva, però les paraules també, la qüestió és com ho construeixes. Sempre estem treballant en la recerca, perquè és el que et fa seguir.
Més informació, imatges i entrades a:
