Mig segle abans que el vídeo matés l’estrella de la ràdio en aquella cançó de The Buggles, l’arribada del cinema ja havia trencat el cor del qui per a molts era el millor pallasso del món. Marceline Orbés va néixer a Jaca l’any 1873 i va començar la seva carrera artística a Barcelona, però aviat va triomfar als escenaris de Londres i Nova York, on es va convertir en un fenomen mundial i en un referent per a Charles Chaplin i Buster Keaton. Malgrat que se’l considera el pare del pallasso modern, l’eclosió del nou art cinematogràfic als anys vint el va fer caure en l’oblit.
La seva figura és el fil amb què La petita malumaluga teixeix l’espectacle Marceline, una declaració d’amor a les arts escèniques que transita per les llums i les ombres de l’ofici. “És una reflexió sobre per què fem el que fem i de com pot esvair-se tot allò a què t’agafaves en un moment” explica Albert Vilà, músic i codirector de la companyia. El muntatge trepitja dues línies temporals a través del personatge que interpreta Eva Vilamitjana, la besneta de Marceline que somia ser ballarina i comparteix escena amb una soprano, un quartet de corda i un univers de cadires. “És també un homenatge a la dansa, que sempre ha estat la germana petita i creiem que hauria d’haver estat la germana gran de tot plegat”, reivindica Vilà.
El final tràgic de Marceline, que va acabar suïcidant-se l’any 1927, no és un obstacle per crear un muntatge inclusiu que emociona públic de totes les edats a través de diverses capes de lectura. A diferència del teatre, més vinculat a la raó, l’abstracció de la música i la dansa permet abordar emocions com la malenconia o l’angoixa del pallasso a una companyia avesada a assumir riscos: “L’únic límit és que no treballem la violència, però s’ha de poder parlar de tot amb la primera infància sempre que ho facis des de l’honestedat i la passió”.
Si una cosa caracteritza La petita malumaluga és la seva aposta deliberada per un llenguatge no infantilitzat. Amb una desena de muntatges a la maleta, han girat per més de trenta països qüestionant la relació que els adults establim amb la infància, que consideren “la part més discriminada de la societat”, també en la cultura. La seva militància rau en la voluntat d’empoderar l’infant com a espectador de primera i inspirar-lo com a creador del futur amb propostes sofisticades, contemporànies i universals que trenquen la quarta paret i situen el públic a l’escenari perquè interaccioni amb els artistes. A Marceline, la participació és un element més de la funció a través de jocs de llum, trucades amb sabates telefòniques i una catarsi de mocadors fluorescents que a Vilà li fa pensar en Another Brick in the Wall de Pink Floyd: “Ens agrada aquesta idea de llençar-ho tot enlaire i deixar que cridin i s’expressin”.
Més informació, imatges i entrades a: