Per Oriol Puig / @ori_uri
Diuen que la creativitat neix de l’angoixa com el dia neix de la nit fosca. El dramaturg Marc Crehuet ha recuperat un text del seu besavi Pompeu Crehuet (1881-1941), La morta, un drama rural de principis de segle, i el fa dialogar amb una autoficció sobre el seu moment com a autor: pateix una gran crisi creativa després de l’èxit d’El rei borni, ara fa set anys. Sobre l’escenari, Anna Bertran, Francesc Ferrer, Betsy Túrnez (Pop Ràpid) i Xavier Bertran (Lo Cartanyà) protagonitzen aquest muntatge metateatral basat en fets (gairebé) reals.
TEATRE BARCELONA: Una de les pors més grans dels artistes és el bloqueig creatiu. És un problema corrent –que, poc o molt, tothom ha patit–, però són pocs els que s’atreveixen a parlar-ne.
MARC CREHUET: La figura del besavi sempre m’havia fet molt de respecte. Pompeu Crehuet també es va dedicar al teatre, va escriure disset obres, però després del seu primer gran èxit, La morta, estrenada al Teatre Romea l’abril del 1904, la resta de comèdies no van tenir el reconeixement de la crítica. Era un pes acostar-me a la seva figura per veure si em passava el mateix que a ell, sobretot després de l’èxit d’El rei borni. El fantasma del besavi m’ha acompanyat durant molt de temps. Malgrat tot, aquests anys, he pogut continuar treballant amb guions per encàrrec de sèries de ficció o el projecte Magical History Club amb Minoria Absoluta. Un cop vaig superar aquest bloqueig creatiu em va venir de gust riure del meu moment com a autor.
El teu besavi va tenir èxit, sí, però el va acabar perseguint tota la seva vida, ja que després no va poder mantenir el mateix nivell de reconeixement.
Va tocar la glòria el 1904, a les acaballes del modernisme, amb La morta, la seva primera obra de joventut, la va escriure amb només vint-i-un anys. Va ser un home molt prolífic que també va escriure contes, novel·les, cartes als seus fills, però va morir el 1941 sense aconseguir cap més èxit. Les seves obres posteriors van passar per la cartellera de Barcelona sense pena ni glòria. L’última vegada que La morta es va representar va ser a Televisió Espanyola el 1981. És una figura que sempre he tingut molt present i que em venia de gust reivindicar.
Se’m va acudir que la millor manera d’homenatjar-lo era afegint una història meva i compartint text amb el besavi. Recuperant aquesta part de la memòria familiar he pogut reflexionar sobre el que queda de la producció literària catalana i com alguns autors cauen en l’oblit i d’altres no. Molt sovint els artistes ens preguntem com és que coneixem l’èxit i després quedem relegats a un segon pla de manera inexplicable.
Saber d’on provenim pot salvar-nos la vida?
Mai m’ha interessat massa furgar en l’arbre genealògic de la meva família. Després d’aquest procés és interessant revisar els fantasmes del passat. Hi ha fantasmes familiars que de vegades necessitem treure. Sempre hi ha coses no resoltes. Investigant la figura del meu besavi vaig descobrir un drama familiar no resolt.
És el teu treball més personal?
Sí, amb un rerefons molt més honest i sense artificis pel meu vincle personal amb la història.
El resultat és una comèdia amb tints dramàtics que es va enfosquint a mesura que avança la història.
És una obra modernista-tremendista, avui seria el que anomenem un melodrama, ambientada al món rural. A l’escenari intentem representar l’obra amb el to melodramàtic de l’època de principis del segle XX. I per altra banda, hi ha la història amb el meu besavi amb un to de comèdia.
L’humor negre et permet explorar uns temes que amb un altre tipus d’humor seria pràcticament impossible?
No m’agrada posar límits a l’humor. Si ho faig és perquè sóc jo mateix, els meus familiars, poso noms i cognoms a la família. No ho faig normalment. Ara bé, s’ha de poder fer humor de tot, l’humor és sa, és una eina interessantíssima per a poder reflexionar i posar en dubte construccions mentals i discursos establerts. Una broma en un moment determinat pot il·lustrar una gran argumentació. L’humor negre busca anar una mica més enllà d’allò convencional.
El viatge temporal amb els actors de Pop Ràpid continua.
Al ser un muntatge tan personal era important rodejar-me d’un equip molt familiar. Són molt bons actors, l’admiració és mútua. La nostra relació és millor que quan ens vam conèixer. Hem pogut evolucionar professionalment i aquest retrobament permet admirar-nos de nou.
Quin paper juga l’escenografia?
Amb en Sebas Brossa vam entendre que havíem d’incorporar projeccions a escena. Hi ha un espai on hi conviuen present i passat. Les projeccions són molt eficaces estèticament i permeten traslladar-nos en aquests dos espais temporals. Aquesta idea em va semblar meravellosa i funciona molt bé.
Expliques que la teva vocació des de petit ha estat el cinema, però has treballat sobretot en televisió i en el teatre. On et sents més còmode?
Sóc un cul inquiet. Necessito moure’m. Sóc espectador de cinema i de teatre des de ben petit. També de televisió. A mi m’agrada explicar històries amb un format o altre. La manera d’enfocar-ho és molt semblant. El que passa és que hi ha una sèrie de recursos que canvien. Tot sempre ha anat molt relacionat. Quan vaig fer Pop Ràpid el Jordi Casanovas em va trucar per fer una obra a la Flyhard, d’aquí va sorgir El rei borni, després va venir la pel·lícula. Sempre m’ha agradat canviar de format dins de la ficció. Tenir la possibilitat de canviar progressivament em dóna vida.
El cinema truca a la porta.
El mes de juny començo el rodatge de Espejo, Espejo amb producció de Rodar y Rodar. És un guió original meu, una comèdia amb un component màgic. He estat un any reescrivint el guió i buscant finançament, la part més complexa i feixuga de la producció cinematogràfica. És una pel·lícula amb més pressupost que El rei borni. Tota una aventura!
