Marc Chornet: “La companyia és la gran senya del teatre català per sobre de l’autoria”

Ruben Garcia
Després de mig any de reforma, l’edifici de la Seca del Born va iniciar al desembre una nova etapa al càrrec de la Fundació Joan Brossa, ja sense Hausson i l’antic equip gestor que va fundar el Brossa Espai Escènic el 1997. El rebatejat com a Centre de les Arts Lliures combina els espais expositius i l’activitat teatral. Marc Chornet repeteix com a responsable d’un escenari que aposta per la investigació i el suport al sector mitjançant una programació d’inspiració brossiana, en el sentit ampli del terme.

Marc Chornet. Imatge: David Oliete (fetatarragona.cat)

Comenceu nou projecte escènic a l’edifici de La Seca, i ets el nexe d’unió, perquè també vas dirigir l’última etapa de l’anterior equip. Com has viscut el canvi?

Em duc a la motxilla el tracte amb les companyies i artistes, perquè la feina més grossa és haver intentat entendre què necessitaven i posar-me al seu costat per generar espais de diàleg i confiança. Crec que és això el que ens permet obrir el nou espai i d’alguna manera aprofitar les energies antigues. El canvi ha estat un procés convuls, perquè ens ha agafat pel mig una pandèmia i hem fet la programació amb moltes incerteses administratives. Ha estat feixuc.

Què oferiu de nou?

Hi ha un concepte nou que volem presentar, i darrere d’aquesta forma nova hi ha unes actituds noves. No surt del zero aquest espai que ocupa la totalitat de l’edifici de La Seca, es tracta d’un projecte que ha estat pensat i somniat durant molts anys per molta gent, i que ara nosaltres tenim l’obligació i la sort de gestionar.

El canvi de gestors no ha estat tranquil…

El mateix Hermann Bonnín, com a fundador de l’antic Espai Brossa, va dir que la Fundació hauria de ser el punt de confluència per generar un edifici que estigués dedicat a la figura de Brossa. La gent de la Fundació agafa ara el lideratge perquè molts camins apuntaven cap aquí. El Centre de les Arts Lliures és el resultat de la unió de trajectòries i d’anhels.

Imatges de la sala principal en la seva anterior etapa com a Escenari Joan Brossa

Vau obrir al desembre amb la intenció que la figura de Brossa sigui central en la programació. Com ho fareu?

Hi ha una feina més conscient d’explicar els continguts d’una altra manera, amb itineraris i, a partir d’aquesta realitat, veure què volen programar. Hem de respectar la tensió entre difondre el llegat de Brossa, el suport de la creació contemporània multidisciplinària i l’atenció del públic. I el fet d’haver obert en pandèmia ens dona permís per prendre’ns un any de prova i error, per veure realment què ens hem de quedar i què hem de canviar.

En algun lloc t’he sentit dir que calia passar el testimoni del llegat de Brossa dels seus amics a les noves generacions.

Quan vaig arribar a La Seca els observadors de les essències brossianes eren amics directes de Brossa. Jo no busco Brossa en tant que persona, ni l’he conegut ni m’interessa, però tinc interès en la seva obra. La transició generacional s’ha produït de forma natural. Hem començat a entendre Brossa com un clàssic i no com un amic amb una obra que s’ha de conservar. Aquest salt l’havia de fer la Fundació i l’Escenari Brossa. Més que la mateixa obra de Brossa, es tracta de treballar la seva actitud poètica i teatral. Aquesta actitud és molt interessant per a una companyia independent que intenta trobar el seu propi llenguatge.

Els Pirates Teatre, una companyia vinculada al llegat escènic de Joan Brossa

Creus que l’obra de Brossa té una continuïtat en les companyies dels nostres dies?

Jo crec que s’ha de fomentar sense obsessionar-nos-hi. Crec que a l’hora de demanar encàrrecs o d’intentar que una companyia es vinculi amb Brossa ho hem de fer d’una forma natural. Per això crec que era lògic que Els Pirates inauguressin la programació, perquè són una companyia en la qual Brossa és un dramaturg possible. Parlem d’un autor que és innovador i antic a la vegada, i això és un merder conceptual. Brossa es pot considerar com un precursor de la performance que arriba més tard, perquè ell està especulant amb un teatre d’acció i no un purament de paraula. Hem de plantar la llavor perquè de sobte per a algun artista, director, dramaturg o companyia Brossa pot arribar a ser un element per créixer. Tinc la confiança que el lligam entre les companyies i Brossa arribarà d’una manera natural. Fomentar sense forçar.

Quin espai ocupara el Centre de les Arts Lliures a l’ecosistema de sales de Barcelona?

Dintre d’un mapa de complementarietat on hi ha, per exemple, la Sala Beckett –que clarament treballa un teatre textual d’una certa inspiració Benet i Jornet–, nosaltres hauríem d’ocupar un altre lloc. Més que l’espai de la història narrada, hauríem de ser l’escenari de la vivència, de la metàfora, del teatre que se serveix de la paraula però no només de la paraula, també de l’acció, de la imatge. Totes aquestes inspiracions brossianes ens poden ajudar a definir-nos, a connectar amb un teatre català que és genuïnament nostre.

Un dels espais expositius del Centre de les Arts Lliures

La tradició del teatre visual és més pròpia del teatre català?

Tothom que escrigui en català evidentment fa teatre català. Tanmateix, si fem un recorregut pel segle XX, acaben sent molt més transcendents en referència al teatre català les avantguardes que arrossegaven la Fura dels Baus o Comediants, per exemple, un teatre que vam exportar al món. La companyia és la gran senya del teatre català per damunt de l’autoria textual. Des de la Fundació treballarem per un sector independent i projectes de petit format, per una tradició mediterrània, lúdica, visual i alegre, que no és anglosaxona ni germànica, no és ni folklòrica ni nostàlgica, és a dir, una tradició que ens és útil per projectar nos en l’escena contemporània, perquè és pròpia.

Com ha canviat la teva relació amb Brossa?

Doncs mira, de no saber absolutament res a pensar que és un clàssic. Si pensem en dramatúrgia francesa el classicisme està molt clar. Però si pensem en dramatúrgia catalana, quin és el nostre classicisme? És complicat. Segons Xavier Albertí seria Pitarra, altres pensen que seria Guimerà, qui fa un  una mena de neo-romanticisme molt tardà, més un intent de ser dramatúrgia nacional que no una realitat. Ens estem construint i, sense voler resoldre el conflicte, puc defensar, pel simple fet d’augmentar el debat, que Brossa és un dels nostres clàssics possibles. I potser la gran dramatúrgia catalana nacional té a veure amb Brossa, Carles Santos, la Fura dels Baus i Els Joglars. Hauríem de posar nos aquest dubte per poder treballar i fomentar coses des de la perspectiva de llibertat i barreja de disciplines que proposa Brossa.

Aposteu pel model de fàbrica de creació amb una inversió del 10% en investigació.

La Seca és un edifici que s’ha remodelat i rehabilitat per ser un espai d’exhibició, tant d’exposicions com de teatre. Per tant, tenim anomalies com a fàbrica de creació, i és que els nostres espais estan orientats a l’exhibició. Hem d’imaginar com articulem els espais de creació per a les companyies. Invertim en investigació el 10% del pressupost, fem convocatòries públiques per formar el nostre programa, i abans d’obrir he hagut de crear sinergies i buscar aliats com la Nau Ivanow i la Central del Circ, on hi ha espais per assajar i per podem complementar-nos. 

Maria Canelles comparteix direcció amb Marc Chornet. Imatge: Francesc Melcion (Diari Ara)

Teniu una direcció col·legiada entre l’espai escènic i l’expositiu. Com funciona?

Amb la Maria Canelles, que és la directora d’arts visuals, estem generant un equip i ens editem els uns als altres. Has d’estar en diàleg permanent amb altres mirades i és una riquesa en el model de gestió. S’hi treballa més còmode. La Magda Puyo va dir que el segle XXI serà el segle dels equips, no dels lideratges.

També aposteu per percentatges de taquilla més justos, 70% per a la companyia i 30 per a sala.

Hem d’intentar fomentar una actitud de responsabilitat cap al sector, i, si cal, fer menys activitat i millor pagada. Hem de ser molt curosos amb les companyies i evitar la precarització. Quan les companyies estrenen aquí, en general, els hem fet algun tipus de col·laboració, coproducció o suport. Hem d’intentar que els processos siguin el menys precaris possible. I això dit amb la boca petita, perquè m’hauré de menjar la paraula cinquanta vegades. Però, com a mínim, ho hem d’intentar.

Integrants de Projecte Ingenu en una imatge de l’adaptació de l’obra ‘Bodas de sangre’, al Teatre Poliorama

Continues amb la idea de no programar aquí el Projecte Ingenu, la teva companyia?

Jo no et dic que d’aquí a dos anys, si encara estic aquí, puguem fer-ho. Per no ara, perquè Projecte Ingenu és una companyia que ha hagut de picar molta pedra per trobar recursos econòmics. Ens ha costat arribar a certs llocs i mantenir una certa independència estètica i empresarial. Per això, la meva experiència com a creador independent no acaba mai d’entrar en els circuits institucionals. 

Tampoc és el cas que a Projecte Ingenu li manquin projectes…

Acabem de viatjar a Xile a fer bolos de La ruta de la palta. La internacionalització crec que és una obligació que hauríem de tenir com a sector teatral català, perquè som molt petits, tenim un mercat molt petit i ens hem de projectar. També estic molt content d’estar en la pròxima Fira Tàrrega amb un nou projecte, i d’haver omplert el Poliorama a l’agost amb Bodas de sangre.

‘La ruta de la Palta’ de Projecte Ingenu durant la seva última estada al Tantarantana

Heu aconseguit a Projecte Ingenu sortir de la zona de precarietat?

Els nostres actors cobren assajos i bolos mínim com marca el conveni o, si podem, més. No ens hem de fer trampes al solitari, els sous del sector escènic són per viure justets. Nosaltres no estem precari en relació amb el sector, si tu vols, però estem en precari en relació amb la societat. Per dedicar-se a aquesta feina es necessiten moltes ganes.

Per què una companyia com Projecte Ingenu, amb gairebé deu anys de trajectòria, encara no ha passat pels teatres públics?

És estrany, i no sé trobar resposta, tot i que ho he pensat molt. Potser perquè estèticament fem més experimentació, més recerca. Tothom ha tingut oportunitats petites. Nosaltres bàsicament, tret d’una participació en el Festival Grec, una coproducció amb Focus, res. Som un país molt petit i ens hauríem d’expandir mentalment. Hi ha determinades figures que estan sempre ocupant els mateixos llocs, i l’objectiu únic de vendre entrades ha estat massa present en les institucions públiques. S’ha de trencar la baralla, no podem estar només pendents de la taquilla.

Per Manuel Pérez i Muñoz / @manelpim

Articles relacionats
Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari