‘Caïm i Abel’ i la violència dels reixats

Redacció

Marc Artigau dirigeix ‘Caïm i Abel’ a la Biblioteca de Catalunya, una tragèdia contemporània sobre Europa, immigració, vigilants i i fronteres.

TEATRE_BARCELONA-caim_abel-REVISTA_1

El gol de Wembley, el teatre de Miró, Manrique o Benet i Jornet, i fins i tot en Jaume el Cuca, l’home que, boig d’ençà que va tornar de la Guerra Civil, es dedicava a espantar la canalla d’Arbeca quan Artigau hi estiuejava. Els referents del dramaturg s’uneixen en una tragèdia contemporània sobre immigració, fronteres i una Europa generadora de violència. Artigau surt de la seva zona de confort per enfrontar­-se a una gran epopeia des de l’honestedat de qui no ha patit la violència en primera persona. “A Caïm i Abel hi ha influència de Moawad, hi ha sorra i projeccions, però el text l’he escrit jo. I jo no he vist armes, ni autobusos cremant i, per tant, he de ser honest amb la meva escriptura”.

Artigau ha optat per construir una tragèdia en forma d’epopeya amb mites propers. La primera part de la història, situada en un poble de Lleida, viatja des dels 80 fins avui; des de la infantesa de Caïm (Marc Rodríguez) a l’actualitat. La segona, frontera enllà, “en un país que podria ser Angola o Moçambic”, l’explica Abel (Sergi Torrecillas), un noi nascut als 90 que ara s’ha decidit a creuar la tanca per trobar el seu pare, a qui no veu des que, quan ell era petit, va marxar per treballar al primer món. Dues històries que s’entrellacen, dues generacions i dues maneres d’entendre la realitat “sense bons ni dolents” on hi ha, això sí, referències constants a una Europa capitalista que “ens ha inserit un grapat de necessitats que no existeixen” i decideix “què és el que està bé i què no per a la resta del món”.

“Quan vaig ser a Moçambic –explica Artigau– vaig veure un munt de gent amb dos mòbils, però sense lavabo. Tenia ganes de treballar aquesta idea d’Europa com a generadora de discurs i de violència, no només física, sinó també administrativa. Sobre l’Europa que aixeca reixes i la reacció que desperten”. I és que Artigau està convençut que no es pot actuar amb violència i que després no hi hagi resposta. O com diu el text: “I si jo no creuo el riu, en vindran d’altres, i els tindràs aquí dempeus, davant teu, i no tindreu prou bales ­t’ho puc ben assegurar­ per foradar-­nos el cap.”

Articles relacionats
Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari