ÒPERA

Maçoneria i sacrificis romàntics per tancar la temporada del Liceu

Tot allò que necessites saber per gaudir de 'La flauta màgica' i 'Norma'

Redacció

La flauta màgica és l’última òpera que va compondre Wolfgang Amadeus Mozart, i el compositor va convertir el llibret d’Emanuel Schikaneder director del popular Theater auf der Wieden vienès, un conte infantil aparentment intranscendent, en una obra de dimensions filosòfiques. En efecte, a La flauta màgica, dos personatges aparentment contraposats com el príncep Tamino i Papageno, un caçador d’ocells, cerquen la divinitat i la veritat l’un i la satisfacció sexual l’altre. Tots dos representen les dues cares de la mateixa moneda de l’ésser humà i plegats hauran de passar per tota una sèrie de proves que els permetin arribar a la llum i al coneixement que simbolitza el sacerdot Sarastro i superar la foscor vital representada per la Reina de la Nit. La pertinença del llibretista i del compositor a la maçoneria projecta en aquesta obra l’esperança d’una fraternitat universal que permeti superar el sistema de classes de l’Europa setcentista. El gran mèrit de Mozart és aconseguir transmetre aquestes idees per mitjà d’un conte de fades i d’una música realment “màgica”. La meravellosa obertura o àries com Der vogelfanger bin ich ja (Papageno), Dies Bildnis ist bezaubernd schön (Tamino) o la cèlebre Der Holle Rache (Reina de la Nit) en són mostres ben significatives i conegudes per tothom.

La versió que veurem al Liceu és un muntatge de David McVicar que ja fa quasi dues dècades que es representa arreu i que és sinònim de sobrietat i rigor escènics. D’altra banda, la batuta de Gustavo Dudamel dirigint l’orquestra del Gran Teatre o veus com les de Carlos Álvarez (Tamino) i Kathryn Lewek (Reina de la Nit) convertiran aquest divertimento filosòfic en una autèntica cirereta preestiuenca.

Norma és l’òpera més coneguda de Vincenzo Bellini i una de les més populars del bel canto, és a dir, l’estil operístic propi del primer romanticisme en què predomina la bellesa de les melodies cantades per damunt d’altres aspectes. Norma ens presenta un típic triangle amorós, aquest cop transportat a la Gàl·lia dominada per Roma, en què la sacerdotessa Norma, que haurà tingut dos fills secretament amb el procònsol romà Pollione, s’assabenta de la infidelitat del procònsol amb una altra sacerdotessa, Adalgisa. El drama oscil·larà entre tòpics tan romàntics com la cerca d’una venjança d’empremta medeaniana, la fidelitat al poble propi i el sacrifici per amor. Àries com In rammentarlo io tremo (Pollione) i, sobretot, la cèlebre Casta diva (Norma), però també la bella escena final Qual cor tradisti, enlluernen aquest cimal belcantista.

El muntatge de Norma que veurem al Liceu és una producció del Royal Opera House Covent Garden que es va estrenar el 2016 a Londres. La direcció escènica va a càrrec del sempre sorprenent Àlex Ollé (ex-Fura del Baus) i vocalment el rol de Norma comptarà amb dos pesos pesants: la letona Marina Rebeka i la búlgara Sonya Yoncheva, però és que el duo de mezzosopranos que s’alternen en el rol d’Adalgisa no queden curtes: Varduhi Abrahamian i Teresa Iervolino. Tot un luxe per tancar una temporada. 

Més informació i entrades a:

Articles relacionats

Acceptar la mort, estimar la vida

T’has plantejat mai com vols que sigui el teu funeral? Saps quines alternatives tens? Per què mantenim el tabú sobre l’única certesa universal? Es pot pensar en la mort des […]

Nous aires per a El Molino

Molinex és un cicle artístic que pretén rescatar la memòria d’El Molino i actualitzar el seu paper dins la dissidència sexual, és a dir, donar-li el valor que mereix la […]

Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari