L’últim Shakespeare, l’últim Peter Brook?

Andreu Gomila

El genial director britànic Peter Brook, de 96 anys, porta al Grec Tempest project, recreació personal sobre el viatge de Pròsper a l’illa de Calibà, en el que podria ser el seu comiat dels escenaris.

Té 96 anys i encara no ha abandonat els escenaris. És segurament el director de teatre més influent de la segona meitat del segle XX, al costat d’Ingmar Begman i Heiner Müller, i la seva petjada és  ben visible en els creadors d’ara gràcies a llibres teòrics com L’espai buit o La porta oberta. El 1974 es va instal·lar al Bouffes du Nord de París i, des de França, ha irradiat sense parar una manera de fer teatre que ha anat canviant amb el temps, però que va ser pionera a l’hora d’obrir les finestres del teatre europeu perquè es va fer seves tradicions orientals i africanes.

Que hagi triat La tempesta com la que podria ser l’última peça que porta a escena no és casual. És l’última obra de Shakespeare i també la que, a la vida, li ha reportat més satisfaccions. La versió que en va muntar el 1990 va canviar la manera de llegir l’obra, que fins aleshores havia estat vista com una metàfora del colonialisme, amb Pròsper i la seva filla, Miranda, que s’instal·len en una illa remota i sotmeten els habitants, personificats en la figura de Calibà. Brook va agafar un actor d’origen africà, Sotigui Kouyaté, que ja havia participat en el mític El Mahabharata (1985), per posar-se a la pell de Pròsper. En el muntatge que veurem a Barcelona segueix el mateix camí amb Ery Nzaramba.

L’explicació que ofereix Brook en aquest sentit és clara: en els temps de Shakespeare, diu, els europeus no s’havien desconnectat del món màgic, de bruixes, bruixots, follets i fades. Avui dia, afegeix, és molt difícil que un intèrpret blanc es fiqui en un personatge que parla amb els esperits. I per això va anar a buscar, llavors i ara, un actor africà sorgit d’una societat on els esperits encara són importants. 

Per Brook, a més, a La tempesta hi ressona tota l’obra de Shakespeare i, sobretot, el tema que la travessa: la llibertat. Política, social i individual. L’última rèplica de l’obra, protagonitzada per Pròsper, va en aquest sentit. “Sigues lliure“, diu a Ariel.

Fa molts anys que cap muntatge de Brook no trepitja Barcelona, des de la seva versió de La flauta màgica del Grec 2011. I això que l’arribada del director anglès als anys 80 va suposar un abans i un després. Amb La tragèdia de Carmen (1983) va convertir per sempre més el Mercat de les Flors en un espai per a les arts escèniques; d’altra banda, els més grans tenen ben viu a la memòria El Mahabharata, una peça de nou hores a partir del text èpic hindú, una de les grans fites del teatre del segle XX fruit del treball braç a braç entre Brook, Jean-Claude Carrière i Marie-Hélène Estienne, fidel companya artística del director i que també firma Tempest project.

Si no hagués estat pel festival Temporada Alta, on hem vist una desena de peces de Brook en els últims vint anys, no hauríem pogut seguir de prop la trajectòria final del director. En recordem els Fragments, de Beckett, o The suit, peces que han passat per Girona i en les quals hem comprovat que, en teatre, sovint menys és més i que l’oralitat i la necessitat d’explicar històries són la base d’un art que, com ens recorda a L’espai buit, és “autodestructiu” per naturalesa.

Articles relacionats

Romeo Castellucci i el perill del teatre

Fa més de quatre dècades que Romeo Castellucci i Societas Raffaello Sanzio col·loquen l’espectador davant la possibilitat del perill del teatre. Com Artaud, creu que l’escenari no és el lloc […]

‘Després de ToT’: El món s’acaba

Tot passa al futur, en un llac envoltat de naturalesa exòtica i des del qual es pot veure el present. Una companyia de circ observa com un món en decadència […]

Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari