Abián Díaz ha irromput amb força al panorama humorístic amb un estil únic que ha sabut exprèmer amb l’espectacle Show Patético, on música, improvisació, vídeos hilarants, participació del públic es donen de la mà en un exercici catàrtic de deliri col·lectiu. El còmic tinerfeny estrena el 18 de juliol al Teatre Coliseum de Barcelona el seu nou espectacle, una oda al fracàs que porta per nom una pífia lingüística del polític Alberto Núñez Feijóo, Anotop At. Però no us hi espereu un monòleg de sàtira política, Abián Díaz és una veritable màquina de crear idees escèniques, i les llança a la velocitat de la llum. Per aquest nou espectacle s’ha posat ambiciós i promet efectes especials, actors, elements voladors. Acompanyat del segell de qualitat de la promotora d’humor MPC Management, el còmic fa una aposta que defineix com «zero rendible» i «una barbaritat». Hem parlat amb Abián Díaz del vertigen de ser programar un teatre tan gran, de crear comèdia des d’una illa, i de per què encara se sent «en deute» amb el públic.
Com portes la preparació del nou espectacle?
És una barreja de motivació absoluta. A mi em passa una cosa: no tinc una bona relació amb la comèdia, la comèdia per se no m’agrada. Per això tot el que faig té a veure amb entretenir-me a mi mateix. Tot em sembla avorrit. Per això, quan faig el show, cada pocs minuts he de trencar amb el que està passant. Si no, sé que cada sis minuts estaria demanant perdó. Després la gent ho interpreta com a creativitat, però per a mi és simplement la manera que he trobat de sobreviure damunt d’un escenari.
Aquest nou espectacle és un munt d’idees de diversos anys que sempre havien estat un «això no es pot fer». Fins que un dia vaig dir: necessito un moment de perdre diners. Perquè aquest show és zero rendible.
«Tot em sembla avorrit»
La productora et deia que no ho fessis.
Sí, sent totalment honest: el manager em va trucar fa un parell de dies i em va dir que encara que s’ompli el Coliseum, no sap si arribarà a ser rendible. Però vull fer comèdia amb ambició. Crec de veritat que pot haver-hi gent que hi vagi i digui «a mi això no m’agrada», pot ser, però no diran que s’han avorrit.
El «fracàs» és una mica el teu segell. Ara li rets un homenatge.
Et juro que ho parlava fa poc amb en Berto Romero, i ell creu que li ho dic de broma, però és que de veritat ho dic: per a mi, el meu és una incapacitat per fer comèdia. Necessito que passin coses tota l’estona perquè la gent no s’adoni que no sé fer-ho.
Però t’has plantejat mai fer stand-up pur i dur?
La comèdia, entesa com algú parlant durant una hora i mitja, m’avorreix. Fins i tot quan sóc jo qui parla. Quan vaig començar, sí que vaig voler fer stand up. Però un dia vaig anar a actuar i em van dir que el micròfon s’havia trencat. Vaig haver de fer el show cridant, corrent. I de sobte vaig pensar: estic molt més còmode aquí, en què falli el micròfon i hagi de resoldre-ho.
«Quan apareix el caos, sento que és el lloc on sé moure’m.»
Aquell dia vaig entendre alguna cosa sobre mi. Quan tot funciona correctament, em sento molt més exposat. En canvi, quan apareix el caos, sento que és el lloc on sé moure’m. D’aquí ve també l’oda al fracàs de la meva manera de fer comèdia. A mi em fa por volar, i quan l’avió va bé, tothom va bé i jo tinc por; però crec que si comencés a caure, jo seria qui millor gestionaria la situació. És en el caos on poses la teva millor versió.
View this post on Instagram
Tu li dones molta canya al teatre, però també ets molt actiu a les xaxes socials. Són dos llenguatges molt diferents.
M’agradaria fer un show nou cada any, encara que als managers no els faci tanta il·lusió —és broma, a MPC em tracten amb moltíssim carinyo. És molt important tenir una productora al darrere. A les xarxes, el que més pujo és la part improvisada, que la gent creu que és tot el show, però en realitat dura una hora i mitja i la improvisació són els últims deu minuts. No gaudeixo que la gent pateixi, zero.
No gaudeixo veient patir el públic, sempre prefereixo ser jo qui fa el ridícul. Quan algú puja amb mi no jugo contra aquesta persona: juguem junts. Això per mi canvia completament la relació amb l’espectador.
Has entrat amb força a l’escena humorística, i t’hem vist al costat de grans noms com Andreu Buenafuente, Berto Romero, Raúl Cimas…
Tinc la fortuna d’haver pogut conéixer a molta gent que admirava. L’Andreu Buenafuente era per a mi una figura gairebé mitològica. La primera vegada que ens vam trobar, em va dir el nom bé a la primera —normalment la gent el diu malament. Em coneixia ell a mi! Amb en Berto Romero va ser encara més fort: m’ha donat molt de carinyo i m’ha deixat un espai per fer-li bromes. Durant una gira, el trucava amb el telèfon de la nostra mànager [l’Anna Portomeñe] en acabar el show per felicitar-lo i sempre li deia que estava a la dutxa, fins que em va dir que ja no li feia gràcia. O sigui, realment ja era pesat. Llavors, a la seguent actuació, quan va anar al seu camerino… m’hi estava duxant jo. Literal. M’encanta fer aquest tipus de bromes, i en Berto em segueix el rollo. No sé si ho sap, pero em sento molt en deute amb ell.
Tu i la Clara Ingold veniu tots dos d’illes, ella les Balears i tu les Canàries. El vostre humor ha estat també molt disruptiu respecte d’altres companys de generació. Creus que es crea humor amb una mirada pròpia, si ets d’una illa?
Jo crec que sí. Balears, Canàries… Son llocs on sempre et trobes a la mateixa gent. Tinc una teoria: quan vius en un lloc on coneixes els teus veïns i te’ls creues cada dia, no els pots saludar sempre igual, perquè seria violent. Necessites modificar constantment el que fas. Això et genera la idea que no pots explicar el mateix acudit sempre de la mateixa manera.
No et planteges mudar-te a la Península?
Sé que «hauria» de viure-hi, però sóc molt feliç a Tenerife. A més, vaig comprar amb la meva herència la casa on he viscut sempre; no vull tenir diverses propietats. Crec que la meva manera d’aportar al problema de l’habitatge és aquesta: jo visc aquí. Si em va bé, faig menys bolos però millors; si em va malament, n’he de fer més. No necessito ser el centre de res, necessito que el que faig tingui qualitat.
Has passat d’omplir el Borràs a fer el salt al Coliseum, un temple de l’humor. Fa deu anys t’imaginaves on ets ara?
Mai. Al·lucino que estiguem vius, que compartim temps. Sé que hi ha gent treballant vuit hores al dia en feines que no els agraden, i jo puc dedicar el meu temps a fer comèdia. M’encantaria fer un show tan increïble que la gent no pogués aguantar de riure. Que es morís de riure.
I tu si morissis de riure… Què t’agradaria que posessin al teu epitafi?
El meu nom mal escrit. O res. Hi ha una broma d’un argentí la làpida del qual deia «no me’n vaig assabentar de res». Em sembla meravellós.
