Per Jordi Sora
Va ser una de les sorpreses de la temporada passada: Likes, de Núria Guiu. Artista associada a la Sala Hiroshima, encerten absolutament reprogramant-la. És una peça de dansa i text on es planteja la qüestió del preu que estem disposats a pagar per un like a les xarxes socials. Tot va començar per un treball de curs als estudis d’Antropologia. I cap millor manera, més enllà de les dades, que portar a escena algunes de les seves reflexions. Per tal de fer-ho el més proper als interessos de l’artista, es va dedicar a analitzar dos fenòmens molt coneguts a Internet: el cover dance i els tutorials de ioga. Recrear les coreografies originals d’un cantant és una pràctica tan de moda que ultrapassa hores d’ara la simple distracció: milers de seguidors i un efecte multiplicador, on qualsevol pot posar a prova la destresa en el moviment. El segon fet també té a veure amb la popularització de la tradicional disciplina física i mental d’origen oriental, de la qual infinitats de canals en parlen, amb vídeos cada cop més sorprenents de postures de vegades innimaginables.
Núria Guiu és una ballarina i coreògrafa multifacètica. Amb una sòlida formació clàssica, el seu gest és precís i brolla sinceritat. Una de les intèrprets més destacades de la seva generació. Per abordar aquest treball ha indagat en les relacions entre l’experiència del cos en moviment i la mirada. Les pantalles digitals han accentuat la idea d’un cos objecte, on l’important sembla que rau en observar. Amb una molt limitada experiència física. Excepció feta, esclar, si és el propi subjecte qui se sotmet a la vista dels altres a través de l’enregistrament de com es mou. D’aquí l’interès per estudiar aquelles dues activitats a Internet: ballar, pel plaer de fer-ho, assumint els comentaris més o menys amables; i un “més difícil encara” que els participants de la moda iogui escampen arreu. I aquí és on definitivament Likes sobresurt: perquè ens convida a pensar si és el cos allò que s’exhibeix o és només un instrument a través del qual es manifesta quelcom de més profund i inquietant.
Likes comença exactament com allò que és: una investigació, que la Núria presenta en primera instància des d’una taula amb ordinador. Poc a poc es va transformant en una experiència viva d’aquelles dues pràctiques. Conforme s’expandeix la peça, cada cop amb una anàlisi més complexa de la matèria, va jugant a dues bandes: la de l’espectador, amo de la capacitat de clicar o no un “m’agrada”; i la de l’artista, amateur o no, disposat a moltes, moltes coses per aquell like… Sense més intenció: només amb la constatació que de la imatge en moviment, n’hem fet (també) un mercadeig.
