Tot el que necessites per anar al teatre

Júlia Bertran: “El teatre és un dels millors llocs on compartir les nostres vulnerabilitats”

7 Octubre 2019
e

Per Sem Pons / @semponspuig

Júlia Bertran és periodista cultural, actualment a Quan arribin els marcians a TV3, però també és creadora: ha escrit M’estimes i em times i, ara, després de l’èxit al Grec i a la Fira de Tàrrega, arriba a l’Escenari Brossa de la mà de Sixto Paz Produccions, amb Así bailan las putas. Una proposta en la qual s’ha acompanyat de la seva professora de twerking, l’Anchi, per a explicar en primera persona les violències que han patit per part d’una societat regida per la llei del més fort i pel patriarcat. I ho fan ballant!

Teatre Barcelona: Así bailan las putas.

Júlia Bertran: És la forma que té el patriarcat de domesticar-nos, de controlar-nos, de castrar-nos, de cohibir el nostre plaer. La paraula puta és aquest insult que, encara que per nosaltres no ho és, quan s’usa d’aquesta manera busca cohibir qualsevol actitud de la dona que pugui ser una amenaça pel sistema.

Reapropiar-nos de l’insult.

Però no és un insult! Que quedi clar. Respectem al màxim les dones que s’hi han de dedicar.

És un títol que, com a espectador, ja et fa un toc per a que estiguis alerta, per a que abans de començar l’espectacle ja et qüestionis coses.

És contundent, conté molta violència. L’obra conté moltes violències, i la vida conté moltes violències.

Però quan comença l’espectacle, tu ja avises que la llei del més fort, la que impera fora, aquí no servirà, i que ens regirem per la llei del més dèbil, del més vulnerable.

És una de les grans reivindicacions de l’obra. Sabem que el sistema capitalista i patriarcal es basa en aquesta llei depredadora que deshumanitza, que ens fa infeliços. La llei del més vulnerable és la que ens permet despertar l’empatia, la humanitat, el respecte… i regir-nos com a comunitat. Ho dic i mira, se’m posa la pell de gallina. Però si no ens regim per la llei de la vulnerabilitat, no entendrem mai el què li passa a qui tenim al nostre costat.

El capitalisme, el patriarcat, té una obsessió amb la creació del relat, que sempre ha de ser contundent, fort, sòlid. I això sovint es veu quan, una dona, explica les violències que ha patit, i ho fa a vegades des de la confusió, des de l’emoció, que a vegades fa que el missatge sembli dèbil. I em sembla que l’espectacle també beu d’això, de no cercar tant el relat, com sí la connexió emocional amb l’espectador.

Jo crec que sí que tenim la voluntat de tenir un relat sòlid, d’explicar el que expliquem des del rigor. I fer-ho també gràcies a grans pensadores com la Silvia Federici o la Nerea Barjola. Com m’agrada dir: és un espai segur on poder-se posar en perill. És un espai on hi cap l’error, la ferida oberta, el dubte, les misèries més íntimes. La Judith Butler va dir que la vulnerabilitat no és una condició humana a superar, sinó a compartir. És una frase que l’Anchi i jo hem destacat molt durant tot el procés de creació. I el teatre és un dels millors llocs on fer això, compartir les nostres vulnerabilitats. Hi poses el cap, el cos, el cor. És una de les poques àgores que ens queden. Però expliquem les nostres misèries des de la resiliència, no des de la victimització.

Afortunadament cada cop són més les propostes que ens interpel·len així, com Aüc de Les Impuxibles, o el Rebota, rebota… de l’Agnès Mateus. Però a Así bailan las putas, sense deixar d’explicar coses molt íntimes i molt crues, aprofiteu també per crear comunitat a través del ball.

Això ho vam tenir clar des del principi. El twerk és la celebració dels nostres cossos. Volíem denunciar les violències que patim les dones i d’altres persones, però des de la supervivència, des de les ganes de redescobrir-nos i de reapropiar-nos del nostre propi plaer.

Acabes més cansada emocionalment o físicament, de l’espectacle?

Ostres (dubta)… Emocionalment, emocionalment. Tot està lligat, l’emoció i el cos estan intrínsecament lligades. Hi ha una obertura en canal molt bèstia. Però tot i que sigui un tòpic… donem molt però rebem tantíssim. Estic molt sorpresa, mai havia fet una cosa així, i la tornada de la gent és bestial. Quan et mostres fràgil reps molt més de la gent.

Buidar-se per a tornar-se a omplir.

Totalment. És contagiós. La gent té la necessitat imperiosa de treure’s capes i capes, escuts que ens han obligat a tenir. Perquè si no vas protegit et poden fer molt de mal. Però tenim la necessitat de desprendre’ns-en, i quan algú ho fa davant teu de forma tan desacomplexada, et relaxes. La gent ens explica les seves vivències, comparteix amb nosaltres. Quina potència té el testimoni en primera persona! Connecta amb capes íntimes de les persones, que a vegades se n’adonen en aquell moment del “a mi això també m’ha passat!”. Experiències com el #MeToo o el #Cuéntalo ens ho demostren. La Cristina Fallarás ho explica molt bé a Ahora contamos nosotras.

Precisament em vaig fixar que, durant l’espectacle, useu sovint la primera persona del plural en femení. El llenguatge també influeix, estem acostumats a un “nosaltres” majestàtic masculí, i la segona o la tercera persona per a les dones: les altres. I aquí vosaltres us poseu al centre.

Ah si? No és conscient, he de dir. A mi el llenguatge encara em genera molts dubtes, perquè tampoc vull reforçar el sistema binari. Però és cert que volíem trencar amb el relat androcèntric amb el que ens han explicat el món.

Expliques que un dels primers moments en que la dona és jutjada és a l’escola, quan ja es reparteix l’apel·latiu de “puta de la classe”, que coarta llibertats. Ara pots reivindicar que ja ho tens superat, i que ja pots reapropiar-te del teu desig i dir “sí, ho soc i ho gaudeixo”?

No sé si puc dir-ho, encara. La teoria és molt clara, però la pràctica és molt complicada, estem encara en deconstrucció i això implica moltes contradiccions. Ens estem revisant constantment. L’autolimitació està molt arrelada, i encara no podem, no puc dir que gaudim de la nostra sexualitat sense cap problema. Hem socialitzat en una societat violenta.

Més enllà del tret de sortida de la deconstrucció… quin és el final, quan s’acaba?

No s’acaba mai. Per nosaltres no, potser per les noves generacions sí. I el meu inici? No ho sé. La Lucia Litmajer parla del “golpe en la cabeza”, quan te n’adones que tot allò que t’ofega és perquè ets una dona. No recordo quan va ser el meu.

Potser tu seràs el cop al cap per a algunes de les teves espectadores?

Tant de bo. És la idea. Jo m’he plantejat molt el que diem a l’espectacle, si té sentit que el faci, tinc molt al cap la responsabilitat que tinc.

La síndrome de la impostora.

(Riu). Totalment. Però és que estem ocupant un espai públic, un escenari públic, i tenim un altaveu molt potent. Estic ocupant un espai important.

T’has sentit jutjada per ser una periodista cultural ocupant un espai artístic que, a priori, no li pertocava?

No m’he sentit gens intrusa, ni jutjada. No estic fent d’actriu, és teatre documental, i hi ha molts exemples de persones que no s’hi dediquen que circumstancialment acaben en una obra on expliquen les seves vivències. I t’he de dir, a més, que darrerament és el tipus de teatre que més m’interessa, el que més em commou, el que té més efecte i és més transformador. I no dic que la ficció no ho faci, però ara em crida més l’atenció el teatre documental.

Jo soc de la teoria que el comunicador cultural sol ser un artista frustrat…

Jo totalment! Si em dedico a això és perquè soc una tastaolletes que no es va atrevir a ser artista. Sempre m’ha interessat el cinema, la dansa, la música, sempre he volgut ser una estrella del rock i del cine. Has de ser molt valent per atrevir-te.

Per un cop no fas les entrevistes, sinó que les concedeixes!

Per fi se’m reconeix (riu)!

I Así bailan las putas és el teu inici, el teu cop al cap, per començar a dedicar-te a lo artístic?

No, no. Vaja, no ho sé. T’he de dir que al llarg de la meva vida he fet moltes coses, des de treure un llibre a tenir un grup de música. I a mi aquesta dispersió em matava, em flagel·lava molt perquè em considerava una persona incapaç de concentrar-me en una sola faceta. I ara li he trobat el sentit. Jo tinc necessitat de comunicar-me, d’explicar coses que veig o em passen, i en cada etapa de la meva vida trobo el vehicle adequat per al meu moment vital, i ara ha estat aquest.

I què té, del teu llibre M’estimes i em times, aquest espectacle?

No hauria pogut fer aquesta obra sense el llibre, que va ser un aprenentatge vital brutal, imprescindible per poder afrontar tots els temes que toquem. Però Así bailan las putas no és la versió teatral del llibre, és una altra cosa. Tot i que té molts punts en comú. Comparteix moltes lluites, i moltes preguntes, i algunes respostes. Té la voluntat de qüestionar-se les caselles estanques i opressores que ens han explicat que constitueixen el món. Som molt més diversos, canviants, rics que aquestes caselles constrictores!

Un dels sistemes d’opressió que regeix la nostra societat, a banda del gènere, és el de l’origen, el de la racialització. I vosaltres useu el twerking, una dansa que té origen en el bounce a Nova Orleans, i també amb seguiment en la comunitat trans. Però ho feu davant una audiència que, majoritàriament, serà blanca i cishetero.

Sí. Però he de puntualitzar: l’Anchi és colombiana. Sense ella hagués estat impensable fer aquest espectacle, el seu protagonisme és crucial, i no hagués tingut cap sentit fer-lo si ella no hi fos. Precisament volem subvertir la mirada blanca, també, i no podria fer-ho jo, perquè també encarno aquesta mirada eurocèntrica. Per això és imprescindible l’Anchi, per fer entendre que, si les violències que patim les dones blanques estan invisibilitzades, les seves ni t’explico!

I malgrat que el twerk no va néixer a Colòmbia, ella sí que pot reivindicar amb força el perreo, i a més ho fa explicant molt bé a l’espectacle l’origen d’aquests balls, lo simbòlic de fer-ho en comunitat… ho hem tractat amb molta cura.

Ja ho parlava amb la Sílvia Albert fa uns mesos… si obres espais com l’Escenari Brossa a mirades no exclusivament eurocèntriques, et vindrà gent nova. I és una forma de resoldre l’etern debat de les indústries culturals de la recerca de nous públics. Estan aquí i no els hi fèiem ni cas!

Clar. Si interpel·lem a col·lectius a través de temes que, normalment, no veien als escenaris, es clar que vindran, es mostraran interessats. L’ecosistema cultural està impregnat de la mirada blanca, europea, patriarcal.

Però heu trobat un espai on poder fer l’espectacle, malgrat tot. I us heu obert camí. És una bona notícia.

Estem trencant barreres. I cal dir que és perquè fa molts anys que moltes dones, i moltes persones, estem lluitant per canviar les estructures de poder, per aportar altres mirades a la indústria cultural. Hi ha avenços, però perquè no parem de queixar-nos! És una batalla intensa, les coses no canvien perquè sí. Així que queda molta feina per fer.

I quan acabi la temporada, tornaràs al periodisme cultural?

No n’he marxat mai! Sí, sí, seguiré amb això, i ja veurem quines noves aventures ens depara la vida.

T’ha canviat Así bailan las putas?

La gran pregunta! 

Mira, et diré que he conegut a l’Anchi i ha estat profundament enriquidor, m’ha ensenyat moltíssimes coses, no només des del twerk, també he après de les seves experiències. Però el que més m’està commovent, transformant, és la constatació del poder que té el col·lectiu. La comunitat és molt poderosa, quan comparteixes ferides. Que la llibertat que es respira dins la sala sigui llavor, que es repliqui a fora, i que puguem posar la fragilitat al centre, i l’escolta i el respecte. I entendre els nostres propis privilegis, també.

I reivindicar, com dieu, el poder al cony!

(Riu). Metafòricament, entenem, que jo ho dic com a dona cis! Però és que el twerking ens ensenya que activant la zona pèlvica i els malucs fas forta una zona que ha estat tradicionalment molt estigmatitzada. Deixes de pensar que el teu cos i el teu cony és perillós… i descobreixes que és poderós!

Uneix-te gratis a Teatre Barcelona
Creant el teu usuari gaudiràs de sortejos i promocions, podràs valorar espectacles i deixar els teus comentaris, accedir al Calendari TB amb tota la programació i rebre el nostre newsletter setmanal amb tota l'activitat teatral de la ciutat de Barcelona.

Información básica sobre protección de datos: Responsable: Escenes i Publics, SL. Finalidad: desarrollar su actividad comercial, cumplir las contrataciones realizadas por los usuarios y remitir comunicaciones comerciales personalizadas en base a un perfilado a los usuarios (en caso que nos autoricen a ello). Legitimación: Consentimiento del interesado. Destinatarios: Escenes i Publics, SL y proveedores legitimados externos. Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos, así como otros derechos como se explica en la información adicional. También se puede instar reclamación ante la agpd.es.

Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari
Cal ser usuari de Teatre Barcelona
Uneix-te, és gratuït! Ja som més de 80.000

Ja estàs registrat?

He oblidat la contrasenya

Crear usuari

Información básica sobre protección de datos: Responsable: Escenes i Publics, SL. Finalidad: desarrollar su actividad comercial, cumplir las contrataciones realizadas por los usuarios y remitir comunicaciones comerciales personalizadas en base a un perfilado a los usuarios (en caso que nos autoricen a ello). Legitimación: Consentimiento del interesado. Destinatarios: Escenes i Publics, SL y proveedores legitimados externos. Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos, así como otros derechos como se explica en la información adicional. También se puede instar reclamación ante la agpd.es.