Tot el que necessites per anar al teatre

Joan Yago: “Si el teu objectiu com a creador teatral no és arribar a la gent i que t’escolti, què collons estàs fent?”

9 Maig 2019
e

Per Sem Pons / @semponspuig

Joan Yago és un dels dramaturgs més reeixits del teatre català. Fa més d’una dècada que escriu espectacles per a la seva companyia, La Calòrica, però amb Fairfly han aconseguit arrassar entre el públic, però també entre la crítica. Premi Max, Premi Butaca, Premi de la Crítica… ho ha guanyat tot com a creador de textos.

Ara estrena a la Sala Beckett el nou espectacle de la companyia, Els Ocells, basat en el text d’Aristòfanes. Amb ell parlem de populisme, de democràcia, de viure com a creador en un sistema neoliberal, i del sentit i la utilitat del teatre i la comèdia en un sistema polític i econòmic com el nostre.


Teatre Barcelona: Vivim en democràcia?

Joan Yago: Sempre ens passa una cosa a La Calòrica que, sense voler semblar un egòlatra o un zumbat, ens fa reflexionar. Sempre que pensem en un tema per a fer un projecte, de cop i volta tothom es posa a parlar sobre el tema, a tot arreu. Quan vam començar a fer-nos aquesta pregunta, i vam començar a buscar la relació entre l’art de la comèdia i la seva vinculació amb la democràcia, vam trobar un vídeo a Youtube que parlava de les diferències entre la democràcia atenenca i l’actual, i ens va agradar molt. I investigant, vam acabar a la famosa llista de qualitat democràtica, on es crea el concepte de democràcia plena. Perquè auto proclamar-se democràcia ho pot fer tothom, però en aquest índex hi ha una sèrie de requisits que avaluen la qualitat democràtica. I poc després d’això, passa l’1 d’octubre, el 155, i és quan tothom comença a fer-se aquesta pregunta: vivim en democràcia?

Justament, tant els defensors de l’1 d’octubre com els del 155 tenen en comú una cosa: tots dos diuen defensar la democràcia.

Tothom ho diu, sí. La conclusió és que la paraula democràcia ja no és segura, igual que no ho és el concepte cultura, per exemple. I nosaltres arribem tard a aquest debat, ja fa molts anys que molta gent s’ho qüestiona això. Sí que tinc clar que el sistema que vivim actualment és més democràtic que el de fa dècades, però també que és clarament insuficient. Raperos que entren a presó per cantar, o polítics per exercir la seva activitat. I descobrim que el Brexit s’ha aconseguit guanyar gràcies al pucherazo digital amb la compra-venda de dades, o es parla molt de la ingerència russa en eleccions com les americanes i en grans capitals de les democràcies occidentals. Així que sí, vivim en democràcia, però potser no era com ens pensàvem.

Perquè decidiu rescatar un text d’Aristòfanes i no heu triat el camí de la creació pròpia?

Hi arribem des de molts llocs diferents. A La Calòrica fa molt de temps que volíem fer un text d’ell, i l’Albert Pascual, el nostre figurinista, escenògraf i il·luminador ens ho va proposar. Ell és molt fan d’Aristòfanes. Sempre tenim diverses idees damunt de la taula, projectes que creiem que algun dia hem de fer, i crèiem que ara era el moment. Som fans d’Aristòfanes també per la seva llibertat formal, per la barreja d’alta comèdia i comèdia popular, i perquè la distància del temps li ha sentat bé. I perquè hem gaudit molt d’aquest marge, hem pogut crear amb molta llibertat sobre Els Ocells.

També perquè La Calòrica volíem reivindicar-nos més enllà de l’idea d’autoria, volíem comunicar que no només som els meus textos dirigits per l’Israel. Som molt més que això. Tothom entén que en aquesta obra no hi aparegui la Júlia Truyol, per exemple. Doncs també que fem una cosa diferent, com aquesta.

És de les obres vostres que més m’ha transmès la sensació de companyia, en el sentit de “segur que aquí la companyia sencera ha tingut molt de pes en el procés de creació”.

I tant, ha influït absolutament. Sempre ho és. Però ha estat radical en aquest cas. Pràcticament durant un mes, l’inicial, va ser un procés absolutament col·lectiu, a partir del qual jo vaig escriure un text que, posteriorment, ha estat manoseado totalment, pel director i pels actors. Escenes que venien creades per un motiu de vestuari, per exemple.

Has deixat que facin i desfacin amb el teu text, no?

Sí, i m’ha costat, eh? No sempre és fàcil. No som una companyia que creï sempre en col·lectiu, i hem après la lliçó que no és tan senzill com ens semblava. Altres companyies tenen molt bagatge amb això, i nosaltres hem après molt en aquest procés. Ens ho hem passat molt bé, però també hem patit a sac. Contents pel resultat final, però també per tot el que hem viscut. He après, fins i tot, a fluir, a abraçar el caos, a escriure coses que ni jo mateix entenia perquè ho feia, i hem traslladat això a l’espectacle, que és totalment imprevisible.

També ens ha passat que, a nivell formal, no sabíem ben bé com definir Els Ocells. Quan vam fer l’Editto Bulgaro vam dir: és un late night. La Nau dels bojos: un quadre del Bosco. Bluf: una novel·la gràfica. Però aquí no sabíem ben bé a què atenir-nos, sabíem que veníem de la comèdia grega, però hem anat molt més enllà, i ens ha sortit un espectacle eclèctic i sense massa referents: Els Ocells no s’assembla a res.


A l’obra parleu del populisme, segurament la gent de l’esquerra ho podrà veure fàcilment i hi connectarà, ja que podem trobar ràpidament referents de la dreta en aquest espectacle. Però el terme populista també l’utilitza molt la dreta per referir-se a líders de l’esquerra.

L’obra parla de l’egoisme. I l’egoisme fet sistema polític és el populisme. I vam dir: ep, ja sabem de què parla l’obra, del populisme! Però quan busques el terme a la viquipèdia, i t’apareix des de Perón a Donald Trump, veus que és una paraula comodí que només aporta soroll. Populisme, per nosaltres, és la instrumentalització neoliberal del discurs marxista. Utilitzar el discurs de la lluita pel bé comú, pel feminisme, per l’erradicació de les classes… per posar-ho al servei del mercat. La Marine LePen va fer servir ‘La Llibertat guiant el poble’ en una manifestació contra el matrimoni homosexual! O quan el Pedro Sánchez s’apropia del lema “No és no” per al seu interès polític. Aprofiten lemes que han demostrat ser eficaços per moure el poble per al seu benefici particular. És el que fa constantment un partit com Ciutadans. No ens hem basat en ells específicament per a fer el personatge de Pisteter, però hi ha molts altres exemples, com Donald Trump, que és algú de l’elit que ha arribat al poder fent veure que era anti-establishment.

Però pots fer l’exercici, veient l’espectacle, d’imaginar-te qualsevol líder polític en el discurs populista de Pisteter. A l’Ada Colau, per exemple.

Sí, o a Puigdemont, molta gent el veu a ell. I no passa res si això passa. També hi haurà qui pensarà que l’independentisme té molt de populisme i hi haurà gent que no ho pensarà. “En todos sitios cuecen habas”, no? També hi ha dreta neoliberal en el si de l’independentisme, així que pots veure’l representat, també. Ara, però, potser ja no diem que l’obra va del populisme, comencem a pensar que va sobre el neoliberalisme, en realitat.

I el teatre, en aquest sistema econòmic i polític, quin paper hi juga?

Nosaltres utilitzem el teatre humorístic com a eina transformadora capaç d’abordar les problemàtiques més serioses, des d’allò polític a lo existencial. Volem fer un teatre de companyia en companyia, petit però de qualitat. I per això vam voler fer Aristòfanes, és qui es va inventar la comèdia política! I es va inventar només 50 anys després de l’inici del sistema democràtic, així que pensem que, almenys, comèdia i democràcia són cosines. I creiem que el millor lloc on traslladar la nostra investigació formal sobre el tema és a damunt d’un escenari. A més, Els Ocells no és només una comèdia sobre populisme, és una comèdia populista.

Amb voluntat d’arribar a les classes populars, no? Amb l’idea d’arribar a la gent.

Sí, sempre he estat materialista en el sentit marxista de la paraula. Aviam, ens estem gastant uns (pocs) diners públics que ha invertit la Beckett en nosaltres, per tant, la nostra intenció ha de ser arribar a com més gent millor. No pots pretendre fer una farola pública i que il·lumini només a 4 persones. Els nostres referents culturals són de masses, des de Txèkhov a Els Simpson.

Però el concepte de mainstream s’equipara al de comercial, i lo comercial s’entén sovint més com una qüestió d’oci que no de cultura, i d’espai de reflexió.

No aspiro a fer teatre comercial, perquè no penso en comercialitat. No vull comerciar, no vull fer-me ric, vull arribar a la gent. Si el teu objectiu com a creador teatral, com a emissor de missatges no és arribar a la gent i que t’escolti, què collons estàs fent? La teoria aquella de “no li posaré fàcil al públic” sempre m’ha semblat molt egocèntrica, i mal entendre la cultura. La música, per exemple, no ho fa això, confia en el seu receptor, en el seu criteri. El món és prou gran per a que hi hagi gustos per a tot, també per a que un grup de rock nòrdic ompli sales aquí. Cal que des del teatre canviem el nostre missatge, la nostra manera de fer, per arribar a la gent? No hi ha prou gent com per a que els agradi el que fem?

Un cop vam fer un bolo de l’Editto Bulgaro que coincidia amb un partit important de Lliga i ens van alertar que no hi vindria ningú, i vam dir que el faríem igual: no hi ha prou gent per les dues coses? Només que vingui un 0,03% de barcelonins ja omplirem la sala! No volem fer un teatre que arribi a tothom, perquè és impossible, però sí creiem que podem arribar a molta gent. Com a creadors de teatre, no ens podem oblidar ni del receptor ni de la comunitat on fem teatre, per molt interessant que sigui el procés de creació de l’espectacle, no podem oblidar per a qui els fem.

La Júlia Truyol es queixava a un tuit que estava cansada que consideressin La Calòrica, des de la premsa, com una companyia jove, de nova creació. Fa 10 anys que esteu fent espectacles, passeu ja de la trentena d’edat… hem confós el terme joventut amb precarietat?

Jo abans m’enfadava molt amb això, i ara ja no li dono més importància. Ens sembla quasi bé una batalla perduda. La Júlia al tuit també parlava del tap generacional. I com a La Calòrica també som tap generacional, encara que ens considerin joves. Estem ocupant espais com El Cicló del Tantarantana que potser ja no hi hauríem d’haver estat, potser l’haurien d’ocupar gent molt més jove que nosaltres, de vint-i-pocs. El problema és la precarietat, efectivament, la pèssima distribució dels recursos en el sector teatral.

Als 70 i 80, companyies com Dagoll Dagom, els fundadors del Teatre Lliure o La Cubana van arribar a l’èxit mediàtic i econòmic amb… només 30 anys. I això ara és molt més difícil que passi.

Tinc la sensació que costa molt més. No només ens passa a nosaltres. La Virgueria, La Ruta 40, Els Pirates, els Prisamata… moltes companyies que fa molts anys que anem. No és que vulguem fer sales grans, no és això, volem poder fer obres amb el pressupost que requereixen, que valen. Volem cobrar per la nostra feina, cobrir les nostres despeses: no només les nostres, les de l’espectacle. Si un espectacle val 20.000€, no pot ser que no els tinguem i ens n’haguem de gastar 2000€. No vull gastar-me’n 200.000€, vull poder pagar a tothom i ja està.

Però les companyies que esmentàvem, o T de Teatre, o Krampack, van triomfar també per la gran presència que tenien a televisió, amb sèries de creació com Jet Lag, Plats Bruts… Tu, com a dramaturg, has creat Mai neva a ciutat, una sèrie a IB3 que també s’ha emès a TV3, però no té la mateixa repercussió que aleshores.

Aviam, nosaltres com a La Calòrica creiem que el teatre és el nostre espai, però clar que ens agradaria fer grans projectes per la tele! El projecte de Mai neva a ciutat és una meravella, i ha estat com el retorn de la ficció balear gràcies a una nova direcció a IB3, i ha funcionat molt bé. Ara bé, els pressupostos actuals per fer ficció són absolutament ridículs, la sèrie que fem hauria de costat 5 vegades més del que ens ha costat. I no és pas culpa d’IB3, és que les teles ara tenen pressupostos molt baixos. I el dels teatres, també. Els treballadors del sector cultural no cobren el que haurien de cobrar. Qualsevol teatre públic francès té un pressupost 10 vegades superior al TNC. Per això em molesta molt quan es critica al teatre català per haver perdut la seva vocació de servei públic. Com ha de tenir-la, si no tenim diners? Estem fent el que podem! No és gens fàcil. Nosaltres mateixos, com a companyia, a vegades hem de baixar d’intensitat a l’hora de crear perquè necessitem treballar d’altres coses… per viure.

Temàticament aquesta precarietat també és la que us mou a l’hora de crear espectacles, però. És un cercle viciós. I fa que, potser, La Calòrica connecti sobretot amb la generació jove, l’eterna precària.

És un debat que tenim constantment. 10 dies abans de cada estrena pensem l’Israel i jo: això a la gent que no és de la nostra generació, què? Li agradarà? Fins que vam veure gent d’una altra generació a Fairfly, vam estar súper pendents de la seva reacció i els va agradar. Perquè la sensació generacional, més enllà de les particularitats de cada temps, és universal. La generació dels nostres pares entén la nostra situació, poden empatitzar-hi.

Fa molt de temps que es diu allò de “la vostra generació serà la primera a la història que viurà pitjor que la dels vostres pares”. Per mi, la prova irrefutable que el sistema capitalista, que es basa en el creixement permanent, ha fracassat, perquè ha aturat el creixement, perquè ja no pot créixer més.

Tornant a Els Ocells, n’hem parlat a l’espectacle. El capitalisme és malvat i egoista, però també és un sistema cutre. No és tant bona idea. Construir cases als núvols no és una bona idea, s’acabaran caient. I és el que està passant a tot arreu. Pisteter, el protagonista d’Els Ocells, no és un geni malvat, és un cutre. No és una bèstia terrible, és un pijo que es pensa que entén el món, i que la caga. La crisi no l’han provocat les classes populars, l’han provocat una sèrie de gent que ha pres males decisions. Però els protegeix la pasta i el poder, i perquè viuen al límit com si ells i el planeta haguessin de morir demà, i els importa una merda destrossar-ho tot. Què l’importa a Donald Trump destrossar l’economia americana, mentre la seva segueixi creixent? Si quan Estats Units i el món descobreixin les nefastes conseqüències de la seva gestió, ell probablement ja s’haurà mort! És el “pa lo que me queda en el convento, me cago dentro” fet sistema econòmic. I això també té moltes repercussions a nivell mediambiental, i és el pròxim gran debat que haurem d’afrontar.

Però són els ingredients que ens permeten fer comèdia, i teatre.

Sí. T’agraeixo que no m’hagis preguntat: “quina solució ens plantegeu per a resoldre el conflicte que vivim al món?”, m’ho pregunten tots els periodistes. Amb els nostres espectacles no pretenem donar respostes, ni tan sols plantegem cap pregunta. Amb Els Ocells simplement mostrem, amb la seva màxima cruesa, els mecanismes que fa servir el poder per a controlar-nos.

Teatre documental.

Sí, molt bàsic, amb uns personatges vestits d’ocells, per què vegis lo cutre del populisme lliberal. Quan Pisteter diu allò de “jo no veig gavines ni veig coloms, només veig ocells”, volem que connectis amb quan ho fa un dels nostres polítics, i entenguis el populisme d’una forma molt senzilla. És el que hem vingut a fer amb aquest espectacle.


Uneix-te gratis a Teatre Barcelona
Creant el teu usuari gaudiràs de sortejos i promocions, podràs valorar espectacles i deixar els teus comentaris, accedir al Calendari TB amb tota la programació i rebre el nostre newsletter setmanal amb tota l'activitat teatral de la ciutat de Barcelona.

Información básica sobre protección de datos: Responsable: Escenes i Publics, SL. Finalidad: desarrollar su actividad comercial, cumplir las contrataciones realizadas por los usuarios y remitir comunicaciones comerciales personalizadas en base a un perfilado a los usuarios (en caso que nos autoricen a ello). Legitimación: Consentimiento del interesado. Destinatarios: Escenes i Publics, SL y proveedores legitimados externos. Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos, así como otros derechos como se explica en la información adicional. También se puede instar reclamación ante la agpd.es.

Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari