Joan Pera: “Necessito ser jo mateix a l’escenari'”

Rubén Garcia Espelta

Joan Pera, nascut a Mataró el setembre del 1948, és un dels actors més estimats dels escenaris catalans. Don JoanLa extraña pareja, La jaula de la locas, No et vesteixis per sopar, Matar al presidente, El joc dels idiotes o La doble vida d’en John són només alguns dels èxits que vesteixen la seva llarga trajectòria teatral. Vinculat també al món del cinema, com a actor i doblador de personalitats com Woody Allen o Rowan Atkison, l’any 2105 va rebre la Creu de Sant Jordi per la seva dilatada trajectòria. El seu llegat artístic va més enllà: el seu fill Roger Pera és també habitual del doblatge i als escenaris i en diferents ocasions l’ha compartit amb el seu pare.

Joan Pera

Teatre Barcelona: Com és el Joan Pera com a pare. Com ets fora d’un escenari?

Joan Pera: Sóc igual (riu). Segurament la meva família et diran que a casa sóc una mica pare, però jo em considero una mica igual: exigent, més aviat alegre, gens dramatitzador i procurant buscar solucions als problemes. En canvi, a l’escenari sempre tinc la tendència a fer feliç a la gent que em ve a veure i de vegades ho faig en excés i em renyen…

Qui et renya?

Sobretot els directors que diuen que m’acosto massa a la gent. Però aquesta idea de fer content a la gent i fer-los la vida més agradable l’he tingut sempre. A casa em passa una mica el mateix però amb l’afegit que són 6 fills amb 6 maneres diferents de veure el món… el Roger només és un d’ells. Crec que sóc bastant igual a casa que a l’escenari. De fet si no puc fer de jo, no m’interessa el projecte.

Per tant, a sobre l’escenari només hi ha veritat…

Exacte. Necessito ser jo mateix dalt d’un escenari. De vegades m’he trobat amb textos rebuscats, d’autors que no mencionaré, amb un llenguatge que no s’entén i que res té a veure amb el nostre dia a dia i penso que això allunya als espectadors.

“Jo sóc feliç a dalt de l’escenari, m’hi trobo molt bé i no tinc dificultats”

Com vas descobrir la teva vocació pel teatre?

Crec que sempre he anat fluint cap aquí: amb 4 o 5 anys a l’escola ja em feien sortir i dir coses, sempre estava dalt d’un escenari. La meva mare era una dona culta, literària, li agradava molt el teatre però van ser les dues tietes, grans actrius del meu poble, les qui em van marcar: una d’elles, la tieta Lolita, era una gran actriu però desgraciadament va morir amb només 30 anys; l’altra també era molt bona actriu i era àvia d’un altre gran actor, l’Albert Triola. D’alguna manera suposo que alguna cosa em vindrà de família.

L’escenari s’ha convertit en la teva segona casa.

Jo era i sóc feliç a dalt de l’escenari, m’hi trobo molt bé i no tinc dificultats. De vegades em va vergonya dir-ho, però per mi és tan fàcil que quan veig algú a qui li costa em sap com greu… Ep! No sóc perfecte i tinc defectes com tothom. Però per tal que m’entenguis, recordo que quan era petit em deien ‘digues-ho d’aquella manera com ho dius tu…’, i crec que aquesta naturalitat mai l’he perdut.

Joan Pera i Roger Pera a l’estudi de doblatge

Com van ser els teus inicis professionals?

Vaig tenir la sort de començar a fer teatre al Romea, eren temps complicats, i després, per sort, va venir la televisió i em vaig poder començar a guanyar bé la vida combinant-ho amb el doblatge o el cinema. Sempre m’ha vingut tot molt fluït però és cert que algun cop m’he trobat en algun moment delicat on he pensat a deixar-ho tot, però mai ha arribat a passar i sempre he tirat endavant.

Que queda avui en dia d’aquell Joan Pera dels inicis?

Queda tot. Jo encara sóc aquell noi que va sortir a escena, feliç d’interpretar aquell primer paper. Fa molts anys que treballo sobre els escenaris però mai he perdut la il·lusió. Recordo els versos que em feien dir amb 5 anys, com el de La Reina Isabel, o els que m’ensenyava la mare. He fet moltes coses i si les he fet, és perquè ja sóc gran. Mentre pugui fer el que m’agrada jo aniré fent.

Comentaves que, al llarg de la teva vida, has fet moltes coses però una de les que no vas arribar a fer mai és exercir com a advocat, de fet vas estudiar dret i magisteri. Com seria la teva vida si les coses haguessin anat cap aquí?

(riu) Segurament estaria ‘al judici’…

Ah sí?

Sí! El que passa és que jo crec que els acabaria convencent. Els actors en sabem molt de convèncer. Crec que seria un bon advocat.

Vaig estudiar dret perquè hi havia el TEC (Teatro Español Universitario), allí vaig començar a interpretar textos de Lorca… Aviat, però, vaig veure que allò no era el meu i vaig començar a fer magisteri. La idea era poder acabar-ho aviat i dedicar-me al teatre. Combinava la formació de mestre amb l’Institut del Teatre: m’havia de guanyar la vida i portar diners a casa però a mi, realment, el que em motivava més no era el tema econòmic, era fer el que m’agradava: teatre.

Has escollit els projectes més per interès que no pas pels diners?

Sí, i encara avui em passa. Mai pregunto quan cobraré. He escollit els projectes pel seu interès i també he confiat en què els seu impulsors m’acabarien pagant el que mereix la meva feina (I no sempre ha estat així). Algun cop m’han insistit i m’han fet ofertes per fer projectes que no em venia de gust fer i, algun cop, ho he acabat fent perquè l’altra persona ho necessitava però mai per interès dels diners que cobraré.

Joan Pera en la primera emissió pública de TV3

Abans comentàvem que una part de la teva carrera també va passar per la televisió, va ser una gran plataforma.

Sí, de fet vaig ser un dels primers a sortir a la televisió amb només 15 anys. Érem molt pocs els que sortíem i la gent ens tenia molta simpatia. Vaig fer algunes sèries a La 2 i a TV3 però sempre he preferit el teatre. Crec que sóc més popular per la meva feina al teatre que no pas per la televisió i això avui en dia no passa.

“No suporto que els espectadors s’avorreixin: el teatre ha de ser una festa, dramàtica si cal, però ha d’arribar a la gent”

I, justament, en aquesta etapa va ser on vas conèixer a un dels teus grans mestres: en Capri.

Jo al Capri, abans de conèixer-lo, ja l’admirava molt. Era aquell actor que quan era petit venia a la festa major i sempre anava a veure’l amb els meus pares. Era molt proper al públic i rèiem molt amb ell. M’agradava molt i, de fet, durant un any vaig fer de Capri al teatre. M’agradava molt la seva manera de fer. Sóc molt observador i quan vaig començar a treballar amb ell em vaig esforçar per descobrir que era allò que tenia i que tant agradava a la gent. Vaig descobrir que ell mai explicava cap acudit i que el seu secret era la manera de dir les coses i d’expressar-se. Amb aquesta manera de fer arribava molt a la gent i aquesta proximitat és la que jo sempre he buscat. No suporto que els espectadors s’avorreixin: el teatre ha de ser una festa, dramàtica si vols, però ha d’arribar a la gent. L’actor no ha de fer simplement la funció, l’actor ha de transmetre allò que vol expressar a la persona que seu a la butaca. No n’hi ha prou només amb dir. Aquest ‘traspassar’ és molt important i si el que expresses arriba el públic, aquest connecta i s’activa. Hi ha una frase que m’agrada molt que diu: ‘L’única veritat del món és aquella que està dita amb amor, encara que sigui mentida’.

Joan Pera i Paco Morán

Una altra persona molt important en la teva trajectòria va ser el Paco Morán.

Tenia un gran domini de l’escena. Junts podíem fer el que volguéssim a l’escenari. Ell anava molt a la seva, el públic l’estimava molt i jo també vaig rebre part d’aquest amor. Era un home amb caràcter, també darrere de l’escenari, però el premi era tan gran… era una gran sort poder treballar al seu costat.

En vàreu viure moltes amb el Paco

Hagués hagut d’escriure un llibre (riu). Coneixia molt bé al públic. Un cop una senyora que estava a primera fila ens va dir: ‘Pareu, que em pixo…’ i ell va contestar a la seva manera ‘Que quiere decir con me pixo?’, la gent no podia parar de riure. Ell era un ‘cómico serio’, un senyor andalús, i no suportava que ningú el veiés riure. Sortíem a escena i interpretàvem el nostre paper però cada dia improvisàvem, mai pactàvem res del que diríem… i les funcions s’allargaven…

Que et queda per fer Joan?

Mai se que dir. Jo vull fer la funció que sempre agradi a la gent i com més humà sigui el personatge millor. Crec que tinc un públic molt transversal, d’edat i de manera de pensar, i m’agradaria fer aquella obra mestra que agradi tothom sense ofendre a ningú. És difícil, però s’ha d’intentar. El que no vull deixar mai de fer és deixar d’aprendre.

“El gran humorista és aquell qui té un personatge real al darrere”

Has despertat molts somriures al llarg de la teva trajectòria i, com dius, tu: fer riure és un gran art.

Ho és, però cal buscar-li la història. Una vegada el Flotats va venir a veure’m i em va dir: ‘ets el còmic més poètic que he vist mai’. Posar en el riure aquest punt de poesia o d’humanitat és el verdader art. El gran humorista, i això no ho dic només jo, és aquell qui té un personatge real al darrere. Tu pots fer riure amb un acudit, però si allò que t’expliquen li ha passat algú amb qui pots empatitzar, és quan realment ho fas veritat i és esdevé un art. Aquest és l’art que m’interessa.

I amb tota la que està caient, ens queda humor per riure de les coses?

Necessitem riure, però necessitem molt d’art. El que passa és molt senzill i, de vegades, les persones en compliquem massa la vida. Woody Allen diu que l’humor és tragèdia més temps. Per tant, s’han de veure les coses amb perspectiva i, de vegades, el més senzill és el que millor funciona. Aquí s’ha complicat molt la història i, sovint, intencionadament pels interessos polítics (n’hi ha bons, però també de dolents). I jo, com molt bé diu Charlotte: ‘Sempre estic a favor de la gent, no ho puc evitar’.

Pots veure Joan Pera: 

Escrit per
Rubén Garcia Espelta TWITTER

Periodista i gestor cultural. Responsable de continguts editorials de TeatreBarcelona.com Ha treballat a mitjans com Catalunya Ràdio, El Periódico de Catalunya, La Xarxa, Ràdio 4 o Rac1.

Arxivat a
Articles relacionats

La Virgueria: Teatre d’alt risc

L’actriu i directora de teatre Isis Martín i el dramaturg i director Aleix Fauró escriuen a quatre mans. Entre ells floreix una sinergia orgànica, natural. Construeixen el seu univers a […]

Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari
Enllaç copiat!