Tot el que necessites per anar al teatre

Ivan Labanda: “L’ego està molt bé a dalt l’escenari, però a fora ets un treballador”

9 desembre 2021
e

Ivan Labanda (Barcelona, 1980) és un artista polièdric que ha forjat els seus gairebé 30 anys de trajectòria en ecosistemes tan dispars com la televisió, el cinema, el món del doblatge i el teatre. Actualment el podem veure al Tívoli, al musical Cantando bajo la lluvia, una gran història d’amor contextualitzada en la irrupció del cinema sonor a Hollywood als anys 20. Un espectacle que manté l’esperit de la pel·lícula original del 1952 i on no falten les coreografies de mítiques cançons com Good morning i Singin’ in the rain. L’actor es torna a posar sota la direcció d’Àngel Llàcer (La jaula de las locas, El petit príncep) per afrontar un gran repte: encarnar Don Lockwood, el paper protagonista que va catapultar a la fama Gene Kelly. 

Ivan Labanda: És una responsabilitat, i no només pel pes de la protagonista, sinó per la gran importància que té la dansa dins l’espectacle amb l’exigència que això suposa. Sabia que l’Àngel l’estava preparant i li vaig preguntar si tenia un paper per a mi, i em va dir que només em veia fent el paper de Don Lockwood, però que s’hi imaginava més un noi més jove i que fos ballarí. Van fer els càstings, no van trobar ningú i m’ho va proposar a mi. Em vaig quedar en xoc. Com la resta de l’equip, vaig fer un càsting amb la Míriam Benedicted per provar-me en l’àmbit coreogràfic i aquí em teniu. 

Aquí, al Teatre Tívoli, on t’hem vist bastantes vegades i on vas debutar amb 12 anys a l’espectacle Nou Memory de l’Àngels Gonyalons cantant Joseph i els meravollosos somnis en technicolor (vídeo posterior). 

En aquell moment no es feien tants musicals com ara. I després d’estar al costat  de l’Àngels, en un dels seus moments més àlgids, i dels altres nens de la coral vaig saber immediatament que em volia dedicar al món de l’espectacle. De vegades em venen imatges de quan jo era petit: recordo que ens amagàvem a les cametes de l’escenari mentre dèiem coses a la Gonyalons [riu]. És un espai molt especial per a mi.  

Durant la teva trajectòria t’hem vist treballant a la televisió i al cinema, però el món dels musicals mai t’abandona. Et sents encasellat?

Sí, però se m’associa al teatre musical perquè ha tingut un pes important en la meva trajectòria. Això no vol dir que no pugui defensar un paper en una obra de text. De fet, n’he fet bastants al costat de directors com Belbel, Albertí i Prat i Coll. En aquest país tenim aquesta mania d’encasellar els artistes, i sembla que no puguem fer altres coses més enllà d’això. Tinc moltes ganes de tornar a fer teatre de text, i tinc la capacitat per fer-ho, ja ho he demostrat molts cops. Però em ve tan de gust com continuar fent bons musicals… Al final no depèn tant d’un mateix, sinó de la indústria, que et donin l’espai on els encaixes més. 

L’ego està molt bé quan puges a l’escenari, però a fora ets un treballador.

Dius que has treballat amb grans directors, com Llàcer, Bozzo, Albertí i Paco Mir, entre molts d’altres. Quina és la lliçó o el consell que t’ha quedat marcat a foc i que avui en dia encara t’apliques?

Jo tinc una frase que és “Què faria l’Anna Lizaran…?”, i fins i tot en tinc una de més actual que és “Què faria la Mireia Portes…?” [riu]; cada una l’associo a coses diferents. Per a mi, l’Anna, amb qui vaig treballar, és, en tota la seva dimensió, un referent total. Recorro sovint a la frase i penso que ella tiraria endavant una funció fins i tot amb una cama trencada. Els consells potser venen més de casa, de la família: tenir els peus a terra i ser honest i humil. Aquests serien els pilars fonamentals no només professionals, sinó en la vida en general. Però és que en aquesta professió hi ha molt d’imbècil… 

Parlant d’aquestes “coses” de la professió, com portes gestionar aquests grans egos que diuen que existeixen?

Hi inclouria també el propi. És un element que forma part de l’aprenentatge d’aquest ofici i que va inevitablement lligat a la vida. Crec que el que has d’aprendre a la vida és a saber gestionar-lo: et pots tornar un imbècil, si et va molt bé, per exemple, però també el pots codificar d’una altra manera i pensar que ets un pencaire i acabar passant-te l’ego pel forro. L’ego està molt bé quan puges a l’escenari, però fora de l’escenari ets un treballador. Jo, almenys, m’ho plantejo bastant així. 

Cada nit 1.000 litres d’aigua inunden l’escenari del Tívoli en una de les escenes més mítiques del musical

Fa uns mesos a les xarxes hi va haver una picabaralla entre dos directors amb els quals tu has treballat. El Bozzo criticava el Llàcer per haver fet els seus últims musicals en castellà, i l’Àngel li retreia alguna cosa d’unes subvencions. Com vas viure la polèmica?

Francament, m’és igual. Ja s’ho faran, si es barallen. Segurament un tenia uns motius per fer aquella piulada i l’altre tenia els seus motius per respondre. Molts posen Mar i cel com a exemple que es pot fer teatre musical en català amb èxit, i és cert, però no ens oblidem que estem parlant d’un fenomen molt concret i que va néixer als 80. Avui el panorama teatral, sociopolític i econòmic és molt diferent. Crec que no ens podem falcar en aquest argument per defensar aquesta idea. Suposo que els productors teatrals tenen els seus arguments per fer grans musicals en castellà que després puguin fer estada a Madrid, suposo que per rendibilitzar la producció, no ho sé… Al cap i a la fi, jo soc un actor i, com algú em va dir un dia, els actors no tenim discurs propi [riu]. Jo executo tan bé com sé i em poso al servei de l’art. 

Sempre t’hem vist treballant en musicals en català o en castellà fets a Barcelona. Malgrat haver fet gires per Madrid, t’has plantejat mai fer el salt i anar a treballar allà?

M’ho he plantejat algun cop, però intento fluir amb la vida. Allà hi ha una industria musical que aquí no existeix, però, de moment, casa meva és Barcelona. 

Què li falta a Barcelona per acabar de despuntar en el terreny dels musicals?

Madrid ha creat aquesta indústria perquè té els espectadors per poder-la cobrir, es nodreix de tot l’immens perímetre que la rodeja. Aquí la tradició també tira cap a una altra banda. S’ha intentat crear una indústria com la de Madrid, però no ha funcionat. També et diré que seria molt infeliç com a artista vivint a força de franquícies i reproduint el que ja han fet els altres. Per això m’agrada el que hem fet amb La jaula de las locas o amb Cantando bajo la lluvia: agafar una obra de teatre i construir-la des de zero. Treballar així et fa sentir realitzat com a professional. 

Ivan Labanda, Diana Roig i Ricky Mata, durant al funció de ‘Cantando bajo la lluvia’

Durant molt de temps has estat a la televisió fent paròdia política al Polònia; malgrat això, no t’agrada la política i no t’has posicionat per cap partit. En canvi, sí que t’hem vist fer gestos molt significatius a favor de certs drets i de la igualtat, o reivindicant que els homes puguin portar faldilla. És difícil poder mantenir aquest equilibri?

Però són coses que no tenen res a veure, és a dir, per què els homes no poden portar faldilla?

Potser certes ideologies no ho veuen bé o no hi estan tan a favor…

Ja, però en qualsevol cas, a mi, sempre que es tracti de defensar drets, sempre m’hi trobaran. La política em fa una mandra tremenda, i més en el món boig en què vivim i que estem construint per exemple amb les xarxes socials… Com a societat no estem prou preparats per gestionar-les, les xarxes: el mal ús i el descontrol fan que també estiguem fabricant la nostra pròpia extinció.

Tornant a la teva trajectòria, més enllà dels musicals hi ha un altre gran moment: Operación Triunfo. Creus que hi ha un abans i un després del teu pas pel programa?

Operación Triunfo és una experiència molt intensa on em vaig posar a prova fent coses que no havia fet mai i em vaig sentir profundament feliç i realitzat. Em va transformar i, més enllà de la popularitat, em va fer créixer en tots els sentits. Jo tenia molts coneixements professionals i vitals que, de cop i volta, vaig haver de reconèixer i ordenar per poder ajudar uns altres.

Com creus que un programa com OT, amb una audiència molt jove, pot ajudar a apropar les arts escèniques a les noves generacions?

Per exemple, generant inquietud artística. El fet que els nanos siguin cantants fa que molts després acabin fent musicals, i això ja és un pas. De fet, molts d’ells acaben cantant cançons de musicals dins del mateix programa. Al final es tracta de fomentar l’art i la inquietud artística entre aquest públic. Les meves classes amb els nanos les enfocava cap aquí. Tot el que sigui enriquir la cultura benvingut sigui!

Fa uns mesos va sorgir una polèmica a Madrid, quan algunes persones van criticar David Bustamante, cantant amb 20 anys de trajectòria, per posar-se a defensar de cop el paper protagonista del musical Ghost. Què en penses, del fet que s’hagi prioritzat aquest artista per ser una cara coneguda?

Dubto que aquesta decisió s’hagi pres de manera artística. Crec que obeeix més a una estratègia de màrqueting i que té poc a veure amb el contingut artístic de l’obra. Si Bustamante o qualsevol altra figura amb molts seguidors a les xarxes socials, independentment de la seva qualitat artística, omple els teatres, després d’aquests últims mesos viscuts, ja es pot considerar un èxit. Això sí, no ens oblidem de trobar l’equilibri real entre l’oferta i la qualitat artística. Hem d’aconseguir que la gent vagi al teatre perquè es fa bé, no perquè una imatge ven com xurros. Entenc que hi hagi productors que decideixin fer aquestes coses, però crec que en aquests casos no és rema a favor de l’art. L’obra al final queda absolutament en un segon pla, perquè el que es prioritza és guanyar diners.

“S’han de formar més artistes, i no clons que cantin tots igual”

Un dia l’Àngels Gonyalons em va dir que, en el món dels musicals, de persones que canten i ballen n’hi ha moltes, però que d’actors que a més interpretin n’hi ha pocs. Estàs d’acord amb ella?

Totalment. És molt curiós que, malgrat la proliferació d’escoles de teatre musical, sobretot durant aquests últims 20 anys, majoritàriament continuem treballant sempre els mateixos. Alguna cosa passa. Si es vol professionalitzar el personal s’ha d’apostar per un ensenyament de qualitat que prepari els alumnes per poder afrontar un càsting aportant alguna cosa nova. No es tracta de fer clons; de gent que canta molt bé, col·loca les notes al seu lloc i afina n’hi ha molta. Crec que el que falta és molta veu artística pròpia, i a les escoles s’hauria d’ensenyar la gent a trobar la seva pròpia personalitat o essència. S’han de formar artistes, i no clons que cantin tots igual. En un càsting precisament el que es busca és gent autèntica, gent que brilli amb els seus recursos. Gent amb ànima.

Per Rubén Garcia / @RuGarciaE

Més informació, imatges i entrades de Cantando bajo la lluvia aquí:


Aquest reportatge s’ha publicat a la Revista Especial Nadal 2021 de TeatreBarcelona, que s’ha pogut editar gràcies a la complicitat de SMEG, Teatre Lliure, MPC Management, Sala Ars, Fundació Òpera Catalunya, Teatre Poliorama, La Brutal, Sala BARTS, Sant Andreu Teatre, L’Autèntica, Dau al Sec, Jove Teatre Regina, Ballet de Barcelona, Sala Versus Glòries, Eix Comercial Poblenou, Anexa, Cirque du Soleil i SOM Produce.
DESCARREGA LA REVISTA AQUÍ.
Uneix-te gratis a Teatre Barcelona
Creant el teu usuari gaudiràs de sortejos i promocions, podràs valorar espectacles i deixar els teus comentaris, accedir al Calendari TB amb tota la programació i rebre el nostre newsletter setmanal amb tota l'activitat teatral de la ciutat de Barcelona.

Información básica sobre protección de datos: Responsable: Escenes i Publics, SL. Finalidad: desarrollar su actividad comercial, cumplir las contrataciones realizadas por los usuarios y remitir comunicaciones comerciales personalizadas en base a un perfilado a los usuarios (en caso que nos autoricen a ello). Legitimación: Consentimiento del interesado. Destinatarios: Escenes i Publics, SL y proveedores legitimados externos. Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos, así como otros derechos como se explica en la información adicional. También se puede instar reclamación ante la agpd.es.

Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari