Grec 2016: El cine i el còmic pugen a l’escenari amb els xilens Teatrocinema

Redacció

Es pot viatjar en l’espai i el temps, igual que ho fan el cinema o la literatura, però amb els actors en viu? Aquesta és la pregunta que fa gairebé deu anys es va plantejar la companyia de teatre xilena Teatrocinema. Avui, quatre espectacles després, Zagal, el seu director, em confessa que encara no tenen totes les respostes, però que el viatge o, més aviat, els viatges, els han ensenyat molt.

TEATRE_BARCELONA-historiadeamor-3

La pregunta neix d’un descobriment inquietant: Zagal i els seus companys es van adonar un bon dia que el teatre tradicional, aquell on la paraula és la principal protagonista, els avorria. Potser no com a espectadors, però sí, i sens dubte, com a creadors.

«L’etimologia de la paraula teatre és «allò que es veu», m’explica Zagal. «Quan vas al teatre, vas a veure. És la vista, i no pas la oïda, ni el tacte, ni el gust, el sentit principal de l’espectador teatral». Així és com amb La Troppa, la seva companyia anterior, comencen a experimentar amb posades en escena més visuals.

Fan servir trucs de teatre tradicional: telons, miniatures, objectes mòbils, etc. Però aviat s’adonen que amb això no n’hi ha prou. Els objectes físics entorpeixen la narració, els canvis són massa llargs i no els permeten explicar les històries de la manera que ells volen fer-ho. Aleshores, «igual com el cinema als seus inicis va mirar el teatre en busca de respostes, nosaltres vam decidir mirar el cinema» i hi van trobar la solució: les projeccions.

Aquesta innovadora idea de fer servir únicament projeccions per crear sobre l’escenari els espais que recorreran els actors és la marca de la casa de Teatrocinema. Per ells, les obres són un viatge a través de l’espai i el temps, i les projeccions, el vehicle que els permet emprendre aquests viatges.

Un gran desplegament tècnic que obliga a una feina precisa i rigorosa de tots els implicats, però que també, i malgrat les aparences, deixa molt d’espai per la improvisació i el joc; una feina on el valor és l’aquí i l’ara, però no només pels actors, com deia Stanislavsky, sinó també per la posada en escena. Zagal compara els seus espectacles amb la partitura d’una orquestra que els músics (en aquest cas actors, tècnic de so, tècnic de llums, tècnic de projeccions i músic en directe) interpreten cada nit per portar el públic a una realitat paral·lela on tot és possible.

TEATRE_BARCELONA-teatrocinema_2

A Historia de amor, els xilens utilitzen les projeccions per crear un entorn de còmic que fuig voluntàriament del realisme per explicar la història d’un psicòpata i la seva víctima. Una davallada als inferns en blanc i negre, un relat «dur i fosc» basat en la novel·la homònima del francès Régis Jauffret. Un viatge noir que permet a Teatrocinema abordar temes de tanta actualitat com la violència contra les dones, el silenci que acostuma a envoltar aquests crims o la impunitat que es dóna a les societats corruptes.

En contrast, La contadora de películas és una explosió de llum i color. Basada també en una novel·la, en aquest cas del xilè Hernán Rivera Letelier, es centra en un episodi recent de la història de Xile. L’acció transcorre a una salitrera, una explotació minera al desert d’Atacama, a la dècada de 1960. Les salitreras van tenir una importància cabdal a l’economia xilena de principis del segle XX, fins que el salnitre va perdre el seu valor i se’n va abandonar l’extracció.

La contadora de películas explica com era la vida en aquestes explotacions enmig del no res i com els seus habitants van ser abandonats a la seva sort un cop van deixar de ser rentables. Un exemple més del rostre inhumà del capitalisme depredador que ho arrasa tot al seu pas sense preocupar-se per les conseqüències. En aquest context, la protagonista és una dona que es refugia en el cinema per escapar de la seva realitat i, en fer-ho, canvia la vida de tots els que l’envolten. Aquí, Teatrocinema s’allunya del còmic i opta per la llum del desert i l’estètica del cinema dels anys 40 i 50 per portar-nos de viatge a les fantasies d’aquesta dona forta i valenta, que sobreviu en un entorn d’allò més hostil, i parlar-nos així de la vida com quelcom inevitablement efímer, com les salitreras.

Aquesta serà la primera vegada que el públic barceloní tindrà l’oportunitat de gaudir de les creacions de Teatrocinema. Una oportunitat única de descobrir una forma nova, diferent i totalment contemporània d’entendre el teatre i el fet escènic.

Text: Gema Moraleda

 

Articles relacionats

Israel Solà: calòric i multifacètic

Com una de les set sensibilitats que formen La Calòrica, el director Israel Solà imprimeix en les seves peces una barreja d’humor i política, entenent aquesta última des de la […]

Teatre polític, el pleonasme

En una extensa entrevista publicada el 2015 a Constelaciones. Revista de Teoria Crítica, Juan Mayorga afirmava que “el teatre és la més política de les arts, i ho és per tres raons: perquè es fa […]

Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari
Enllaç copiat!