No parar. Fer, consumir, agradar i saltar d’un estímul a un altre abans que aparegui el silenci. Aquesta voracitat tan pròpia del nostre temps és el motor de Gola, l’espectacle creat i dirigit per Oriol Pla i Pau Matas Nogué que, després de passar per escenaris com el Teatre Nacional de Catalunya, el Temporada Alta o el Centro Dramático Nacional, torna a la Sala Beckett.
Pla, guanyador d’un Emmy amb la sèrie Yo adicto, protagonitza aquesta peça que parteix de la gola entesa com la necessitat d’engolir en excés tot allò que desitgem i també com allò que el món ens empeny a desitjar. El protagonista és una criatura incapaç d’aturar-se, disposada a ballar, cantar, saltar i oferir-se sense reserves per aconseguir l’aprovació dels altres. “Jo faré coses que no sé fer”, anuncia abans de desplegar un catàleg imprevisible de llenguatges escènics.
La proposta converteix aquesta voracitat en una imatge d’una societat marcada pel consum compulsiu d’emocions, la sobreexposició i la recerca d’una felicitat perpètua. Les xarxes socials apareixen com un dels portals d’aquesta gola contemporània: un aparador d’èxits i vides aparentment perfectes que alimenta la cursa per convertir-nos en algú que encara no som. Pla defineix aquesta voracitat com una “resposta excessiva” davant la incomoditat, l’avorriment o el silenci, en conflicte amb la propaganda d’un sistema que obliga a viure “com si tot fos fantàstic”. El personatge intenta esquivar el dolor omplint-se de plaers i estímuls, però com més fuig del buit, més atrapat queda dins del seu propi laberint.
Gola també interroga la relació entre l’artista i l’espectador. El públic es troba davant d’un cos que promet oferir-ho tot i pregunta què han vingut a veure i fins on estan disposats a exigir. “Fins on pot arribar un cos?”, planteja Pla davant d’un intèrpret que es desviu per agradar fins a convertir aquesta entrega en una dinàmica insana. La peça avança entre el slapstick, el clown, el bufó, el moviment i la performance, amb un cos que cau, ensopega, es deforma i torna a començar. Pla converteix l’escenari en un espai d’excés i resistència, però també en un mirall que retorna al públic les seves pròpies ànsies.
Entre la rialla, el vertigen i la incomoditat, Gola acaba preguntant què queda de nosaltres quan ja ho hem volgut tot i, malgrat això, encara no en tenim prou.
Més informació, imatges i entrades:
