Emma Vilarasau i Sergi Belbel fan el cim

Mercè Rubià

Belbel i Vilarassau ja són gairebé una parella de fet teatral. Després de l’èxit de Barcelona al Teatre Nacional i Els dies feliços al Lliure, ara porten Fedra al Teatre Romea, “el cim” del teatre francès.

TEATRE_BARCELONA-fedra_romea-REVISTA_2

Fedra, segons la mitologia grega, era filla de Minos i Pasífae i dona del rei d’Atenes, Teseu, amb qui va tenir dos fills: Acamant i Demofont. El seu amor, però, era per al fillastre: Hipòlit. Un jove que detestava les dones i que, en refusar els favors de la madrastra, va desencadenar una espiral de ràbia, remordiments i desesperació que va acabar amb la vida de tots dos. Si Eurípides va explicar la història des del punt de vista d’Hipòlit, com va titular la seva obra, Jean Racine, va donar el protagonisme a Fedra. “L’obra parla de desig il·lícit, d’allò prohibit. Un desig que com més es prohibeix més augmenta” explica el director, Sergi Belbel, “però també de la culpa”, afegeix la protagonista, Emma Vilarasau. “Quan la culpa s’apodera de tu no te’n pots desprendre, et destrossa, t’enfonsa a un pou d’on no pots sortir-ne per tu mateix”. Fedra, diu l’actriu, té aquest sentiment de culpa sense ni tan sols haver actuat, perquè el seu desig cap a Teseu mai ha passat del desig a l’acció. Un clàssic de “gran aspecte universal, sense temps ni espai”, que enfronta l’amor i la castedat en una disputa tràgica.

La devoció de Belbel per aquest text de versos alexandrins és absoluta. Amb 22 anys va traduir-lo i dirigir-lo per primer cop a l’Aula de Teatre de la Universitat Autònoma, aleshores amb Laura Conejero al paper d’Enona. “Fedra és un monument teatral a la paraula, al vers. Només té una acotació: ‘Fedra s’asseu’. L’espai, el vestuari, tot ho crea la pròpia paraula”, diu el director i traductor. “Racine va arribar al cim de la seva escriptura amb Fedra, després ja no va escriure més!”. La iniciativa de portar-la al Romea, però, va ser de Vilarasau, que després de recitar-ne un fragment en francès a Barcelona va quedar-ne captivada per l’obra. “Normalment quan em poso a la pell d’un personatge, quan el preparo, primer van els sentiments, i d’aquí la paraula. A Fedra és a l’inversa, són les paraules les que et porten cap al sentiment”. En un moment com l’actual en què cada cop s’utilitzen menys paraules i “la paraula està desprestigiada”, diu l’actriu, “és un goig fer una obra com aquesta, amb un ús de la llengua d’aquesta riquesa”.

TEATRE_BARCELONA_fedra_romea-REVISTA_1

NO ÉS UNA OBRA (NOMÉS) PER UNA DIVA

“Qui es pensi que pot muntar una Fedra només amb una gran actriu, una diva, i que la resta d’actors siguin una mera comparsa, s’equivoca”, sentenciava Belbel. “Aquesta és una obra coral que necessita de diverses columnes que la sustentin”. Aquestes columnes són Xavier Ripoll en el paper d’Hipòlit, Jordi Banacolocha en el paper de Teràmenes, l’Enona Mercè Sampietro, el semidéu Teseu Lluís Soler, l’Ismene i Panopa Gemma Martínez i Queralt Casasayas, que interpreta Arícia. Els acompanya una escenografia imponent de Max Glaenzel que, partint de les primeres paraules de l’obra, “el sol m’enlluerna”, transporta els espectadors a un terreny àrid, com si fos gairebé un desert on s’hi troben tots els elements: terra, aigua, foc i si finalment la tècnica ho permet, aire. El gran protagonista és el Sol, avi de Fedra i present en totes les escenes.

ELS TEXANS, AL TERCER MUNTATGE

“Si parlen en vers, per què van en texans?” respòn Belbel quan li pregunten si ha treballat alguna manera de fer l’obra més propera al públic contemporani. “Ens perdem en la modernitat i oblidem l’essència”, assegura convençut que per poder fer una versió més moderna dels clàssics, caldria haver-los vist abans i que estiguessin presents sempre a la cartellera i això, a diferència d’altres països, aquí no passa.

Text: Mercè Rubià / Fotografies: David Ruano / Vídeo: Albert Ibáñez

Escrit per
Mercè Rubià TWITTER

Periodista. Teatrera. Enamorant-me de la dansa i el circ. Advertència: Si la majoria de recomanacions tenen molts aplaudiments no és per falta de criteri (que potser també), sinó perquè prefereixo parlar de les obres que m’han agradat. Molt lluny de voler fer (o ser) crítica.

Articles relacionats

Els dilluns també hi ha teatre

“Els dilluns no existeixen per al teatre”… s’ha dit tradicionalment del dia que el sector teatral s’ha agafat per descansar. Avui en dia, però, aquesta afirmació va perdent el sentit […]

Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari
Enllaç copiat!