Ramon Madaula, més enllà de ser un actor consagrat, ha dedicat la darrera dècada a construir-se una sòlida carrera com a dramaturg. Té habilitat per a les comèdies dramàtiques, amb la família i el poder com a principals nuclis temàtics —L’electe, Adossats, Perduts, Els Brugarol—, i ha fabulat també sobre episodis històrics en obres com Buffalo Bill a Barcelona, Conqueridors o Els Buonaparte. Fa poc ens ha emocionat amb Loop, que torna aquesta temporada l’Espai Texas, i que explora el conflicte intergeneracional a través de les pors, retrets i expectatives creuades d’un pare i una filla.
Ara presenta Els bons, una comèdia que parteix de la tradició d’Els Pastorets, planter d’actors i vocacions, per reflexionar amb humor i ironia sobre la naturalesa humana. Tot i no constituir un homenatge explícit al teatre amateur, l’obra —dirigida per Paco Mir— reflecteix la potència i excepcionalitat d’aquest fenomen, que tant Madaula com el seu company de repartiment, el també sabadellenc Jordi Boixaderas, van viure com a espectadors i que —per dir-ho amb un títol de Rodolf Sirera— els va inocular el verí del teatre.
Una comèdia on la bondat es posa a prova
L’acció se situa al Cercle Artístic d’un poble, on dos amics de tota la vida —ara força distanciats, per motius que l’espectador anirà descobrint— interpreten, any rere any, dos personatges antagònics. Enguany, però, el Narcís (Madaula), que sempre fa de Satanàs, no podrà actuar als Pastorets: acaba de perdre un recurs judicial i ha d’entrar a la presó. Així, l’Esteve (Boixaderas), acostumat a interpretar l’Arcàngel Miquel, haurà de posar-se a la pell del dimoni. Sense pretendre ser una faula moral, Els bons planteja fins a quin punt una persona (auto)conceptuada com a bona pot perdre els estreps i “fer disbarats” quan se sent acorralada. “No hi ha bons ni dolents”, afirma Madaula. Tots tenim el nostre infern, tots podem sembrar tenebra.
Ambientar el conflicte en un escenari teatral permet “canalitzar els odis i rancors” a través de la representació. Ara bé, la màscara —tant la de la maldat com la de la bonhomia— pot acabar devorant qui la porta. La tensió creixent delata un joc d’estratègia ple de motivacions ocultes i que treu el pitjor de cadascú.
El dramaturg, que se sent molt còmode en el terreny de la comèdia dramàtica i no renega de l’entreteniment, es caracteritza per fer un ús intel·ligent i intensiu de la ironia, que permet “fer riure i pessigar alhora”, així com assenyalar comportaments molt reconeixibles. Aquí ha volgut retratar dos homes “una mica desfasats” i amb “tics carques”, que a poc a poc van mostrant els seus dimonis i misèries morals més recòndites. Amb el seu estil habitual —enginyós, àgil, incisiu—, Ramon Madaula ens posa al davant un mirall no necessàriament complaent.
Més informació, imatges i entrades:
