DOCUMENTAL ESCÈNIC

El Rei de Groc

Isabel Coixet firma 'El sostre groc', el documental sobre el primer Me Too català

Xavier Quero

‘El sostre groc’ és allà on perdre la mirada quan la resta de món és massa dolent i nociu per a voler abaixar la vista i veure què és el que passa al nostre pla terrenal, però també és El sostre groc la nova referència cinematogràfica de caràcter documental que arriba avui a les nostres pantalles.

El documental gira al voltant de la figura del docent teatral Antonio Gòmez, que durant una vintena d’anys va impartir classes de teatre a l’Aula de teatre de Lleida, així com els testimonis d’algunes de les seves alumnes al llarg dels anys i del seu testimoni de com van ser manipulades i abusades durant la seva primera i segona adolescència per part d’en Gòmez i algun dels seus col·laboradors. La majoria d’elles ara en la trentena o, fins i tot, enfilant ja els quaranta, ens narren les seves experiències personals amb ell durant les seves classes, gires i relacions fora de l’Aula.

Un documental sobre els abuses a l’Aula del Teatre de Lleida

La peça, signada per Isabel Coixet, és una reposada exposició dels fets que suggereix i suggestiona des de la incredulitat fins a les nàusees a aquells que el veuen, perquè sembla impossible que els fets allà exposat siguin verídics i que hagin estat sistemàticament silenciats per part d’institucions, autoritats i per elles mateixes per no posar en risc el nom de l’Aula fins que la bombolla i pressió pel malestar generat per veure que continuava exercint amb impunitat, ha estat massa gran per a no esclatar.

El procediment d’en Gòmez sempre comptà amb certa complicitat per part de la institució, de la qual ell mateix va acabar-ne ser president, i amb la de certs companys i docents de l’Aula com era el cas de Rubèn Escartín, ara renascut com a xamà i facilitador de tota mena de teràpies alternatives i superxeries. D’altres companys, van aplicar la màxima budista dels tres micos savis, que no veuen, no senten i no diuen (el mal).

Aquesta omissió, tant del fet delictiu com del socors en si mateix, és la que va permetre que Antonio Gòmez actués amb total impunitat al llarg dels anys. Gairebé dues dècades en les quals els abusos i humiliacions es van repetir de forma reiterada dins de l’Aula de Teatre de Lleida per part del seu professor estrella i després director. En el que, a través d’un comportament sectari d’alumnat escollit o no (en funció de la seva bellesa i disposició a deixar-se seduir), feia tota mena de jocs i exercicis presumptament teatrals en el que sempre hi havia un missatge i càrrega sexual i en el que ell, com a docent, sempre intervenia. Barrejant-se amb el seu alumnat menor d’edat en aquests exercicis fent tota mena de tocaments o adduint-los al fantasma de l’edifici, en Zacarías

Les més iniciades en el seu culte, però, acabaven visitant a l’Antonio a casa seva o compartint habitació amb l’Antonio Gòmez en la companyia jove que ell mateix va fundar per a potenciar les intèrprets emergents locals, La Inestable 21. Companyia amb la qual va recórrer diferents ciutats de la geografia nacional i fins i tot a l’estranger durant anys. Amb un Gòmez com a líder espiritual, que alternava el seu paper de director i amant de les seves membres. Sempre sabent què dir i quan aturar-ho perquè el seu procediment i modus vivendi mai s’esgotés. 

Només gràcies a l’entitat Dones a escena, conformada per les primeres víctimes que es van dedicar a denunciar la situació, s’està tornant a posar en marxa la demanda criminal envers Antonio Gómez per a saldar amb anys d’impunitat dins i fora de les nostres fronteres. Doncs, ara com ara, totes les activitats delictives que van ser denunciades per part de les alumnes protagonistes del documental han prescrit, i Antonio Gòmez es troba desaparegut. Però es confia en el fet que noves denúncies puguin reobrir el cas i poder reparar el mal comès durant tots aquests anys i que, malauradament es repeteix en molts centres i àmbits de la docència i creació teatral, com el món audiovisual, l’esport i el món empresarial. Qualsevol àmbit en el qual les diferencies i situacions de poder estan exageradament delimitades i on uns poden atrevir-se a desdibuixar els límits dels altres en benefici propi.

El sostre groc, plantejat i sobreviscut com una infinita catarsi de repugnància, és el que resignadament mirava una de les afectades, en aquell moment menor d’edat, mentre Gòmez repetia una vegada més el seu sistemàtic i sistematitzat procediment per a poder abusar amb total impunitat de les seves alumnes, perdent-se en aquell cítric color. Com també podria ser aquell Empaperat groc on la Charlotte Perkins Gilman veia la silueta d’una dona que habitava dins d’aquest empaperat i que lluitava contra els damasquinats per a no ser escanyada, o com El Rei de groc de Robert W. Chambers, la complicada peça metaliterària que conté una obra de teatre que fa embogir a tots aquells que s’atreveixen a llegir-la i representar-la. Una peça que conté el fúnebre cant de Cassilda: “Cant de la meva ànima, ha mort la meva veu. / Mor, sense ser cantada, com llàgrimes mai vessades / que s’eixuguen i moren a la / Perduda Carcosa”.

Gòmez és com l’innominable Rei de Groc de la representació, al qual no li cal treure’s la seva màscara, perquè fins al moment sempre ha mostrat el seu rostre veritable. Un rostre que ha sabut delmar cossos i consciències, anul·lant voluntats i ataconant-se d’ànimes joves, assedegades de noves experiències, que van fer el possible per viure totes les experiències que en Gòmez habilment suggeria en el seu propi benefici i que les feia incapaces de saber si les ombres que es projectaven en enfront de la làmpada de querosè eren fictícies o del tot veritables.

Ara, pel que sembla, aquest Rei de Groc ha retornat a la seva Carcosa sense poder reparar la seva reputació. Encara actuant com una entitat més enllà del bé i del mal, no simplement sent i existint per a tots els que té al seu voltant a Carcosa. Aquesta Carcosa que es troba molt més enllà d’un físic o mental, la qual fa impossible trobar-la als mapes. Només es troba en l’inconscient de les ànimes que es queden allà, amb els ulls clavats al sostre, deixant-se engolir i perdent-se dins del cremós color.

Escrit per
Xavier Quero

Autor i director de teatre. També traductor de textos literaris i de jocs. Dj vingut a menys i músic frustrat.

www.g3teatre.com

Articles relacionats
Descarrega’t la nova Revista TeatreBarcelona Hivern 2023

Descarrega’t la nova Revista TeatreBarcelona Hivern 2023

Aquest Hivern, TeatreBarcelona tornem a editar la revista en paper. Una mirada independent i tranquila a la cartellera hivernal de Barcelona, pensada únicament per a nosaltres: el públic. Hi trobaràs reportatges, […]

Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari
Enllaç copiat!