Tot el que necessites per anar al teatre

El perfil de Vicky Luengo: memòria, Clicks i Spotify

17 febrer 2016
r

Ens trobem per fer un cafè amb Vicky Luengo a un lloc gairebé tan emblemàtic com la mateixa Sala Beckett, el Bar Rosmay, lloc de trobada d’actrius i actors, directores, tècnics i els espectadores que fan temps abans de la funció.

TEATRE_BARCELONA-vicky_luengo-caram-REVISTA_1

Actualment interpreta la Sophie a hISTÒRIA, el darrer espectacle de Sixto Paz. Un text de Jan Vilanova amb direcció de Pau Roca que serà, a més, el darrer muntatge que es podrà veure a la Beckett abans no s’instal·li definitivament al Poblenou. Són poc més de les quatre de la tarda de dissabte i la funció comença a dos quarts de set. Tenim una hora llarga abans no hagi de marxar cap al camerino, ja que, m’explica, li agrada arribar ben d’hora per concentrar-se. Els darrers vint minuts abans de sortir a escena es posa els auriculars i escolta música. Té llistes de Spotify per a cadascun dels darrers papers que ha interpretat; llistes amb una sèrie de cançons triades que la transporten i l’ajuden a trobar-se amb el personatge. La música li encanta i explica, orgullosa, que des de ben petita fa dansa, una de les seves grans aficions. De menuda ja feia classes de flamenc, cosa que la va ajudar a aconseguir el paper principal de Carmen, dirigida per Jacques Malaterre l’any 2010. Aquesta etapa va ser una de les més emocionants i especials de la seva carrera. Va haver d’estudiar francès en menys de dos mesos: cinc hores al dia, més les quatre de flamenc. Pel que explica, n’hi hauria per fer una pel·lícula sencera, una comèdia tipus Bridget Jones o The Holiday.

Li faig una confessió: no l’he vist mai actuar. I matiso que només una mica, a La Riera. Abans de la nostra trobada vaig escodrinyar Youtube, vaig googlejar i llegir què havia fet. Em poso vermell i ella es posa a riure. I després em diu: “hISTÒRIA és un bon començament”, i entenc que està molt orgullosa d’aquest treball. S’ha sentit molt a gust i molt ben tractada pels Sixto. Tot són elogis. I destaca que en Pau i en Jan fan molt bon tàndem, i que li han donat tota la confiança per fer propostes i per preguntar-ho tot. “No sempre tens la possibilitat de fer preguntes a l’autor sobre el seu text. És una experiència i un luxe.”

Quan li pregunto perquè és actriu em sorprèn amb una resposta tan senzilla com contundent: “Perquè amb sis anys em vaig adonar que era molt feliç fent teatre”. La seva mare li va preguntar quina activitat extraescolar volia fer i ella va triar el teatre. Dels 6 als 10 anys va anar a una escola d’interpretació de teatre musical. Es passava la setmana desitjant que fos dissabte al matí. Quatre hores setmanals que ho eren tot, diu. Un dia, la professora de flamenc va aconsellar a la seva mare que la portés a una escola de teatre professional. Ja apuntava maneres, a part de moltes ganes. El cas de la Vicky no és, però, el típic en què ja es respirava teatre a casa, perquè ningú de la seva família tenia cap relació amb aquest món, i tampoc el tòpic de l’artista que de ben petita feia shows per la família disfressant-se amb allò que trobava per casa.

LA MEMÒRIA COM A SUPER PODER

Durant la conversa em queda clar que és una actriu de pedra picada, de treball constant i d’esforç. Sovint parla d’ofici i em recorda que aquesta feina no són només les dues hores de funció que alguna gent es pensa. A escena veiem un resultat, el de moltes hores d’assaig, més hores encara de formació, preparació, càstings, estudi i d’angoixant espera. Li demano que em descrigui una mica el procés de treball i gairebé em fa una master class. Des que rep un text fins que arriben els primers assajos dissecciona i posa cap per avall el text per tal de trobar-li totes les arestes, les textures, i mira d’explorar fins als racons més amagats. Mai no s’estudia el guió, si pot, sinó que el mastega fins que el comprèn i se’l fa seu. I aleshores em confessa una cosa: “Tinc una memòria increïble”. Jo em penso que és una manera de parlar, una exageració, però ho diu convençuda i ho repeteix diverses vegades. I quan començo a pensar en superheroïnes i super poders em diu: “És un múscul que s’entrena. Fent La Riera he entrenat molt la memòria”. Em quedo amb una sensació: aquesta noia aconseguirà tot allò que es proposi.

Durant la nostra xerrada al Rosmay, la Vicky alterna la mirada dura i seriosa d’una actriu bregada en mil batalles escèniques amb la mirada brillant i la rialla sonora i alegre d’una noia il·lusionada que comença a fer les seves primeres passes professionals. Fa alguns anys que sento parlar de la Vicky, i repassant la seva carrera tinc la sensació d’estar parlant amb una actriu veterana de només 25 anys. Des de Plastilina, de Marta Buchaca i Marta Angelat l’any 2009, ha fet de tot: teatre, cine, tele… Ha anat de Barcelona a Madrid passant per París i ha treballat amb directors com Jordi Casanovas, Josep Maria Flotats, Dani de la Orden o Joaquim Oristrell i sèries com La Pecera de Eva, Homicidios, El don de Alba, La Riera o Camping Paradís, per a la televisió francesa. Amb el seu paper a Born va guanyar el premi a Millor actriu principal del New York City International Film Festival.

L’ÀNIMA DE LA FESTA QUE PERSONALITZA CLICKS

En una de les seves primeres estades professionals a Madrid va compartir pis amb dues actrius catalanes, Georgina Latre i Diana Gómez. Des d’aleshores també són dues de les seves grans amigues. Alguns dies després de la trobada amb la Vicky, la Georgina me n’explica algunes coses: “És una treballadora incansable, vital i enèrgica. I té un àngel.” Un àngel? Em torna al cap allò de la memòria increïble.

La Georgina m’explica també algunes coses curioses: la Vicky no se separa mai de dues pilotetes d’aquestes que un llença als gossos perquè juguin, però que ella utilitza per escalfar i no li agrada gaire passar per maquillatge i perruqueria. “Moltes vegades arriba dient que t’ha d’explicar una cosa molt forta i resulta ser una mera anècdota sense gaire transcendència. Però ho explica amb tanta traça i tanta passió que fa que sembli la cosa més interessant del planeta. És l’ànima de la festa”.

Enric Cambray, amb qui va coincidir a El joc de l’amor i de l’atzar dirigit per Josep Maria Flotats i ara en les cinc funcions d’hISTÒRIA en què substitueix Pau Roca, me n’explica una altra: “Saps que no li agrada saber qui la vindrà a veure al teatre?”. Quan li pregunto a ella em diu que, si pot, evita saber si vindrà algun amic, directora o actriu… No vol trobar-se dalt l’escenari preguntant-se si li estarà agradant o no, o buscant-lo entre el públic. I aleshores, en un moment de silenci li dic: “Escolta, Vicky, i això dels Clicks?” I es fa un tip de riure, fins i tot em fa la sensació que es posa una mica vermella. En els darrers muntatges teatrals en què ha treballat, en acabar les funcions, la Vicky ha regalat una figura de Playmòbil personalitzada als seus companys, tant del repartiment com a l’equip tècnic i artístic. Ara que ja ha començat a córrer, s’està plantejant deixar-ho estar perquè no es converteixi en una obligació.

‘LES DONES ENS TORNEM INVISIBLES O QUÈ?’

No podem passar per alt el moment i la salut que viu la cultura al nostre país ni l’empresonament dels dos titellaires de la companyia Títeres desde abajo. “És un atac brutal a la llibertat d’expressió. No pots tancar la gent per una ficció. Això és més propi de les dictadures”, diu la Vicky. Pensa que vivim en una societat molt individualista i que costa molt que la gent es mobilitzi per reivindicar alguna cosa. En aquest cas dels titellaires es van convocar a Barcelona algunes concentracions, però no van traspassar l’àmbit del món de l’espectacle.

Però posats a reivindicar, també recorda la situació de les dones al món del teatre un cop passada la trentena. “Ens tornem invisibles o què?” M’explica amb tot de dades la desigualtat entre homes i dones en el sector audiovisual i de les arts escèniques. “Quants textos de dones es poden veure? Quantes dones dirigeixen espectacles de teatres públics?” D’aquesta temporada 2015-2016, per exemple, dels 29 espectacles programats al Teatre Lliure tan sols tres són d’autores i dos són dirigits per dones. I als altres teatres les xifres són similars.

No ens queda gaire estona. En ‘Flaco’, el tècnic de la Beckett, que acabava de dinar al bar, ens saluda abans de marxar. Tinc curiositat per saber què faria la Vicky si no fos actriu, a què dedicaria totes aquestes hores i tota aquesta energia. “Ui! Moltes coses. La vida està plena de coses meravelloses que m’agradaria fer.” I explica que li encantaria ballar més, llegir, ser professora de ioga… També li encanta fer fotografies. I no descarta gens posar-se a escriure un dia o altre. Noto que pot passar del to de veu més agut, quan parla apassionadament, a un greu quan es posa seriosa. Té una veu peculiar. I em diu que la gent la reconeix més per la veu que per la cara. A La Riera va amb ulleres, i això vulguis o no, despista. A més, diu, ha tingut la sort de fer papers molt diferents, la qual cosa li ha donat l’oportunitat de treballar molt, de transformar-se, de sorprendre i sorprendre’s.

Abans d’anar cap a la Beckett, em parla de la Sophie, el seu personatge, i me’l posa com a exemple de treball físic i de transformació. I en dono fe. Només començar l’obra, ja sembla malgirbada, estranya, i la seva cara s’omple tan bon punt s’encenen els focus en una pantalla plena de ganyotes, expressions, tics. A vegades quan no parla sembla que no faci res, però no para quieta: es mossega els llavis, es llepa les dents, es toca el nas, es grata el cap… I quan per fi, quan no fa res, quan “està” del verb “estar”, aquest verb tan senyorial però que tan poc agrada a dramaturgues, actors i directores, la Vicky “fa”, li passen coses i se li entreveuen, i sembla transparent com l’aigua.

Text: Marc Torrecillas

TEATRE_BARCELONA-caram

 

CARAM – Dibuixant i teatrer, company de pis d’en Marc Torrecillas, autor i director de teatre. Podeu trobar-lo al Facebook i al seu bloc.

Uneix-te gratis a Teatre Barcelona
Creant el teu usuari gaudiràs de sortejos i promocions, podràs valorar espectacles i deixar els teus comentaris, accedir al Calendari TB amb tota la programació i rebre el nostre newsletter setmanal amb tota l'activitat teatral de la ciutat de Barcelona.

Información básica sobre protección de datos: Responsable: Escenes i Publics, SL. Finalidad: desarrollar su actividad comercial, cumplir las contrataciones realizadas por los usuarios y remitir comunicaciones comerciales personalizadas en base a un perfilado a los usuarios (en caso que nos autoricen a ello). Legitimación: Consentimiento del interesado. Destinatarios: Escenes i Publics, SL y proveedores legitimados externos. Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos, así como otros derechos como se explica en la información adicional. También se puede instar reclamación ante la agpd.es.

Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari