El Grec més polític i social

Mercè Rubià

Crisi financera, especulació urbanística, totalitarisme, transició, l’horror de la guerra, el Capital de Karl Marx i la revolucionària Frida Khalo. El Grec encara aquestes dues últimes setmanes amb una aposta per espectacles amb un fort component polític i social.

TEATRE_BARCELONA-Bartolome_encadenado_0

Lluís Soler s’encadena contra l’FMI

Grècia, abril de 2012. La crisi financera escanya el país. Un jubilat, Dimitris Christoulas decideix suïcidar-se d’un tret al cap davant el Parlament grec. Sanchis Sinisterra s’inspira en aquesta història per escriure Bartolomé encadenado, una tragicomèdia que Lluís Soler protagonitzarà lligat a sis metres d’alçada. Catorze joves actors i actrius de l’Institut del Teatre interpretaran els indignats. L’obra explica la història de Bartomeu, un ex-economista de prestigi que va abandonar el Fons Monetari Internacional per principis i va acabar sense diners i sense casa. Per protestar contra l’efecte que tenen les operacions de l’FMI s’encadenarà a un pont i tindrà un “final tràgic”, segons el director del muntatge, Antonio Simón.

Un thriller social en plena especulació urbanística

Fa dos anys es va convertir en un dels grans triomfadors del Grec amb El principi d’Arquímedes, representat arreu del món, i aquest juliol no ha parat de rebre bones crítiques d’Estripar la terra. Josep Maria Miró és un dels dramaturgs catalans més aplaudit i inquiet, amb uns textos completament actuals i punyents. Amb Nerium Park, premi Quim Masó 2013, retrata una generació nascuda a l’ombra de l’especulació urbanística i reflexiona sobre la superficialitat de les relacions humanes. Els protagonistes són en Roger Casasmajor i Alba Pujol, que interpreten en Gerard i la Marta, dos joves de trenta-tants amb un futur brillant i que s’instal·len a la casa que acaben de comprar en una urbanització als afores. Aviat s’adonaran que és una urbanització fantasma, sense veïns i uns pisos on s’han aturat les obres a mig fer. I no només això, les seves il·lusiones es degradaran al mateix ritme que la nova urbanització.

El Capital més divertit del món

La companyia francesa d’Ores et déjà i el seu jove director, Sylvain Creuzevault, s’atreveixen ni més ni menys que amb l’obra més coneguda de Karl Marx, El Capital. I no només això, sinó que pretenen fer-ne l’espectacle més divertit del món. Amb “passió, desig d’explorar i unes bones dosis d’humor negre” explicaran “les monstruositats inconcebibles d’un gran vampir mundial”. Tot un repte que pretén “mostrar en escena les estructures secretes del món capitalista al voltant de les quals s’organitza la nostra vida, tal com les ensenya El capital, una obra difícil que Marx va deixar inacabada”.

Lluita i supervivència a un Afganistan en guerra

Als onze anys es va haver de fer passar per noi per mantenir la seva família. Tres anys abans un bombardeig li havia provocat greus ferides. Es diu Nadia i en aquell moment vivia a Kabul, la capital afganesa que patia com ningú la guerra civil posterior a la retirada soviètica. Ara, i des del 2006, viu a Barcelona implicada en tota mena d’activitats de cooperació social i divulgació de la situació de les dones al seu país. És, també, la protagonista de l’espectacle que porta el seu nom, Nadia, que parla de la seva vida, però també de les nostres creences, la informació, l’educació i la llibertat. El CCCB acull un espectacle documental que pretén ser “un diàleg entre cultures i projectar una mirada d’esperança cap al futur”, amb dramatúrgia i interpretació de la mateixa Nadia Ghulam, Eugenio Szwarcer i Carles Fernández Giua, el director de l’espectacle.

Recorregut per la Transició amb Mayorga, Sinisterra i Pasolini

La supervivència de les lluernes és una de les dues obres que es mostren al cicle IT Emergents, que pretén donar visibilitat i feina a joves artistes, dramaturgs i autors i que compta, a més del suport del Grec i l’Institut del Teatre, amb la complicitat del Temporada Alta i Fira Tàrrega. Dirigida per Daniela de Vecchi, l’obra està basada a partir de textos de Juan Mayorga i José Sanchis Sinisterra, i inspirada en els últims escrits de Pasolini. “Un relat de supervivències que transcorre entre llums i ombres” que fa un recorregut pel nostre passat més recent, la Transició.

Ideals, alegria i dolor d’una l’artista revolucionària

Seixanta anys després de la mort de la pintora mexicana més reconeguda, Frida Khalo, el Ballet Contemporani de Barcelona interpreta una coreografia d’Amèlia Boluda sobre l’artista. L’obra mostra, a més de la seva vida, el dolor, ideals i alegria vital de l’artista, el moment que vivia el poble mexicà en la primera meitat del segle XX. Frida es va estrenar el 1993 al Festival de las Artes de San José (Costa Rica), i va voltar per teatres d’Amèrica del Sud i Europa. Ara torna revisada per la mateixa coreògrafa i amb la mateixa companyia, pionera en la dansa contemporània a Catalunya. En aquesta nova versió, els músics pugen a escena i comparteixen espai amb uns ballarins que retraten les vivències d’una Frida Kahlo convertida en icona universal.

TEATRE_BARCELONA-grec_festival-frida_0

Escrit per
Mercè Rubià TWITTER

Periodista. Teatrera. Enamorant-me de la dansa i el circ. Advertència: Si la majoria de recomanacions tenen molts aplaudiments no és per falta de criteri (que potser també), sinó perquè prefereixo parlar de les obres que m’han agradat. Molt lluny de voler fer (o ser) crítica.

Articles relacionats
Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari