Com és ben sabut, ens agrada tant tenir-ho tot sota (fals) control que, des de fa un grapat d’anys, donem per fet que el dol es desenvolupa al llarg de cinc fases. Però, si no voleu que us llenci una mirada potser mig burleta, no li digueu res de tot això al Willem, el protagonista d’un ben notable text escrit pel mateix Simon Stephens, que va saber donar forma escènica a la novel·la El curiós incident del gos a mitjanit. I que, recentment, també ha sabut destil·lar totes les essències d’una de les grans obres mestres de Txékhov per transformar-les en Vània, una altra proposta unipersonal que aviat veurem representada a casa nostra per Joel Joan.
El cas és que, quan entreu en contacte amb aquest Willem que li serveix a Eduardo Lloveras per demostrar-nos que la subtilesa —que evoluciona de registre en registre— és un dels instruments interpretatius més valuosos de què disposa un bon actor, és possible que no us hi sentiu gaire còmodes. L’hàbil petit tauró de les finances, acostumat a moure’s per Wall Street com qui es mou per casa seva, ha rebut la notícia de la mort del seu germà petit com qui rep qualsevol altra notícia a la qual cal donar una resposta adient, però de la qual no espera —ni preveu— cap mena de reacció emocional especial.
En qualsevol cas, es tracta de donar temps al temps. Per aquelles ironies que té el destí (o que potencia un dramaturg quan juga amb els vincles que les paraules creen entre elles), en Willem va deixar enrere la seva Amsterdam natal per anar-se’n a viure a la ciutat abans coneguda com a Nova Amsterdam. I ara es veu forçat a abandonar Manhattan i realitzar aquest viatge de retorn, aparentment més molest (l’obligarà a refer la seva ben farcida agenda) que dolorós.
Però el cert és que, tingui les fases que tingui, el dolorós dol acaba arribant sempre d’una manera o altra. I també, gairebé sempre, acaba explicant més coses de nosaltres mateixos que no pas de la persona que ja no hi és físicament. Una persona de la qual, de vegades, en sabíem ben poc mentre era viva —com li passava al Willem amb el seu germà—, però el pes específic de la qual es fa ara evident de forma aclaparadora.
En Willem s’enfrontarà a la presència d’aquesta absència tot escrivint un grapat de cartes a qui ja no pot llegir-les i fent servir com a banda sonora la partitura que Mark Eitzel va compondre per a l’obra, i de la qual Joel Riu n’ofereix una excel·lent interpretació. Ell i el seu piano —que sap transformar els estats d’ànim en melodies— ajudaran en Willem a il·luminar racons personals que havien estat massa temps submergits en unes tenebres molt ben visualitzades per la il·luminació dissenyada per Sergio Gracia. I l’acurada posada en escena que signa Oscar Fabrés acabarà de donar un cop de mà al nostre protagonista a l’hora d’enderrocar barreres emocionals i identificar el so de la cançó que arriba de lluny. I és que, tal com l’autor fa dir al Willem, tots plegats som animals nascuts per cantar. Stephens ens ho recorda amb una obra que defuig el sentimentalisme per apropar-se al moll de l’os del sentiment.
Més informació, imatges i entrades:
