L’Aleix Fauró va tornar de Nova York amb un llibre sota el braç. Havia marxat per investigar sobre teatre: volia saber què funcionava allà. A diferència d’un souvenir, aquest llibre era un regal pensat, amb recorregut i delicadesa, per a l’Isis Martín. Era una aposta, una proposta, i Martín no va dubtar a acceptar-la. El llibre era Dirty Crusty de la Clare Barron. I, a partir del 9 de desembre, es podrà veure l’obra per primera vegada en català, dirigida per Fauró i Martín, a la Sala Atrium.
“Parla de coses difícils, parla d’agressions, de malaltia mental, però és fresca i no hi ha judici”, explica Martín. “És una comèdia dura”, afegeix Fauró. Dirty Crusty explica la història de la Jeanine, que lluita per mantenir una vida digna i ordenada a la ciutat. L’obra explora els límits de les relacions, els espais i les identitats. Una de les coses que més van interessar als directors va ser que Barron va escriure l’obra abans del #MeToo i abans de ser diagnosticada amb un trastorn bipolar. “És important parlar del poder de l’escriptura a l’hora de sanar”, diu Martín. “Trobar l’equilibri entre no jutjar els personatges i no blanquejar la violència és un dels reptes”, afegeix. Per al Pau Escobar, actor que interpreta en Viktor, la millor manera de defugir el prejudici és “ser plenament honestos i viatjar amb la Clare” i, en això, assegura, tots hi van a una.
A escena, res. Només una màscara i tres intèrprets: la Patrícia Bargalló, Escobar i la Sandra Pujol. Les llums de Guillem Gelabert i els moviments a càrrec de la Laia Duran omplen l’espai que resta. I prou. “A l’obra hi ha sexe i violència i no volíem jugar a ser realistes, no és necessari”, aclareix Martín. Un repte majúscul que estan treballant conjuntament amb una coordinadora d’intimitat.
“El procés d’assajos ha estat molt bonic”, diu Fauró, i assegura que, en gran part, és gràcies a la generositat i l’entrega dels intèrprets. “Tot té un sentit: com ens desplacem, com ocupem l’espai, com ens mirem… Abans de dir el text ja hi ha molta informació”, explica Pujol, que dona vida a la protagonista, i destaca la feina que estan fent amb Duran per trobar el moviment de cada personatge.
“La Jeanine és una persona amb una sensibilitat extrema a qui li és difícil habitar una societat tan opressiva”, diu Pujol, i reconeix que la protagonista té molt d’ella. I de tothom. “Qui no ha estat a prop d’una depressió i ha hagut de continuar afrontant la vida?”, es pregunta Fauró. “Vivim en una societat que no accepta cap diferència, sigui amb diagnòstic o sense”, conclou.
“És un bon espectacle perquè hi vinguin famílies amb adolescents”
“És un bon espectacle perquè hi vinguin famílies amb adolescents”, opina Pujol. I totes coincideixen que tothom és, o ha estat, una mica Jeanine, una mica Viktor i una mica Synda. “Ideal per regalar per Nadal”, comenten mentre riuen. Fan broma, però sí que ho és: una estona per mirar-nos sense judici mentre, potser, ens reconeixem en les ferides. El mateix regal que un dia Fauró va fer a Martín just després de tornar de Nova York.
Més informació, imatges i entrades:
