Descolonitzar la mirada

Manuel P. Muñoz

Alerta amb el marc, si més no, pensem-lo. És oportú preguntar-nos, en primer terme, si dedicar un festival europeu blanc i un punt elitista, el Grec, a l’Àfrica i l’afrodescendència no comporta una dosi de tokenisme, és a dir, una petita concessió envers una realitat invisibilitzada, un gest, però que en veritat no altera el marc del desequilibri. El debat és complex, més encara quan es planteja des del privilegi i l’eurocentrisme, també del que escriu. Hi ha bastant biaix en el fet d’intentar emmirallar un continent pobre a través d’artistes que treballen instal·lats a països rics, o són finançats pels seus festivals i centres de producció per crear obres que s’adrecen majoritàriament a les classes privilegiades europees. Deixar d’ignorar l’Àfrica, esclar, però sense caure en les trampes del bonisme que renta les consciències. Els vidres entelats de l’exotisme no serveixen per copsar una realitat inabastable com és l’Àfrica.

Establir un marc autocrític, en definitiva, per encaixar propostes com les de la companyia sud-africana Third World Bunfight, que capitaneja el director blanc Brett Bailey. En la seva primera visita a Catalunya el 2014 ens van oferir una adaptació de l’òpera Macbeth de Verdi ambientada en les guerres sanguinàries del Congo. Un clàssic occidental en la seva màxima expressió de gènere culte, però interpretat per artistes negres en un context d’horror postcolonial. Ara, des del Festival d’Avignon, ens arriba Samsó, amb un marc similar: un mite bíblic conegut transportat a un paisatge contemporani de violència. Els referents simbòlics africans omplen de nous sentits la narració original entre la distopia i el mirall. La banda sonora de Shane Cooper –interpretada en directe per músics i cantants– fa d’aquesta proposta una obra total, una sacsejada d’estímuls provinents d’una realitat que per desgràcia percebem com a llunyana.

També en clau multidisciplinària, la proposta Dear Winnie, cuinada al KVS (Reial Teatre Flamenc) de Brussel·les, un dels centres pioners pel que fa a la reivindicació del mestissatge, un discurs amb prou feines esbossat a les nostres institucions escèniques. Un dels seus col·laboradors, Junior Mthombeni, ens planteja un homenatge a Winnie Mandela. La font d’inspiració és una carta que el pare del director –l’activista contra l’apartheid Maurice Mthombeni– va enviar a Mandela, escrit interceptat i publicat per comprometre la lluita antiracista sud-africana. L’escriptor Fikry El Azzouzi i el músic Cesar Janssens completen el trio creatiu d’un espectacle que protagonitzen nou actrius, cantants i ballarines d’edats dispars i d’ascendència africana diversa. Més que una aproximació històrica, parlem d’un mosaic d’escenes que reivindiquen amb matisos la figura de Mandela i la importància de la lluita contra la discriminació racial i de gènere.

Un tast de l’Àfrica cuinat a Europa que podem agafar com a exemple positiu de canvi d’eixos o com una excursió aïllada al safari de l’exotisme. Que cadascú decideixi.

Més informació i venda d’entrades a:

Articles relacionats

Romeo Castellucci i el perill del teatre

Fa més de quatre dècades que Romeo Castellucci i Societas Raffaello Sanzio col·loquen l’espectador davant la possibilitat del perill del teatre. Com Artaud, creu que l’escenari no és el lloc […]

‘Després de ToT’: El món s’acaba

Tot passa al futur, en un llac envoltat de naturalesa exòtica i des del qual es pot veure el present. Una companyia de circ observa com un món en decadència […]

Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari