A la Barceloneta s’hi fan molt bones paelles, però al Poble Sec també. Els diumenges al migdia a La Vilella hi fan teatre i paella vegetariana amb tocs de comèdia àcida.
D’una persona de 30-35 anys s’espera que tingui una parella estable, una feina, fills. I que ara, amb la crisi, doni gràcies si té feina -encara que estigui explotada- i que si no en té, se la inventi. Però això d’emprendre, tot i que es digui i repeteixi cada dia que és la sortida a la crisi, ni és tan fàcil ni ho posen tan fàcil. O així és com ho veuen Marta Vila i Francesc Gil, la parella protagonista de Paella a l’atur. Un actor sense feina i una professora de secundària que en té massa i que, a la vida real i dalt de l’escenari, intenten tirar endavant muntant un petit negoci de paelles a domicili malgrat topar amb totes les traves administratives i econòmiques hagudes i per haver.
Vida real, condensada i salpebrada, un documental guionat i una obra de teatre on mostrar-lo. Aquesta és la recepta de l’espectacle que dirigeix Laia Alsina a La Vilella. Vida real perquè els dos protagonistes, en Francesc i la Marta, s’interpreten a ells mateixos “apallassats i condensats”. Un documental, perquè abans de portar l’obra a l’escenari es va rodar un documental de la situació d’aquesta parella. I una obra, perquè és a l’escenari on es projecta el documental i es retrata a través de la comèdia àcida una història de crisi no només econòmica, sinó també de parella, i de polítiques de país on, tot i que el llenguatge absurd que s’usa sovint no és real, sí que ho és allò que es diu.
“Des del primer moment ens vam plantejar que fos un 50% audiovisual i un 50% teatre”, diu Alsina. La realitzadora, Mireia Giró, explica que buscava en tot moment la naturalitat i la pèrdua de consciència per part dels personatges que se’ls està gravant perquè no semblés impostat”. En canvi, les imatges, en un llenguatge similar a la sèrie The Office, sí que busquen la ironia amb zooms i mirades a càmera. “El repte és enllaçar-ho tot”, reconeix la directora. “Primer vam fer la gravació i després la dramatúrgia a través d’improvisacions guiades amb l’afegit que s’han d’interpretar a ells mateixos sense compartir els objectius de l’obra on ell, per exemple, s’oblida que vol ser actor i s’acaba conformant”. Així, amb situacions que han viscut els diferents membres de l’equip s’acaba parlant d’atur, docència o la relació amb l’administració i els bancs.
