Potser el somni més gran de tot artista és crear una obra que permeti reconciliar les arts sense jerarquies. I potser aquesta empresa no és possible sense tenir en compte totes les obres i productes culturals anteriors, tot allò que ha ajudat a configurar l’artista en tant que artista. Oriol Broggi, director de la companyia La Perla 29, sembla que parteix d’aquestes dues premisses per a la creació de 28 i mig, una obra de teatre que és alhora una peça audiovisual i cinematogràfica, un concert, una explosió de colors i formes, fragments de novel·la recitats en veu alta i un llarg número de circ. Perquè no podria ser d’una altra forma si l’objectiu principal de 28 i mig era, ja no sols homenatjar Federico Fellini, sinó també utilitzar la seva pel·lícula Otto e mezzo (1963) per fer-ne una versió pròpia, amb la singularitat i l’empremta distintives de les creacions de La Perla 29.
Així doncs, l’espectacle de Broggi busca recórrer l’entramat artístic que el lliga amb el director italià i ho fa amb tots els mitjans i des de totes les disciplines: en primer lloc, manlleva la trama narrativa d’Otto e mezzo, la falta d’inspiració del protagonista —que es diu Federico de nom de pila, talment com Fellini, tot suggerint, de fet, que la nova peça és una mena de recreació del film italià. Segonament, inscriu la seva peça en una estètica i un imaginari del tot fellinià, recreant-ne els arquetípics personatges circenses i les dèries que els mouen. En tercer lloc, es regeix per la passió més visceral i íntima vers l’art, fet que provoca la creació d’una obra fragmentada, canviant i polifònica més que no pas un drama lineal i homogeni, talment com succeeix a la vida mateixa. Finalment, 28 i mig reprèn la pregunta que motivava Fellini en la concepció de la seva pel·lícula i la posa al bell mig de l’escenari perquè ens en puguem recordar: quina és la relació entre la felicitat i la creació artística?
Vist així, a Broggi no li quedava altra opció que buscar els propis referents, més enllà del nom de Fellini, que l’han obligat a continuar creient en el vincle indissociable entre l’art i la vida quan passava per crisis personals i creatives que no li permetien dur a terme noves produccions teatrals. I per això mateix amb 28 i mig retorna a Dante, Shakespeare, Pirandello, Salvat–Papasseit, Txékhov, Estellés i Mouawad, entre tants d’altres, i invoca fragments dels seus textos més emblemàtics per fer-los renéixer momentàniament. I així, convèncer-se de nou, a si mateix —i, de passada, també al públic— que cal celebrar les paraules, les imatges i les cançons que ens recorden que l’art és sempre una mentida, però que és precisament gràcies a ell que trobem sentit als nostres dies, a les nostres històries personals i col·lectives i a tot el que ha de venir i vindrà.
Més informació, imatges i entrades a:
