Davel Puente és un artista especialitzat en circ, malabars, màgia i també teatre, en general. Els seus espectacles han estat presentats en països com Japó, Xina, Líban, el Marroc, Puerto Rico, Argentina, Alemanya, Itàlia, França, Espanya i Portugal, entre d’altres. Després del seu espectacle Circo de Autor i formar part de la històrica companyia francesa Cirque Bidon, presenta el seu nou muntatge Le fumiste, un homenatge a la memòria en el qual recorda vivències de la infància i altres moments de la seva vida. Com es pot atrapar un record? Aquesta i altres preguntes es qüestiona el seu autor i protagonista en aquest espectacle en el qual els personatges es construeixen en escena a partir d’elements senzills: objectes comuns com, per exemple, pots i gots, titelles, màgia i tècniques de circ.
TEATRE BARCELONA: D’on sorgeix la idea de crear un espectacle que uneixi diferents disciplines?
DAVEL PUENTE: Jo estava treballant en un circ tradicional de caravanes pel sud d’Andalusia i l’empresari del circ era un gran venedor de fum. A força de repetir l’expressió “venedor de fum”, vaig pensar en escriure un text sobre un personatge que guardava fum en flascons i, a poc a poc, el vaig anar transformant… Primer vaig escriure una primera versió però ha anat canviant molt fins a arribar a l’espectacle que es pot veure en aquests moments.
T.B.: Com un artista de circ arriba a presentar un espectacle de sala?
D.P: El circ és una cosa molt estètica i meravellosa però té un rang d’emocions una mica mes reduïdes. Jo, potser, buscava quelcom més poètic, amb més varietat d’emocions. El meu ofici és el circ, els malabares i la màgia, la resta és nou per a mi.
T.B.: Què ha estat el més complicat d’aquest canvi?
D.P: Creure en això. Quan estàs acostumat a un llenguatge concret, és fàcil però, si comences amb una cosa molt nova, et fa l’efecte de no estar legitimat. En el meu cas, intento anar creient, a poc a poc, que, amb treball, ho pots aconseguir encara que porta el seu temps.
T.B.: Què hi ha de cert en tot el que ens expliques en aquest espectacle?
D.P: Tot és autobiogràfic, tot i que està novel·lat, en alguns moments, per qüestions de ritme. Però totes les històries són reals. Tot el que explico va passar realment.
T.B.: Hi ha hagut algun artista en la teva família que es dediqués al món del circ?
D.P: Sí. El meu avi va ser el gerent del Teatre Circ Price de Madrid. No era artista però, a casa, teníem una col·lecció molt gran de coses del circ.
T.B.: Quin recorregut porta fins ara Le fumiste?
D.P: Just fa un any vaig fer una primera preestrena. Després de diverses actuacions, finalment, es va estrenar oficialment a l’abril, en un teatre de Madrid. Després, l’he estrenada en altres quatre idiomes. Vaig fer una versió en català en una fira de teatre juvenil a Mallorca, després a França a prop d’on resideixo i després a Itàlia. Ha girat bastant i la veritat és que estic molt sorprès. Pensava passar-me el primer any tranquil, treballant en petites sales, i ja he fet alguns festivals i fires.
T.B.: És la primera vegada que treballes a Barcelona?
D.P: Amb aquest espectacle, sí, però vaig actuar amb un número de circ a l’Ateneu de Nou Barris, l’any 2011.
T.B.: Com ha evolucionat l’espectacle des de la seva creació?
D.P: Hi ha hagut canvis en l’estructura, en la interpretació…Jo no crec que els espectacles siguin una cosa tancada. Si tens idees noves, s’han de provar.
T.B.: L’espectacle està dirigit a tots els públics, inclosos els nens, què creus que veuen ells, en aquest muntatge, que no veiem els adults?
D.P: Els nens veuen amb més facilitat que els personatges cobren vida. De seguida, entenen que un objecte pot ser una persona. També crec que, en les parts que parlen de la infància, connecten una mica més que nosaltres. D’altra banda, penso que es perden en les reflexions i textos llargs, on els veig que desconnecten. Intento equilibrar tot una mica. M’encanta la idea de treballar per a tots els públics.
T.B.: Es tracta d’una proposta plena de sensacions, emocions i sentits. Si haguessis de posar el record d’una olor dins d’algun dels teus flascons, quin seria?
D.P: Una olor de menjar, segur. Un record que tinc de petit, per exemple, és l’olor de pollastre rostit que es cuinava a casa meva. Em recorda als menjars a casa dels meus pares amb els meus tres germans.
T.B.: En un moment de l’espectacle, camines sobre tarros de la memòria… vols dir que els records cal transitar-los de puntetes?
D.P: Sí. Crec que cal tenir la porta oberta i deixar que passin i entrin. No cal agarrar-los (ni els bons ni els dolents) durant massa temps. Està bé que vagin i vinguin. No oblidar-los però que tampoc es quedin atrapats.
T.B.: Què té Le Fumiste que el fa tan especial?
D.P: Tots els records que explica són universals, de manera que qualsevol espectador es pot identificar i veure en l’espectacle una perspectiva de la seva vida. Et dóna la possibilitat de mirar cap a enrere.
T.B.: Aquest flascó enorme que estàs omplint dels records del teu pas per Barcelona, quin color tindria?
D.P: Groc i blanc. Groc com la llum que hi ha en aquesta ciutat i blanc com la sala Badabadoc. Em porto un record boníssim d’aquesta experiència.
Redactora: Neus Mònico
