Va començar, construeix i treballa des del marge, però no és cap abanderat de la perifèria. Ell només l’habita, l’anomena, la visibilitza. Assenyala una mirada cultural centralitzada que refusa les peces bastides des dels extraradis. Segons la seva experiència, no passar per determinats aparadors et situa en el no-res. De petit no va sentir cap amor pel teatre. L’observava des del rebuig. No s’avenien. I tot i que amb el temps l’acabés pensant com a espai aliat, les seves creacions sempre l’han sigut infidel. És cocreador de la companyia Bajotierra i generador d’iniciatives com el festival de l’escena alternativa de Màlaga, El Quirófano o el cicle Escena Bruta. Ha treballat amb la companyia belga de dansa-teatre Peeping Tom i al seu currículum figuren propostes com Yo antes era mejor, Masacre en Nebraska, Ardor, entre moltes altres. Ara, continuant amb una voluntat rebel i transformadora, el director i dramaturg malagueny Alberto Cortés presenta el 8 i 9 de juliol al Festival Grec One night at the golden bar, un muntatge transversal i provocador que s’erigeix en un cant visceral a l’amor cursi, romàntic i sacrificat.
“La història va arribar a mi per un deliri amorós. Em vaig encapritxar d’una persona, la vaig somiar i la vaig desitjar molt. Tot el que no li vaig dir, ho vaig escriure”, explica Cortés. La peça travessa el cos. Un que es troba terriblement enamorat, que supura romanticisme a través de moviments assilvestrats i infantils. “Tota la proposta és una declaració d’amor molt adolescent. Respon a l’impuls de sentir aquell desig que t’arrossega per un altre home. Em col·loco en un espai que, en certa manera, em va fer vergonya apropar-m’hi per la seva cursileria. En l’entrega absoluta a algú hi havia alguna cosa que m’interessava perquè m’incomodava”.
Alberto Cortés: “És important aprendre a mesurar i a pensar les nostres relacions”
Per Cortés, entrar en el món adult implica passar a entendre les relacions des d’un llibret que diferencia entre el bé i el mal en el camp de l’amor. “Quan som adults entra en joc la lògica, la teoria sobre com haurien de ser les relacions, el que s’hauria de fer i el que no. Mentre que en l’adolescència tot el que ocorre se sent des de la puresa. Es produeix una entrega absoluta sense que hi hagi un qüestionament de si és correcte o no. D’altra banda, crec que és important aprendre a mesurar i a pensar les nostres relacions”.
A través d’un alter ego convertit en àngel, Alberto Cortés ens situa en una atmosfera onírica carregada de bellesa i poesia. De fons, sona Mecano. El títol de l’obra remet a la seva cançó La fuerza del destino. “Em vaig criar amb ells. Són el top del cursi”, explica. Sobre l’escenari, apareix assegut sobre un poltre. “Aquest element simbolitza l’home rude, masculí, vast, el punt oposat a la fragilitat. Amb ell faig referència a aquell element temut, l’enemic, sobretot, de les mariques i les dones quan érem petits”. Allà dalt, sota una mirada llampant i queer, Cortés invoca la passió irreprimible, l’amor políticament incorrecte. Un autèntic cataclisme.
Més informació, imatges i entrades:
