Després de l’èxit al Teatre Lliure i una gira per Catalunya, Clara Segura porta el seu primer monòleg, Conillet, al Teatre Romea. Marc Martínez dirigeix i adapta aquesta versió d’El conejito del tambor de Duracell de Marta Galán, un text salvatge i poètic que esbudella les pors, la ràbia, i cansament d’una dona treballadora a punt d’esclatar. Fins el 5 d’agost.
EL DETONANT: UNA CARTA DE L’ESCOLA
Dona d’uns quaranta anys. Mare d’un nen i una nena de 5 i 8 anys. Treballadora, amant, amiga. Sempre fent acrobàcies amb la vida, amb aquella sensació de no arribar a tot, d’ofegar-se per anar salvant tots i cadascun dels platets amb els que fa equilibris. I un dia arriba una carta de l’escola: «el seu fill no progressa adequadament». Bomba. Clara Segura afronta el seu primer monòleg amb un text àcid i incòmode que “viatja de l’estómac al cap”, de la indignació d’una mare a una veu femenina col·lectiva. “Una obra que no és drama, ni comèdia ni tragèdia, però pot ser-ho tot”, explica l’actriu. “És una conversa amb l’espectador on la protagonista va desgranant per capes diferents qüestions de la seva vida quotidiana, de les dones, fins cagar-se en tot”.
UNA OBRA PER A HOMES
Marc Martínez va descobrir Marta Galán fa 15 anys, al Festival de Sitges. El va atrapar la seva força, el seu discurs sense mordassa. Poc després ella li proposava protagonitzar El conejito del tambor de Duracell i assajaven durant unes setmanes, però finalment quedava aparcat per altres feines. El projecte, però, ja l’havia segrestat i Martínez va tenir clar que s’havia de portar a l’escenari. També la protagonista: Clara Segura. “Des que vam fer Ets aquí? al Teatre Borràs, vaig tenir clar que algun dia volia dirigir-la, el que fa dalt de l’escenari és impressionant”.
Preguntat pel marit de la protagonista, Martínez fa un somriure: “No puc dir res. L’obra intenta contestar a aquesta pregunta”. I assegura que, de fet, ell té clar que són els homes qui han d’anar a veure aquesta obra.
MATERNITATS SUBVERSIVES
Aquest és el primer text que Galán no dirigeix ella mateixa. I arriba ara que, després de 15 anys de dedicació, s’ha apartat de la creació i la direcció d’actors. “Estic impressionada de com han respectat el text. Molt més que jo”. La seva obra és un híbrid entre poesia, pensament i emoció. És una autora que pot fer vomitar a la protagonista un text ple de ràbia descarnada i, alhora, en sortir del teatre, adonar-nos que tenim davant els morros una reflexió discursiva i sociològica que beu de pensadores com Silvia Federici, que des dels anys 70 reivindica la remuneració de les tasques domèstiques. “És un engany que el treball assalariat sigui la clau per alliberar les dones, ha fet que ens veiem immerses en un doble engranatge de producció: laboral i de criança” explicava fa poc en una entrevista. “Fins que la societat no reconegui el treball de cures, sigui a nens o gent gran, no hi haurà una vertadera transformació”. I és que, per l’autora, una de les qüestions essencials és la de donar un valor social a la criança, que sigui reconeguda a nivell socioeconòmic i tenir la possibilitat de viure la maternitat des d’una altra perspectiva, com les Maternidades subversivas que ha recollit Maria Llopis en un llibre.
Text: Mercè Rubià / Fotografies: David Ruano
