La Perla 29 presenta Cels, una “megaproducció” que barreja la brutalitat d’un atemptat amb la poesia més subtil de Wajdi Mouawad.
La productora que dirigeix Oriol Broggi torna a proposar-nos una obra de les que, diuen, fan anar al teatre aquells que no són habituals dels escenaris, com passava amb Incendis. Tot i ser del mateix autor, formar part de la mateixa teatrologia i tractar temes similars, l’estil és totalment diferent: el plantejament de Cels recorda a la sèrie Homeland, amb una organització secreta com a protagonista, formada per experts internacionals que espien persones amb la finalitat d’evitar un atac terrorista. Però l’argument és invers al de la producció de la nord-americana Showtime: l’enemic islàmic és descartat ja en un inici, quan un component del grup es suïcida, fent trontollar la vida personal de la resta de protagonistes. L’equip, format per un criptògraf, una lingüista, un hacker, un enginyer i l’exmilitar que els dirigeix, és encarnat pels intèrprets de la companyia Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Xavier Ricart i Ernest Villegas, i la incorporació puntual d’Eduard Farelo.
Wajdi Mouawad ens parla a Cels –l’obra epíleg del grup d’obres La sang de les promeses–, d’uns joves tristos que canalitzen el seu enuig cap a finalitats revolucionàries i que utilitzen l’art per comunicar-se. Uns joves que veuen en el seu futur l’herència d’uns pares que fan guerres i els hi envien a ells, els fills; uns joves enfadats amb el món que els han deixat les generacions anteriors, cansats de tantes morts i d’un sistema que només lluita per perpetrar-se a sí mateix, i d’un poder que ha aconseguit que no pensem: arran d’aquestes reflexions, trobem a Cels una càrrega filosòfica molt grossa i, també, un component poètic. El muntatge és, a més, un thriller, una obra de filigranes teatrals on passen coses “molt fortes”, segons els seus actors. “Mai havia fet una obra tant intel·ligent. Ho havíem de fer molt malament per espatllar-la”, conclou Broggi, que en fa de director.
La Perla 29 la descriu com la producció més “arriscada i grossa” que ha fet enguany, i és que tot i tenir menys intèrprets sobre l’escenari que altres obres, compta amb un gran esforç a nivell tècnic. Una escenografia de perspectiva “hipermoderna” que té un paper molt important en una narrativa que inclou aparicions virtuals d’actors com Andrew Tarbet, Clara Segura i Marta Marco. Les múltiples pantalles i projeccions es mesclen a l’escenari, i entre el públic, amb un jardí d’estatues i l’obra pictòrica al voltant de la qual girarà la trama, L’Anunciació de Tintoretto: Art al servei de la revolució -i, és clar, del teatre.
Text: Neus Riba
